Amb un cert regust
de decepció i de fracàs Jesús, després de curar deu leprosos i en veure que,
dels deu, només n’havia tornat un per donar-li les gràcies, diu: “I els altres,
on són?”. Potser una mica com un mossèn que, després d’haver-se escarrassat
tota la vida en la formació d’adolescents i de joves o després d’haver dedicat
molt de temps a la pastoral del nuviatge i del prometatge, en veure que han
quedat quatre gats, diu: “I els altres, on són?”
Tot això és veritat. Però els altres
són també els qui resten fora de les petites i cofoies comunitats, que els
miren amb una certa commiseració. I els altres són els qui ocupen la perifèria,
per les raons que sigui, i, per això mateix, constitueixen els destinataris
principals de l’Evangeli de Jesús. Són els negres respecte als blancs, les
dones respecte als homes, els pobres respecte als rics, els ignorants respecte
als savis, i els incrèduls o no practicants respecte als creients i
practicants. Són els infants explotats sexualment o laboralment, són les noies
que s’han de dedicar a la prostitució per a mal viure, són les dones maltractes
per les seves parelles, són els divorciats i divorciades tornats a casar, són els
emigrants que s’han vist obligats a abandonar els seus llocs d’origen i a
buscar-se la vida en condicions infrahumanes, són els països que senten en la
seva carn els estralls d’un sistema capitalista que explota els pobres per a
crear riquesa i són els pobles que veuen molt difícil l’accés a l’acompliment
de les seves aspiracions de llibertat i d’independència nacionals.
Extra omnes, que surti tothom fora,
és el gest ritual que tanca les portes als no cridats a participar en el
conclave que ha d’elegir, en seu vaticana, un nou pontífex. Però aquest mateix
gest sembla que s’ha enquistat en l’epidermis de l’Església – no sé si també en el seu cor – i que d’una manera sistemàtica ha anat
excloent moltíssima gent, sovint només perquè resulten poc còmodes, i els
margina com els “altres”, potser sense adonar-se que alguns d’aquests altres
sentiran la temptació de quedar-se fora o de cercar la solució dels seus
problemes al marge de les propostes que la mateixa Església proclama. Algú
hauria de dir a aquesta Església: “No et queixis si veus alarmantment reduïda
la teva clientela. Segur que tu sola no en tens la culpa, però Déu n’hi do de
com hi has intervingut”.
Més que queixar-se que no hi són i de
per què no hi són, l’Església hauria de sortir a l’encontre d’aquests “altres”
per a dir-los senzillament que Déu els estima. Per a dir-los això, però, potser
l’Església hauria d’excloure del seu si tot un seguit de paràsits i hauria de
canviar o, si més no, hauria d’intentar de canviar la seva estructura clerical
per una estructura laïcal. Si l’Església no assumeix realment la pobresa i si
no es disposa a parlar des dels pobres, més val que no faci res.
I encara goso formular la pregunta
inicial en un context un mica diferent. Sota el paraigua de la Conferència Episcopal
Espanyola, es celebrarà diumenge vinent la massiva beatificació d’una colla
nombrosa de “màrtirs” de la Guerra Civil.
Tinc els meus dubtes sobre l’oportunitat, si més no, d’aquest acte religiós i
no estic segur que la forma d’organitzar-lo hagi estat la més encertada. Però
sí que, de forma espontània, sorgeix o em sembla que sorgeix la pregunta: “I
els altres, on són?” Perquè, de “màrtirs”, en el seu sentit més precís i en el
sentit més ampli de la paraula, n’hi ha hagut més. “I els altres, on són?”