El profeta Amós és
d’una rabiosa actualitat: la seva paraula es dirigeix als qui abraonen els
pobres per anorrear els desvalguts del país, als qui fan trampes amb les
balances i compren amb diners gent necessitada. Els qui aneu a missa sentireu
aquesta paraula en les lectures del diumenge, com també sentireu la paraula de
Jesús que diu: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”.
Vull aturar-me en el significat del verb
“servir” per a remarcar l’aspecte més profund de la denúncia profètica d’Amós i
de Jesús. “Servir”, en el context religiós de l’Antic i del Nou Testament, vol
dir “retre culte”, un culte que no és el que es ret, posem per cas, als sants,
sinó el que es ret a Déu; en el context religiós d’Israel, de Déu n’hi ha un de
sol, i la resta de déus, als quals es ret culte, són ídols.
Ser servidors de les riqueses és
practicar un culte idolàtric. Però, què és un ídol? Una façana sense contingut:
l’ídol té ulls que no hi veuen, orelles que no hi senten i boca que no parla.
Són, per tant, la buidor per excel·lència o, si voleu, el no-res, i els qui els
reten culte se submergeixen en aquesta buidor i en aquest no-res. Però això no
és el pitjor. L’ídol imita i fins i tot supera l’atracció del Déu vivent, però
així com el Déu vivent ofereix a canvi la llibertat, l’ídol fa esclaus tots els
qui el serveixen. Els ídols són literalment antropòfags.
El diner és l’ídol per excel·lència
no sols perquè és el que més esclavitza, sinó també perquè és el causant
principal de baralles i disputes que fan difícil el benestar i la convivència.
I això és particularment aplicable a l’acumulació de diner que si, d’una banda,
durant la vida genera un afany desmesurat i insensat per posseir, sense cap
mena de garantia de poder fruir del capital acumulat, d’una altra, després de
la mort, produeix enemistats literalment monstruoses en els qui es consideren
hereus d’aquest capital.
De gent que ha treballat tota la vida
per fer diners i ho ha sacrificat tot, fins i tot la mateixa vida, a aquesta
finalitat, n’hi ha i n’hi ha molts. I aquest fet és especialment escandalós
quan es viu una situació de crisi com la que avui vivim, quan hi ha tanta gent
que no té el mínim necessari per a subsistir o que veuen perillosament i
injustament minvats els seus legítims ingressos; parlar d’això i parlar-ne
d’una forma generalitzada pot sonar com un escarni. Però és evident que la
crisi que tots patim, alguns més que els altres, té com a causa, si més no
parcialment, un sistema econòmic sense entranyes, basat en l’omnipotència dels
mercats. I és aquest l’ídol per excel·lència: no el diner que els individus
miren de guanyar, tot i que sovint ens xucla la sang, sinó el diner que s’ha
constituït en l’àrbitre del destí dels pobles.
No sé si hi ha fórmules, però sí que
sé que, en qualsevol cas, no hi són a l’Evangeli. L’Església, doncs, en nom de
l’Evangeli – i és des d’aquest nom que
ha de parlar -, no està legitimada per a proposar i menys imposar una fórmula
concreta, per bé que ha fet i fa bé d’assenyalar els riscs del liberalisme
incontrolat i de l’estatisme excessivament controlador; i fa bé de subratllar
la bonesa de la democràcia, perquè permet que el poble sigui el dipositari del
poder. Però també ha d’advertir que sovint la democràcia esdevingui poc menys
que inútil, quan es veu obligada a seguir els dictàmens dels mercats. I potser
aquesta advertència hauria de ser la línia conductora de la veu profètica del nostre
temps.