De futur, n’hi ha?

DE
FUTUR, N’HI HA?

De futur, n’hi ha, i n’hi ha d’haver,
per força. Avui no és el darrer dia. Però, quan parlem de futur, no parlem de
futur “a seques”, sinó més aviat ens preguntem si una persona, una professió,
un país “tenen” futur. I, des d’aquesta perspectiva, la pregunta només es pot
respondre des de dues perspectives: des de la perspectiva de les “possibilitats
de futur” que té el present, i des de la perspectiva de les “possibilitats de
present” (de fer-se present) que té el futur. Dues perspectives que són dos
punts de vista: el de la ciència, que, des del present mira el futur, i el de
la utopia, que, des del futur, mira el present.

El bon Lluc, el metge Lluc,
l’historiador Lluc, atent als símptomes de la greu malaltia que pateix el seu
món, anuncia, quan “s’acostava la festa del Àzims, anomenada Pasqua” (22,1),
que “de tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra;
tot serà enderrocat” (21,6), per bé que adverteix els seus lectors creients
que, “quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de
Déu” (21,31). Un aiguabarreig, doncs. O, si voleu, l’acompliment del ritme
etern de les coses: res no és nou si abans no desapareix el que és vell, i el
gra de blat, quan cau a terra, si no mor, no dóna fruit (cf. Jn 12,24); i, des
d’aquesta perspectiva, la mort no pot ser res més que una “més gran naixença”.
Quina mena de futur anuncia Lluc?

Per a Lluc, el futur no és una
dimensió del temps, sinó una característica, gairebé definitòria, del
Déu-que-salva. El Déu-que-salva és el Déu del Càntic de Maria (1,47) i del
Càntic de Zacaries (1,69), un Déu “que ve”, que s’atansa, que és a la porta i
truca. No és, doncs, un futur que resta allunyat, vers el qual ens encaminem
per la força del dinamisme de la història, sinó un futur, al qual cal obrir
camins (3,4) i que s’instal·la, com a penyora, en la fragilitat del present.
Per a Lluc, aquest present és molt concret, marcat per la circumstància
política i religiosa del temps del baptisme de conversió de Joan, fill de
Zacaries, que havia rebut la paraula de Déu al desert (3,1-3). Lluc escriu el
que escriu a “l’il·lustre Teòfil”, perquè constatés “la solidesa de
l’ensenyament que has rebut” (1,3-4). Jo escric aquest paper i escriuré els que
seguiran amb la mateixa intenció, i ho faig substituint Mn. Joan Aragonés  – a l’amic mai no se li pot dir que no -, tot
i reconèixer que no ho sabré fer com ell.

Deixeu-me dir una cosa. Sospito  – o espero –
que, entre els meus lectors, n’hi haurà que, de creients, no en són, o
en són molt poc. Deixeu-me dir que, amb el temps, he anat aprenent a “pensar
des de la frontera” (una manera de pensar, al meu entendre, molt enriquidora).
Sé les raons que us han dut a deixar de creure o a deixar de creure com abans,
i sé les raons que us aconsellen a deixar de banda tot això de la fe (i de la
religió) perquè, si més no, “no toca”. M’enteneu el que vull dir? Potser no del
tot. Per a mi, “pensar des de la frontera” és pensar  – per tant, triar una opció en forma
responsable i coherent –  tenint en
compte els valors que hi ha en l’altra manera de pensar (que se suposa
igualment responsable i coherent). Joan XXIII volia “obrir finestres”, volia
que l’Església obrís les finestres, i les finestres serveixen també perquè
entri en un recinte tancat un aire nou, encara que, per culpa d’aquest aire,
algú pateixi un refredat. S’entén, això? Jo estic convençut que la paraula de
Déu pot fecundar el que és estèril!