“Tot és possible” i “On són?”

TOT ÉS POSSIBLE  (06.03.13)

 

A la casa del “No hi ha
res a fer!” hi ha el laboratori del “Tot és possible”. M’enteneu, oi? “No hi ha
res a fer!” ho diem massa sovint, segur; però és evident que hi ha situacions
límit (a nivell de salut, posem per cas) que barren el pas a l’esperança, o
així ho sembla. I segur, també, que un optimisme ingenu i irresponsable no
ajuda gens a solucionar els problemes. Sempre he cregut que un realisme
assenyat és la garantia necessària perquè qualsevol projecte personal o
col·lectiu triomfi.

 

Un cas evident és el
cas de la corrupció. No hi vull insistir, per bé que, al meu entendre, és el
problema més greu que patim, si més no en el sentit que produeix un desencís
generalitzat que, d’altra banda, facilita enormement la tasca als qui, en
circumstàncies com aquesta, miren d’aprofitar l’ocasió per a sembrar encara més
malestar. Cal condemnar la corrupció, simplement, i cal fer-ho sense
pal·liatius; i lamento que la veu de l’Església no hagi ressonat amb prou contundència.
Però em resisteixo a pronunciar el veredicte final: “No hi ha res a fer!”

 

L’Església catòlica
està vivint moments molt conflictius. La serenor, realment envejable, del papa
Benet XVI, que renuncia a la seu de Roma perquè, segons ell, no té prou forces
per a dur a terme la gestió que té encomanada, posa en relleu els mals endèmics
d’una institució que, no sols amaga amb covardia la perversió moral d’alguns
dels seus membres, sinó que provoca una lluita aferrissada pel poder de
dimensions planetàries. Jo em pregunto si rere el cansament del Papa no hi
haurà una comprensió del ministeri de Pere que no sols el fa excessiu, sinó
teològicament, si més no, discutible. I les coses han arribat a un punt en què
sembla que també hem arribat a una situació límit. Però també en aquest cas em
resisteixo a pronunciar el veredicte final: “ No hi ha res a fer!”

 

Diumenge, a missa,
llegirem la famosa paràbola del “Fill pròdig”. A la paràbola hi ha de tot. Hi
ha l’actitud del fill jove que dilapida els seus béns, lluny de casa, que
arriba a una situació límit fins al punt de no tenir accés a les garrofes que
menjaven els porcs, però que, en reflexionar sobre la seva situació, decideix
tornar a casa amb la intenció de ser perdonat pel pare i de romandre en el lloc
més humil de la llar. Hi ha l’actitud del fill gran, treballador com ningú i
sempre amatent al que el pare manava, però que s’indigna pel fet que el seu
germà, amb el seu retorn, hagi provocat l’alegria a casa. I hi ha l’actitud del
pare que vesteix el fill pròdig amb els millors vestits i que se’l menja a
petons.

 

Però jo em quedo amb el
secret més gran de la paràbola. Quantes hores, quants dies, quantes setmanes va
haver d’esperar el pare per tal de recuperar el fill? Quantes vegades no hauria
anat al terrat de casa a mirar l’horitzó per tal de veure si, de cop i volta,
s’hi dibuixava un puntet menut, molt menut, que a poc a poc s’anés fent gran? I
segur que els de casa li haurien dit més d’una vegada: “No hi pensis més, no
tornis a pujar al terrat, que no hi ha res a fer”. Però ell en cap moment no va
voler escoltar aquesta paraula malastruga i un cop i un altre va pujar al
terrat.

 

Veieu el què us volia
dir? Veieu quin és el poder de l’esperança? El fill mai no ho va saber, però en
l’arrel de la decisió de tornar a casa hi havia el poder d’atracció de
l’esperança del pare que mai no va acceptar el veredicte del “No hi ha res a
fer!”

 

Oh, si sabéssim
descobrir el poder de l’esperança! No defalliu, amics meus, perquè com més
veieu o més us diguin que “no hi ha res a fer”, cada vegada és més a prop el
dia en què “tot serà possible”.

 

Josep Gil i Ribas, prevere

 

 

 

ON SÓN? (13.03.13)

 

Mai no m’ha agradat això de condemnar
la gent, ni que siguin culpables. Penso que, de justícia, n’hi ha d’haver, i
que l’ordre establert exigeix que als delinqüents, un cop demostrat el seu
delicte, se’ls apliquin les mesures punitives que la llei estableix. Penso que
ha de ser així, per bé que també penso que més d’un condemnat potser no ho
hauria de ser, de la mateixa manera que hi ha més d’un delinqüent que tindrà
sort  – i això és una manera de dir
-  i evitarà que el condemnin.

 

Mai no m’ha agradat això de condemnar
i celebro que avui, al Campo de’ Fiori romà, en lloc de foguera, hi hagi una
catifa de flors. Per això em sento particularment gratificat pel fet que Jesús,
a l’evangeli, a la dona sorpresa cometent adulteri, en lloc de condemnar-la, li
digui “Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”. Mai no m’han agradat els que
tenen pressa a condemnar els altres sense mirar si ells no podrien ser acusats
i condemnats per alguna cosa mal feta, o mal pensada, o mal desitjada. Em dol
la hipocresia i la duresa de cor, em dol que hi hagi gent que busqui pretextos
per acusar els altres. Em dol, de veritat.

 

Hi ha una denúncia, però, que crec no
sols justificada sinó imprescindible. Em refereixo a la denúncia profètica.
Sabeu què vull dir. El profeta és un home que aixeca la veu per a defensar els
drets dels pobres, per a reclamar justícia, per a exigir respecte a la dignitat
i a la intimitat de la persona, de qualsevol persona. El profeta fa tot això, i
ho fa precedit i acompanyat d’una conducta exemplar, absolutament invulnerable
al suborn. I és aquesta falta de denúncia la que jo, pobre de mi, avui voldria
denunciar.

 

L’evangeli ens diu que els qui acusaven
l’adúltera, després de sentir que Jesús els digué que aquell que no tingués cap
pecat comencés a tirar pedres, s’anaren retirant l’un darrera l’altre, començant
pels més vells. Una cosa és malparlar de tot i de tothom, i una altra cosa,
molt diferent, restar ferms, en el lloc que toca, amb els ulls ben oberts  – la mística dels ulls oberts! -, i amb
l’actitud serena i gens venjativa ni rancorosa, per tal de denunciar el mal que
impera en sectors determinats de la nostra societat. On són? On són tots els
qui en les tertúlies més o menys clamoroses no paren de malparlar, però que a
l’hora de la veritat desapareixen de la geografia de la denúncia?

 

On són els qui volen ser persones? On
són els qui no en tenen prou amb els espectacles de masses  – sovint panem et circenses! -  i que senten la responsabilitat del bé comú i
no abdiquen dels compromisos que ens fan ser persones? On són els més grans, on
són els més vells, els qui en altre temps clamaven per la llibertat i la  democràcia i sortien al carrer demanant a
crits bisbes catalans? On són?

 

A l’Església, ja fa temps que ha
emmudit la profecia, o així m’ho sembla. A la societat, potser no tant, però no
estic molt segur que les veus de les manifestacions al carrer, tant
sovintejades i totalment necessàries, siguin exactament la veu profètica que el
nostre temps necessita.

 

No dic res de nou si dic que cal una
mobilització general. És literalment urgent. Però avui vull dir-te, amic o
amiga que em llegeixes, una cosa que em surt del cor: pensa que Jesús, de
condemnar, no en sap gens!

 

Josep Gil
i Ribas, prevere.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>