El temps de la collita d’olives era més tard que actualment. Rarament s’obrien els trulls abans de mig novembre, és a dir, quan la durada del dia era més curta. Això no obstant, el procés d’una jornada olivarera, s’allargava força i sovint s’acabava la descàrrega al trull, més prop de les deu que de les nou del vespre.  Tant diferent d’ara que la descarrega de les olives al magatzem de la Cooperativa s’acaba a les set de la tarda.

   Una mostra de la diferència de l’estat de maduració de les olives d’aleshores amb ara, la dona el rendiment. Llavors, el més normal, era que el rendiment en oli de les olives, solia ser de 12 a 14 litres per quartera. La quartera era la mida tradicional de l’oliva, equivalent a 50 quilos, és a dir, d’entre el 24 i el 28% de rendiment. En aquests dies que escric això, el rendiment de les olives vila-secanes, està entre el 12 i el 13%, que resulta ser més baix del normal, per mor de les pluges abundoses d’aquesta tardor.

   La diferència entre les olives d’aleshores en relació a les actuals, rau que l’oli extret, és de major qualitat, tant per la manca d’acidesa, com pel més bon gust, tot i que hem perdut el gust d’oliva, del que en dèiem oli del raig. Si ara volem assaborir un oli amb gust afruitat, hem de trobar algun dels poquíssims trulls que mantenen el procés tradicional, amb olives verdes i molt sanes.

   La clientela dels trulls, la pagesia, optava entre dues modalitats en el tracte amb el moliner: o bé es feia un peu, és a dir es volia l’oli de les olives pròpies, o bé s’afegia a l’entrega en comú, i després es feien comptes en funció del rendiment general de la campanya, que també es solia dividir per rendiments quinzenals. Les cartilles de la Cooperativa on s’anotaven les lliuraments d’olives dels socis, ja estaven compartides en quinzenes, de manera que s’avaluava el rendiment per quinzenes, i es pagava en funció d’aquest rendiment.   

   Les olives, un cop pesades, entraven a la mola per dalt i pel mig, primer a senallades, i més endavant amb un elevador d’hèlix. Les olives eren xafades per una pedra cònica i alhora rebregades per una altra cilíndrica. La molsa es portava a la batedora escalfada amb aigua calenta, amb un remenador helicoïdal, i tot seguit s’anava posant als cofins d’espart per un parell d’homes molt hàbils, que feien la pila perfectament equilibrada, que es posava a la premsa d’on durant una hora aproximadament anava regalimant l’oli i aigua per les vores que es recollia al recipient del capdavall de la pila, i d’allí anava a les bassetes de l’infern, en les que, per decantació, s’anava separant l’oli de les oliasses o morques. 

   Del procés de la molta de les olives, n’havíem tret l’oli, les oliasses i la remolta. L’oli el preníem cap a casa per omplir les gerres o el veníem al moliner, les oliasses també es recollien en part, per fer-ne sabó i la remolta se l’emportaven a una factoria on amb dissolvents es treia una mica més d’oli de poca qualitat i no apte per l’alimentació.  

   A les cases de pagès, hi havia el costum de tenir oli pel consum de dos anys com a mínim, per la senzilla raó de que aleshores les oliveres eren totes de secà i tenien collita cada dos anys.                   

   Però durant els anys de la postguerra els pagesos només podien prendre cap a casa la quantitat d’oli que es fixava com necessària pel consum de la família, la resta estaven obligats a vendre-la, tal com es feia amb el blat. Les entrades d’olives i l’oli obtingut, eren controlades per uns inspectors, que revisaven les llibretes on els moliners tenien obligació d’apuntar-ho tot.

 D’altra banda, els productors, volien prendre més oli del que estrictament li fixaven pel consum familiar, i per això havien de fer manganxes, en connivència amb els moliners. La clau estava en amagar una part de les olives lliurades, que ningú podia controlar al tros. Però els inspectors ho vigilaven tot, i ho solien fer veient el consum elèctric: sabent els quilovats gastats i la relació amb les hores de funcionament del trull, coneixent la quantitat d’olives premsades per hora, es podia saber amb molta aproximació les quantitats d’olives i oli que passaven pel trull.

   Per a satisfer la demanda dels pagesos productors, els moliners empraven dues tramfulles, o be, a la nit, feien un pont al comptador elèctric i per tant el consum no comptava, o be, si coneixien que l’inspector era corrupte, cosa bastant habitual, posava un bitllet de 50 pessetes entre els fulls de la llibreta de registre, que agafava i signava el que li deia el moliner.

 

 

Aquests dos articles, son complement dels que ja vaig escriure al novembre del 2009.