Fa unes quantes setmanes que en el curs d’una revisió urològica habitual em van trobar un tumor a la bufeta de l’orina, i en el mateix moment ja vam planejar amb el metge la conveniència de treure’l com més aviat millor, i com que teníem prevista una excursió marítima familiar, vam programar que l’endemà mateix de l’arribada, passaria pel quiròfan, i així va ser.

   Un cop extirpat el tumor i qualificat després de la corresponent biòpsia com T-1, és a dir, el més lleu de tres nivells, no em vaig poder escapolir d’un tractament preventiu per evitar la posterior aparició de nous tumors a la bufeta. I en aquesta fase del procés em trobo.

   Quan vaig saber de l’existència d’aquest hoste al meu cos, vaig tenir la sensació de que quelcom canviava a la meva vida, el que em queda, ja que tinc quasi 75 anys, i no era pas que tingués por, que no en tinc, però intueixo la sensació de que hi hauran canvis en el sentit de que em tocarà fer coses que fins ara no feia, o deixar-ne de fer altres que, fins ara, eren costum.

   Val a dir que de moment, la setmana abans de l’operació l’he gaudit moltíssim, durant la setmana d’excursió marítima i, ni menys hi he pensat en el tumor ni que el món hi fos. Això vol dir, que pots arraconar, tot allò que et pugui capficar, si tens l’entorn apropiat, i jo crec que el tinc.

   Però en aquest moment, et trobes en que hi ha una part del cos que fins ara només sabia que hi era, com el fetge, la vesícula o els budells, que diuen que es troben dins la panxa, i de sobte, ara passa a ser una criatura a la que cal tenir-la en compte per a cuidar-la i fins i tot mimar-la. El trànsit d’aigua pel cos passa a ser una prioritat i la cosa comporta que les urgències urinàries, fins avui desconegudes, assoleixen un malaurat protagonisme. I això sí que és un canvi important. I els tractaments, i les revisions...

   Els canvis en qualsevol sentit, quants ets jove, o estàs amb totes les facultats, no solament no son cap problema, sinó que donen al·licient, estimulen la pròpia activitat. Però quan et fas gran, a partir de la jubilació, els canvis, les novetats, els entrebancs, esdevenen muntanyes que es presenten al davant i, la mateixa cosa que abans no era bo i rés, ara et provoca angoixa i desassossec.

   Ho he dit moltes vegades que tinc por de que, amb l’edat, em pugui tornar malguitzat, i no tractar com es mereixen als qui més m’estimo i m’estimen, per això, he de capgirar els inconvenients que em puguin comportar el canvi, per afrontar-los i deixar-los a banda, i només fer tot el possible per a ajudar com mai a tota la família, i fer tot el que calgui per a que, el tumor, no passi de ser el que ha sigut fins ara, una taqueta fosca en una fotografia.