Fa uns dies, va ploure bastant i va baixar la riera. No crec que el cabal fos massa quantiós, però algú em va dir que no es va atrevir a creuar-la amb el cotxe.

   Del meu record, i quan la riera baixava amb una certa fúria, els carros també es quedaven sense poder travessar-la, bàsicament quan venien de la part de terme situada al sud-oest, i el pas obligat era el carrer de la Font, aleshores dit del Generalísimo. Això no era pas massa sovint, ans al contrari, potser ho havia vist un o dos cops.

   El que era més habitual, era que al saber-se que podia baixar la riera, les cases d’aquell entorn solien posar una protecció per a que l’aigua no els hi entres a casa. Per això ja tenien a les portes, unes guies metàl·liques, que permetien encaixar-hi una post de fusta que impedia l’escolament de l’aigua del carrer cap a dins de les cases.

   Aleshores, a l’actual carrer de la Riera, només hi havia quatre o cinc cases a la banda de ponent, i al carrer de la Font, es protegien des de la riera fins al final del poble, és a dir, fins a la ferreria de cal Mingo, ja que a l’altra costat del carrer, tant a cal Martí com al casino el nivell del seu terra era més elevat. A la part de dalt també es protegien les cases  fins als Obrers, ja que allí ja començava la pujada de Molas.

   Pels vianants, hi havien unes passeres de pedra que servien de ben poc ja que aixecaven poc més d’un pam i, quan la riera baixava amb ganes, quedaven cobertes per l’aigua bruta i per tant no es veien. Potser per això, es van substituir per un senzill pont, que va durar fins que la riera es va convertir en  un carrer.

   D’aquell punt en avall, hi havien dos nivells, el més baix, per on passava l’aigua i el tocant al Sindicat i a ca Cordova, més elevat, amb una amplada suficient que permetia l’accés a la ferreria del Sindicat, deixant-hi els carros i els animals que s’havien de ferrar.  Allí, quan era temps, si aparcaven les màquines de segar i agavellar, del Sindicat i que es llogaven als socis que les demanaven.

    En aquest replà, hi havia una renglera d’eucaliptus de gran embalum, un dels quals, per efecte de l’erosió, es va decantar fins que el ramatge li va permetre. Fou així que la canalla, a manca d’altres al·licients per la juguesca, servien per a enfilar-nos-hi. A vegades, hi havia més canalla dalt de l’eucaliptus a la tarda, que pardals al vespre.

   La riera, seguia avall formant-se una mena de canal entre el passadís de darrere les cases, per on hi passava el rec de les vinasses, i el camp de futbol del casino protegit per un talús i que estava llogat en una finca de ca Folch.

   Passat el camp de futbol, la riera deixava la seva diguem-ne canalització, i l’aigua anava inundant les finques dels Aragalls, fins arribar al pas que hi havia sota la via i després dels cinc camins, baixava pel camí de la Pineda arribant fins el mar, cosa que només passava quan les pluges eren molt abundants.

   Però fent cas al nom de Vila-seca, això no era sovint.