Joan Clave Morell

Dèiem que, malgrat l’empenta que ara fa quasi cent anys tingué a la pagesia vila-secana amb la construcció del Celler, aleshores, ningú es podia imaginar que només tindria una tant curta durada.

   En aquest sentit, i per copsar la situació dels últims anys, potser ve a tomb, veure la valoració que en feia jo mateix l’any 1977 a la Memòria de la Cooperativa, de la que aleshores, n’era secretari. Vaig escriure:

    “... no pensem que la manca de mà d’obra és la única causa de la disminució del cultiu de la vinya, perquè si el preu del vi hagués estat en consonància amb l’evolució general dels preus, possiblement la baixada no hauria estat tan palesa. És a dir que la manca de rendibilitat ha estat el motiu principal.

   Ens donarà una idea del desfasament entre els preus de venda del vi i el conjunt de les despeses imputades al celler, el següent quadre:

és a dir, que en el període 1941-1976, mentre el preu del vi s’ha multiplicat només per 4,8, les despeses del celler ho han fet per 33,8. Així doncs a l’increment de les despeses de cultiu, hi hem d’afegir aquestes imputables al procés d’elaboració”.

   Hi ha un altre vessant que, si més no, resulta significativa, perquè es refereix al consum local del vi de la Cooperativa.

   “...Vegem en el quatre següent, l’evolució del consum local del nostre vi, que suposa el camí més directe a la venda fraccionada, com ha anat baixant en xifres absolutes.

   Aquesta minva de consum és molt més greu si tenim en compte la contrapartida que suposa el creiximoni de la població, com queda especificat al mateix quadre; de forma que, si durant el llarg període 1940 – 1965 i amb seguretat els anys anteriors, el consum per càpita suposava anualment entre 80 i 90 litres ara, el 1976 no arriba a 10 litres de vi del Sindicat per habità i any.

   És a dir que, si la població actual, consumís els 79,4 litres del període no tant llunyà 1961-65, la producció total no arribaria per a satisfer el consum local.”

   El consum local, és la suma del dels socis i el que es venia al detall. Els socis, després de la verema demanaven el vi que consideraven necessari pel seu consum, li feien una cartilla i cada vegada que anaven a retirar-ne se li anaven descomptant. Els socis anaven amb carretells o garrafes, i primer se’ls hi omplia directament de la tina corresponent i més ençà s’instal·là un distribuïdor que alhora mesurava la petició.

   Per a potenciar el consum local hauria resultat imprescindible millorar la qualitat, i això aleshores era impensable. En canvi ha passat els anys i el cultiu de la vinya ha reviscolat, de forma localitzada, i avui, en l’àmbit del que era el terme llavors, hi han tres cellers, que cultiven les seves pròpies vinyes i produeixen uns vins excel·lents.

   Hauria estat possible la pervivència, però...