Com que la secada va provocar l’arrancada de moltes de les plantacions d’avellaners, que era el cultiu arbori predominant al regadiu, i com que, de moment, la sortida més viable era la plantació de vinya, una bona part de la pagesia vila-secana afectada, va optar per una solució amb la perspectiva de que, la mancança d’aigua per a regar, fos  un entrebanc momentani, i que a la curta, els pous i mines revindrien, i es farien noves perforacions, i així es podria recuperar el regadiu i els seus cultius propis.

   La plantació de vinya tradicional a Vila-seca es feia en un quadre de 7 x 14 pams, però com que la plantació d’aquells anys, és feia amb una previsió temporal, amb vistes al retorn del regadiu, es va optar per plantar a “camada doble” de manera que cada dues files es deixava un espai molt més ampli, que hi faria possible a curt termini, plantar-hi o sembrar-hi hortalisses primer i després una renglera d’avellaners, de manera que quan aquests, anessin creixent s’arrancaria la vinya i tornaria la plantació normal d’avellaners en regadiu. Mentrestant, de forma imminent a la revinguda de les aigües es podrien obtenir rendiments dels cultius herbacis en regadiu.

    Però la cosa no va anar bé del tot, les aigües van trigar a tornar a les seves capes freàtiques anteriors. Només alguns pous nous més profunds van començar de treure aigua, però de moment els que hi havia i les mines no revenien. Això va impossibilitar fer efectives les  previsions fetes, de manera que durant un any o dos segons els cassos, a la “camada doble” de la vinya no hi va haver cap més remei que semblar-hi blat o ordi, que resistien el secà. No cal dir que, durant aquest període la pagesia vila-secana ho pa passar molt magre, i va motivar, entre altres coses, que una part del col·lectiu pagès, digués: “aquí terra deixo el gec” i abandonés l’ofici ancestral.

   La vinya, va seguir el seu curs, es van plantar els peus bords americans, lots o 161-B segons s’esqueia, i que a l’hivern següent, es podien empeltar d’’escanyagós’ que era la varietat pròpia del poble a la major part del terme, amb el desig de que aquella vinya tingués una durada com més curta, millor, al contrari del que es pretenia per a les parades de vinya tradicionals. L’’escanyagós’ era la varietat més plantada per la seva resistència a tots els estralls externs, però també hi havien vinyes o parts d’elles, amb altres varietats com ‘macabeu’, ‘pansal’, ‘parellada’, ‘xarel·lo’ i recentment ‘vinyater’ que era nova. Més nova encara va ser la introducció dels ceps, anomenats “híbrids”, que a més de plantar-se directament, és a dir, sense empeltar, no agafaven les malalties més pròpies de les nostres vinyes, el míldiu i la cendrosa. Al cap d’uns anys de la seva existència és va veure que l’esperit que produïen després de fermentar era “metanol” per comptes de “l’etanol” que era el propi, i a major abundor, el “metanol” era tòxic.

   La plantació d’aquestes noves vinyes va comportar, que durant uns anys, les vinyes de sempre, van compartir la seva existència amb les provisionals, i per tant la producció malgrat la secada és va incrementar.  

    Al quadre següent es detallen les produccions anuals dels anys esmentats, comparant-los amb el promig dels 10 anys

anteriors, que com es pot comprovar, es dobla i quasi triplica aquella quantitat, arribant-se al 1965 amb la major collita rebuda al celler de la Cooperativa.

 

Anys

Quilos

Prom 1946-55

3.423.395

1956

5.732.669

1957

7.506.040

1958

7.417620

1959

9.805.052

1960

7.595.471

1961

7.297.473

1962

7.514.022

1963

8.842.705

1964

10.636.244

1965

11.497.973

 

   De fet però, aquesta quantitat, lleugerament més avall, es va mantenir quasi fins el tancament del celler de la Cooperativa. La secada va ser doncs l’empenta per a l’increment de la producció vitivinícola vila-secana.