M’he despertat amb la notícia que Vicenç Ferrer, fill de Barcelona, jesuïta i fundador de la ONGD (Organització No Governamental de Desenvolupament) que porta el seu nom, està hospitalitzat a causa d’un infart cerebral. Entre molts altres reconeixements té la Creu de Sant Jordi, el Premi Principe de Asturias de la Concòrdia i ha estat personatge destacat de la història del segle XX per la UNESCO.

 

Per sort o per desgràcia, tot allò que no pot controlar l’home no discrimina entre bons i dolents, ni entre rics i pobres, però quan m’assabento que persones com Vicenç Ferrer està hospitalitzades no puc evitar sentir que el món, un cop més, corre el risc de perdre algú que des de la distància, amb una fermesa entossudida i una dedicació constant, entenc que ens és imprescindible. Imprescindible per la tasca que fa en una de les zones més deprimides de la Índia. Imprescindible perquè ha aconseguit ser referent de molts joves que, des dels països desenvolupats, s’impliquen en els seus projectes. Imprescindible perquè ha estat capaç d’implicar empreses, governs i societat civil en els seus projecte d’abast internacional.

 

Ja són més de 40 anys, i desitgem que siguin molts més, dedicats a lluitar contra la pobresa, la física de la Índia i la espiritual d’occident. Dues tasques que en Vicenç ha tingut sempre molt clar que s’han de tractar alhora si es vol aconseguir eradicar la malaltia més vergonyant del segle XXI.

 

Vols valorar aquest article? Enllaça... "http://spreadsheets.google.com/embeddedform?key=prDAtmsLOXE19fVciDFcFAQ"