Quasi cada setmana se’ns informa que algun col·lectiu vol fer vaga. De vegades, fins i tot, se’n superposen. Quan no en fan els de la Seat, en fan els estibadors, o els docents, o el col·lectiu de metges, o el d’estudiants, o el de jutges, o els pilots. S’han fet tan quotidianes, les vagues, que per a molts és com si sentissin ploure.  No vol dir això que no se li doni importància a una vaga. Quan se sent que algú en convoca una, d’altres aixequen el cap i, fent petar la llengua, comenten “ja hi som” o “que volen aquests ara?”. I és que cada cop hi ha més gent escèptica davant una convocatòria de vaga. Sigui quina sigui i per la raó que sigui.

Si, a més, van acompanyades de manifestacions en espais públics i impedeixen la lliure circulació d’altres persones cap a les seves feines i/o paralitzen el lliure desenvolupament de les seves tasques, aleshores la confrontació passa a ser social. Ningú pot creure’s amb la potestat, en l’exercici del seu dret a fer vaga, d’obligar a d’altres a fer-ne. D’altra banda es dóna la incoherència que el dret a manifestar-se d’alguns col·lectius pugui privar a d’altres del seu dret a l’escolarització, a l’atenció mèdica de qualitat o simplement del seu dret a decidir si hi volen o no participar. Greuges que ningú valora i que divideixen la societat en dos extrems cada cop més allunyats: els grups passius, que es volen mantenir al marge de conflictes i/o interessos que consideren particulars, i els grups actius que cada cop necessiten fer més soroll per fer-se escoltar. Dues opcions legítimes i, malgrat que puguin semblar antagòniques, les dues han de ser respectades. 

Potser s’ha arribat a un extrem en que la vaga només és concebuda com a paralització d’una activitat i sovint és contemplada com el recurs més fàcil davant d’una situació de confrontació amb els càrrecs de decisió, quan hauria d’ésser el darrer recurs d’enfrontament. El darrer recurs, un cop esgotades totes les altres vies. Altres vegades sembla més la resposta a una negociació en la qual no s’aconsegueix tot allò que es demana, sense ser prou conscients que una negociació no és res més que la recerca d’una cessió, o flexibilitat, dels objectius d’ambdues parts. 

Sembla, doncs, que si es vol sumar esforços i engrossir el suport social a les reivindicacions cal inventar noves formes de manifestar-se. La de no treballar, o la d’impedir que altres treballin, ja fa temps que desperta recels en el sí de bona part d’una població que fins ara defensava un dret que va costar molts anys aconseguir.