Diuen que ha sortit una normativa que obliga els bars i restaurants a disposar, com a mínim, d’un treballador que entengui, no que atengui, el català. Cal aclarir que la “normativa” que regula la utilització del català als establiments públics és una llei que data del 1998. Des d’aleshores, els diferents governs han destinat grans recursos a promoure el seu compliment. S’ofereixen cursos gratuïts arreu del territori, s’han fet nombroses campanyes informatives i publicitàries com ara “en català, si us plau”, “parla’m en català” o la més recent “encomana’m el català”, destinades a conscienciar i a convèncer. Després d’onze anys, la valoració dels resultats és la que és: Una gran majoria d’establiments continuen sense complir amb la llei de normalització lingüística i una gran majoria de treballadors, els nouvinguts i molts de “vinguts de tota la vida”, consideren que no es necessari conèixer el català per viure a Catalunya. I perquè no ho fan? Per falta de recursos? Per falta de temps? Per falta de sensibilització? No. No ho han fet per falta de sancions. Si, senyors. La Llei de normalització lingüística catalana va néixer com una mena de redactat ideològic o com un protocol de bons usos i deu ser l’única que no sanciona pel seu incompliment. I què fem la majoria dels mortals amb una llei que no sanciona? Vegis en el seu moment els períodes d’adaptació per utilitzar el cinturó del cotxe, per deixar de fumar als autobusos o per no utilitzar els mòbils durant la conducció, etc. Perquè, ens agradi o no, el què en realitat obliga als usuaris a complir una llei no és la llei en sí sinó la sanció econòmica que comporta el seu incompliment.

Així, doncs, el què es fa ara la nova normativa catalana és obligar a acatar una llei que s’incompleix des de fa 11 anys. Com? Ja s’ha dit: sancionant. I ara se sentiran opinions de tot tipus sobre la pressió dels pobres restauradors que no han tingut prou temps de normalitzar l’ús de la llengua als seus establiments i sobre els drets de l’únic treballador que haurà d’entendre, no atendre, els clients catalans (que si ens posem tots d’acord podrà acusar l’empresari de sobreexplotació).

S’ha de reconèixer que desprès de més d’una dècada, la timidesa de l’acció de govern pot fer riure. Però bé, un cop assolida aquesta inaudita gesta, ens haurem de felicitar de poder tenir cambrers que ens entenguin. Potser arribarà un dia que també ens puguin “atendre” en la nostra llengua i si tenim paciència potser, fins i tot, ho acabaran fent els metges i els jutges. Tot i que, a aquest ritme, no sé si jo ho arribaré a veure.