Recentment he llegit una enquesta els resultats de la qual asseguraven que avui dia un 80% dels homes compartien, d’una manera o d’altre, les tasques de la llar. En un primer moment no he fet altra cosa que obrir molt els ulls i tornar-m’ho a rellegir tot més acuradament. Després he suposat que l’estudi s’havia realitzat als Estats Units on segurament el verb “compartir” no té les mateixes connotacions que aquí (ja se sap que amb les traduccions les paraules perden sovint el seu significat).El tema de la igualtat a casa sembla quedar encara molt i molt lluny de la nostra realitat. Tant és així que ni les malalties quan entren per la porta tracten als dos gèneres de la mateixa manera. No em direu que no us hi heu fixat?. Una grip masculina poden ser tres dies de baixa al llit, ben tapadets, prenent sopetes calentes i sucs de taronja. La grip femenina no és pas la mateixa, no. La grip d’una dona són tres dies de baixa (si hi són) saturades d’antibiòtics que li permetin mantenir-se dreta, corrent amunt i avall aprofitant per fer tot allò que no es pot fer quan es treballa. Ah! i passi que la malalta s’escapi de fer els llits un dia però els dinars, els sopars i els fills no tenen espera!. Això si! En dies com aquests ells t’ajuden a fer el llit (endreçar la roba, la pols, escombrar o fregar el terra no se’ls acostuma a passar pel cap) i després d’una pila d’anys de convivència encara ens sorprèn que sempre els pengi la roba més d’un costat que de l’altre o que no trobin a faltar un pantaló de pijama que ha quedat colgat entre els llençols, malgrat la protuberància que ha aparegut als peus del llit (bé, es possible que relacionar ambdues coses ja requereixi d’un cert grau d’experiència...). I la cuina? Us heu adonat que quan ells recullen la cuina l’espai es redueix a les aigüeres?. Dins l’espai de neteja culinari els fogons, les esquitxades de les rajoles, els marbres o el terra no existeixen per a ells. Com si s’esfumessin. Només hi ha plats. S’arromanguen fins a les orelles, alguns fins i tot es posen el davantal, i comencen una mena de ceremonial que pot durar ben bé, no sé... ¿aproximadament el temps que una dona tarda a fer tota la resta de les feines de casa?. Aleshores els veus sortir de la cuina, baixant-se les mànigues amb cara de satisfacció i els preguntes: i les paelles i les cassoles? “s’estan estovant”, contesten. I no patiu que, si no les toqueu, al cap de tres dies encara podeu trobar les paelles antiadherents estovant-se. Fa de mal fer generalitzar i, per tant, és pertinent recordar a la minoria emergent d’homes que tenen clar el significat del verb compartir, i el practiquen!. Sigui com sigui, i com deia la meva àvia, la dona ha aconseguit grans progressos el darrer segle però, malauradament, la majoria han estat fora de casa seva.