Asseguts davant per davant, prenent dos cafès en qualsevol bar de la nostra comarca, l’Svata m’explica coses del seu país, de la seva vida, del seu futur. Es tracta d’un home fort, d’uns 45 anys, amb la mirada clara que tenen els ciutadans de qualsevol país de l’Est. Parla sempre amb un somriure. No és un somriure alegre. És aquella mena de somriure que fem tots quan ens trobem en terra estranya, tal vegada inhòspita. Un petit gest a cavall entre l’amabilitat i la submissió.Va arribar fa 7 anys i des d’aleshores treballa de mosso en unes granges de cria porcina. Viu a les mateixes instal·lacions, en un espai condicionat per menjar i dormir que li fa d’habitatge. Les hores de treball resulten impossibles de concretar ja que, vivint a la granja, fins i tot es podria considerar que fa de guarda nocturn. Malgrat tot no transmet una sola queixa al llarg de la nostra conversa. Tot el contrari. Manifesta clarament un agraïment contingut cap al seu “patró”. I és que ara, l’Svata, està intentant portar la seva família cap aquí i el propietari de la granja li ha facilitat un contracte de lloguer en una de les cases buides que té al poble. Un paper imprescindible per iniciar els tràmits de reagrupament familiar. Un simple paper que demostra que l’immigrant té un lloc on acollir la seva família. A l’expedient s’adjuntarà un informe tècnic que demostrarà que el lloc en qüestió reuneix les condicions mínimes d’habitabilitat. Però no hi haurà cap tècnic que comprovi on viu realment l’Svata. Una casualitat inesperada em va permetre conèixer, dies més tard, el propietari de les granges. Un home gran, de mirada esquerpa i de mans endurides per moltes hores de feina. Li vaig demanar com era que un treballador seu vivia en una granja, amb els porcs. Amb la naturalitat de qui està convençut de la seva inqüestionable generositat va respondre que era més del que tenia al seu país. Que aquí tenia menjar i un lloc on dormir i que amb el que s’estalviava de pagar un lloguer podia enviar més “quartos” als seus, que d’altra manera es moririen de gana. Vaig comentar que amb tot el temps que treballava l’Svata no hauria de tenir problemes econòmics per afrontar un lloguer. Donat el seu silenci li vaig preguntar si pagava totes les hores extres que feia el seu treballador i em va contestar, com es natural, que allò no era assumpte meu, per la qual cosa es pot deduir que no en paga ni una. No sabem si, com diu el responsable de l’explotació, l’Svata té més del que tenia al seu país. Es indiscutible, però, que té molt menys del que hauria de tenir al nostre. Situacions com aquesta demostra que la misèria que obliga a molts a abandonar les seves cases és àmpliament superada per la misèria humana dels qui els acullen per abusar i treure rèdit de les desgràcies alienes. Però l’Svata es podria dir Andrea, Mohamed, Martina o de qualsevol altra manera. Només es tracta d’un immigrant més. Algú anònim a qui les lleis d’immigració i la burocràcia dels procediments públics d’acollida no aconsegueixen protegir.