Tinc un amic que té una amiga que treballa en un jutjat. Explica l’amiga del meu amic que quan va començar a treballar va quedar astorada amb la realitat laboral que allà dintre es viu. Sembla ser que poden disposar d’una gran flexibilitat horària, tant d’entrada com de sortida, i que l’única condició que se’ls posa és la de treballar les hores marcades en conveni. Poden, a més, entrar i sortir quan volen per comprar, passejar o per fer aquells esmorzars de dues hores tan necessaris per compensar l’estrès laboral. Els controls de totes aquestes entrades i sortides es fan mitjançant fitxes personals, d’aquelles que deixes als companys/es per tal que puguin marcar-te-la en els casos que tu no hi ets. No és d’estrany que als arxius, segons explica, els expedients s’amunteguin sense que ningú es preocupi d’organitzar-los.  Respon, amb la boca petita, que el responsable de controlar tot aquest desgavell és el Secretari Judicial que de forma sistemàtica no s’adona mai de res. Somriu quan recorda que els primers dies, quan ella es preocupava per tal que tot pogués estar a punt, el mateix Secretari li va dir que no s’amoïnés tant per la feina, que es relaxés una mica, que allà els ritmes eren uns altres. Sembla, a més, que a aquests empleats públics se’ls compensa la puntualitat amb un generós plus mensual de puntualitat. Un plus que, amb els sistemes de control abans esmentats, de ben segur cobra tothom. El que més va sobtar a l’amiga del meu amic va ser el tracte que es dona als usuaris. Des d’aquella altra banda del taulell es pot veure l’usuari com un ésser inoportú capficat a trencar la tranquil·litat de les poques hores efectives que han de dedicar al centre de treball. Assegura també que no pot cursar cap expedient en català perquè, tot i que la Generalitat subministra tot el programari necessari, la norma habitual “de la casa” és no utilitzar-lo. Explica que sovint la majoria de persones que entren a treballar són d’altres llocs de l’Estat Espanyol que fan les oposicions als jutjats catalans perquè els requeriments són inferiors i que, un cop dins, l’objectiu és demanar trasllat als seus llocs d’origen. Això explicaria, en alguns casos, la poca implicació laboral i el fet que no els importi un rave normalitzar la nostra llengua. Tot plegat només confirma la manca de control que les administracions públiques tenen sobre els treballadors que contracten i, sobretot, envers els responsables que cobren per gestionar aquests equips de treball.  Sempre és un plaer conèixer de primera mà aquesta mena d’informacions. Cert és que cadascú podrà creure allò que més li convingui. Resulta, però, difícil trobar un treballador públic que sigui capaç de ser crític amb els privilegis propis. Malauradament l’amiga del meu amic acabarà adaptada a aquest sistema de treball i, si té prou estómac, d’aquí a cinc anys haurà perdut aquesta lluita i normalitzarà tot això que ara li costa tant de pair.

Publicat a El Pati. Jul.2008