L’Aïda és una nena de cinc anys que, com la majoria dels infants sent passió pels contes. Els pares de l’Aïda alternen la lectura amb els contes que Disney ofereix en format de vídeo. Per a ells aquest és un recurs imprescindible que aconsegueix embadalir i, per tant, neutralitzar la infatigable activitat de la criatura. Durant una hora i mitja (que poden ser tres o quatre i mitja depenent de les vegades que es rebobini la cinta) desapareixen els crits, les corredisses i els plors. De cop el món es converteix en una mena de petit paradís on els pares poden fer els llits, el dinar o simplement rentar-se les dents tranquil·lament. No és difícil, doncs, comprendre que a qualsevol casa hi hagin més vídeos infantils que contes per llegir, oi?. Per la seva banda, l’Aïda està en aquella edat en què la innocència ja no vol sentir històries d’en barrufet, ni dels tres porquets que no saben construir cases, ni d’aneguets lletjos. La seva imaginació vol volar amb personatges humans i amb històries de princeses. Perquè l’Aïda és l’eix del seu món, la princesa dels seus pares i dels seus avis, el centre de totes les atencions. L’Aïda, als seus cinc anys, comença a identificar-se amb la protagonista de les històries. Resultaria preocupant que s’identifiqués amb la madrastra o amb algun dels nans, però si ho fa amb la Blancaneus vol dir que ha captat la màgia del conte, que no és altra que el de fer-la somniar.  Ningú li explicarà què passa després de l’última pàgina del conte, ni com serà el príncep després de trenta anys de convivència i, com que encara és aviat per fer-li entendre la moral de cada història, ella es passa els dies disfressant-se amb els mocadors de seda de la seva mare o demanant al pare que faci de príncep per dansar amb ella aquells valsos que es ballen als palaus reials de l’Anastàsia, i la resta de la família acompanyarà les seves passes corejant les bandes musicals que acompanyen les històries de Disney. La mare, i l’àvia, i les tietes jugaran a potenciar aquestes fantasies i recordaran, amb nostàlgia, els anys en què la innocència les va fer creure que tot era possible. Saben que l’Aïda, igual que van fer elles, somniarà amb el seu príncep blau fins ben entrada l’adolescència. Aleshores, la realitat dels possibles candidats del seu entorn esmicolarà els seus somnis i el seu mirallet màgic li repetirà una i mil vegades que ella no és la més bonica del món. Després, sense ser encara conscient, es revelarà contra els adults perquè els considerarà responsables de la seva vulgar existència. Més tard, les hormones li faran recuperar part de la seva autoestima i es conformarà a entretenir-se amb cavallers de crestes vermelles o arracades a les celles mentre, a soles, petonejarà granotes i continuarà somniant el moment que el seu príncep apareixerà sobre un cavall blanc per rescatar-la de la monotonia d’un món que considera mediocre i oferir-li la felicitat que correspon a una princesa. Però el príncep no arribarà mai. Amb sort podrà trobar un bon home a mig camí entre un gripau i el príncep somniat.  Tot això ho sap avui la mare de l’Aïda, mentre li explica els contes de princeses. I també ho sap la seva àvia, i les tietes. Tot ho sabrà també la nena quan, algun dia, repeteixi els mateixos contes a la seva filla.