A la Riba com a molts altres pobles del Camp, quan ja s'havia perdut l'edat de jugar al carrer, es produïa una mena de ritual de pas i el bar esdevenia el punt de trobada convertint-se en part de la quotidianitat les tardes i vespres d'estiu. No pas per aferrar-se al got sinó per ser un indret on hi passaven moltes hores establint converses agradables, explicant petites tragèdies que no es reproduiran mai, fent solitaris mentre arribaven els companys o tot jugant a la manilla, partida darrera partida, més com excusa que no pas per jocs.
Cal Cisquet i també la Penya esdevenien el succedani del que probablement havia estat anys abans i tornaria a ser en un futur la Plaça Major. No tinc consciència que cap d'aquests dos llocs fossin responsables del primer cigarret prohibit, però si on iniciarem el paladar a les primeres begudes dolces rebaixades amb gel, els primers combinats simples i algun gintònic. Mai hi consolidarem el gust pel conyac, que personalment encara no prenc sinó és a una temperatura molt elevada, barrejat amb llet i mel i gairebé per prescripció facultativa en casos d'un constipat de nivell superior.
Al poble, fos a cal Cisquet o a la Penya, no s'hi anava per estar sol, endur-se un llibre o escriure, ben al contrari, era l'indret on es preparava el cap de setmana, es feia tertúlia i d'on sorgiren algunes idees que després fructificarien en alguna de les entitats o associacions del poble, era una mica el nostre pseudo Café Gijón, especialment en moments de plenitud.
Tot just on comença la Costa, a l'esquerra si puges o a la dreta si baixes, - tal com estan les coses millor mirar a l'esquerra - hi havia el bar del Cisquet. No era un bar amb murs excessivament històrics, malgrat ser a la part baixa de l'antic molí-taller del Bernardes, ni tenia una decoració, pop, minimalista o artdecó, ni els llums, els mobles ni cap altra complement estètic que l'hagués fes especial per la majoria dels mortals.
Era un bar amb dues sales oficials a diferents nivells, força polivalents i sense haver estat dissenyades per un interiorista. S’hi entrava per una porta situada gairebé a l’escaire d’una estructura de fusta, pintada aquells anys de verd, amb finestrals de vidre que, totalment mòbil permetia convertir el tancat que hi havia entre el carrer i la sala amb la barra del bar en una terrassa exterior a l’estiu i coberta durant l’hivern.
A la sala menys oficial, de dia hi havia el futbolí i de nit també, però males llengües diuen que, de tant en tant, s'hi jugava fort. Típica llegenda urbana que probablement no recorda ni ha vist mai ningú.
Un centenar de metres Costa amunt hi havia la Penya, a la que s’accedia per unes escales des de l’interior de l’entrada del que havia estat un altra antic molí paperer, el del Quatribal, que de feia molts anys ja era i és un edifici d’habitatges.
La sala del bar de la Penya era força gran i encara ho era més la sala del cinema - teatre que hi havia al pis superior. Era la peça més important de la societat. Una porta de vidre semitransparent en un dels escaires de la sala, permetia amb una ullada ràpida detectar a tots els presents.
La Penya era plena de taules de marbre rectangular amb potes de ferro o de fusta i dues de diferents que no hi desentonaven: la rodona, especialment desitjada, situada entre la barra i un finestral i una de petita quadrada, a l'altra punta, apta per llegir el diari en soledat.
La lectura de La Colmena d'en Cela, va fer que durant un temps, cada vegada que parava en un bar amb taules de marbre, resseguís discretament amb els dits la part de sota, buscant algun relleu que, com a la novel·la, m'indiqués una possible reutilizació d'aquell marbre.
Era molt característic, al costat del televisor posat en un altell, la vitrina de fusta fosca, solemne, sòlida i robusta amb copes i altres trofeus guanyats per diverses generacions de ribetans que anaren configurant l'equip de futbol temporada darrera temporada fins l'actualitat.
Al lateral interior de la Penya, l'absència de finestres feu que hi hagués durant anys una jukebox d'aquelles on seleccionada la cançó calia prémer al mateix temps la combinació de dues tecles una de lletres i una de números. El llum florescent permetia veure a través del vidre com automàticament un mecanisme posava en moviment el disc per traslladar-lo fins el lloc on l'agulla transformava els microsolcs en música.
Poc després la guerra de les galàxies canvià la màquina musical per una de molt més moderna on, a canvi d'unes monedes, uns bits tant lluminosos com ridículs ens permetien esdevenir per una estona, majoritàriament curta, autèntics herois del ciberespai.
Uns metres més enllà hi havia, uns penjadors, la cartellera, on s'hi anunciava els propers films a projectar, les actuacions de Festa Major o altres activitats locals junt a la porta a través de les quals s'accedia al pis superior, el cinema.
A l'altra costat de sala tot un seguit de finestres i una balconada s'obrien a una terrassa sobre el riu Francolí permetent l'entrada de llum natural a la sala. Llàstima que algun motiu desconegut, qui sap si la seguretat, no va permetre poder emprar aquell espai, al que s'hauria pogut accedir fàcilment amb unes escales mòbils de fusta, com a terrassa les nits de bon temps.
Cal Cisquet, era el bar de diari i el punt tant d'origen com de retorn els vespres del cap de setmana. La Penya era el reducte de les tardes de divendres i dissabte i lloc del vermut dominical.
Aquest repartiment podia ser adaptat segons la temporada de cinema o qualsevol altra esdeveniment que ho requerís. Dissortadament el cinema, com en tants altres pobles, feu un fos en negre els anys 80. Recordar-ho ara no sé si és un privilegi o em provoca la consciència de vuits a la memòria que me’l fa atractiu però també boirós.
Cap dels dos bars eren llocs per quedar amb algú per estimar, eren punts de trobada, per parlar, discutir, si calia veure-hi el futbol o la pel·lícula, anar a donar un tomb i tornar-hi fins el moment d’anar cap a casa, sovint esperant-nos uns als altres segons la direcció o llargada de l’itinerari.
El record de la Penya s’acompanya de l’entrexocar de les boles en una taula de billar, cal Cisquet s'identifca més amb les nits d’estiu i la remor de l’aigua de la font.
Malauradament però molts, tenim més aviat gravada a la memòria la imatge de l'aigua embogida saltant per sobre el pont, reflectida en les imatges que es recullen al bloc Les riuades més importants o a la senzilla però dramàtica ceràmica que recorda l’alçada de l'aigua durant la riuada de 1994.
A part de les persones, que sovint ens deceben o decebem, també ens enamorem i desenamorem dels llocs, però aquests indrets que obeeixen a uns certs rituals de joventut sempre acaben retornant. Aquests dos bars no han estat conjunturals, han estat acollidors per que nosaltres els hi fèiem o els hi tornàvem i mai feien l'olor de fregit ni de planxa que cal suportar a molts dels actuals. En tot cas, a la Riba, la Penya i cal Cisquet ha estat dos bars de referència i confidències de moltes generacions.
