Joan Clave Morell

   Amb el règim republicà les relacions entre l’Ajuntament i l’Església van suposar un canvi substancial, a partir de que la Constitució, proclamava l’estat laic. Això trencava una relació de l’Església amb el poder civil de molts anys, sobretot pel que fa al paper que tenia no solament en l’aspecte estrictament religiós, com era el cas dels naixements-batejos, casaments i defuncions, en que el registre parroquial esdevenia gairebé idèntic al registre civil, sinó també en altres aspectes de la vida civil, en que el rector de la parròquia, esdevenia sovint talment com un notari i fins i tot, tenia poder per dirimir plets com si fos un jutge. He pogut veure com el meu avi Joan Clavé Solé va fer testament davant del rector de la Parròquia.

   Els republicans van celebrar especialment que no fos necessàriament obligatori passar per l’església catòlica per a les cerimònies transcendentals de la vida com el naixement, el casament o l’enterrament, fins i tot es va posar el nom de la primera nena inscrita al registre civil sense bateig al carrer on vivia. Naturalment que hi havien persones de convicció republicana que van seguir fent ús de la tradició religiosa.

   En un altre nivell, es donava per fet que, els capellans, tenien cura de l’assistència a pobres i passavolants, amb diners o recursos provinents de l’Ajuntament. Aquesta delegació la va ser retirada a la primera sessió que tingué el nou Ajuntament Republicà, i la va assumir.

   Al cap d’uns dies d’aquest acord municipal, el nou Ajuntament, de Vila-seca, després d’un dubte raonable, també va prendre l’acord d’adherir-se a la petició instigada per l’Ajuntament de Gijón, de que els Jesuïtes tornessin a ser expulsats d’Espanya. I com que es veu que la petició, fou escoltada per l’autoritat competent, a primers del 1932 es va dissoldre la Companyia de Jesús i es van confiscar els seus béns.

   Com que hi havia la tradició de que, una part dels actes religiosos al llarg de l’any, es feien al carrer, com era el cas de les processons, “creus”, rosaris de l’aurora, combregars, etc. ambla nova situació, calia demanar permís per a fer-les, i l’Ajuntament les autoritzava o no, i a vegades, negociava canvis de itinerari, com va passar a la processó de la primera festa major que es van trobar, quan l’Alcalde va vetar el pas per uns determinats carrers, per bé que la processó es podia fer per un altre itinerari. Es veu que els que hi havien d’anar, s’ho van prendre malament i la processó fou suspesa. Potser per això a l’any següent el Rector va demanar permís per fer un combregar general, directament al Governador, que el va autoritzar.

   Això trencava totalment, i fins i tot capgirava una dinàmica ancestral en que el rector de la Parròquia no solament convocava quan volia les manifestacions pels carrers i places, i no solament això, sinó que quan s’esqueia, feia que les vies urbanes, romanguessin netes, polides i lliures d’entrebancs.

   Com que les cases son de cadascú, però les façanes son publiques, durant aquest període de la primera part de la Segona República, a l’Ajuntament se li va presentar un problema, que fou al voltant del fet que a la nit del 18 de juliol de 1933 fot mutilada l’estatueta de “la Republicana” que hi havia a la font de la plaça de Castelar, que vaig explicar mesos enrere, i com que es va sospitar que ho hauria pogut fer algú de dretes i possiblement missaire, l’Ajuntament a més de demanar al Govern Civil que s’investigués fins a trobar l’autor de la malmesa, i d’encarregar a Joan Salvadó la reparació, també va acordar que es retiressin de les façanes de les cases qualsevol rètol de caire religiós que hi hagués a les façanes, i a més a més que es retiressin les imatges religioses que hi havia pels carrers.

   Algú va interpretar que el “sabotatge” a la Republicana era una mena de revenja per haver-se fet fonedissa una capelleta amb un Sant Antoni, que segons tinc entès es trobava situada a una de les parets de l’antiga presó del poble, que era una torre que hi havia a la cantonada de la plaça de Pi i Margall amb el carrer de Joaquin Costa, emprant els noms vigents aleshores i que s’havia d’enderrocar, com va ser. Al menys així es va publicar a La Veu de Tarragona del 27 de juliol.    

   En relació a aquestes capelletes, possiblement n’hi havia una a cada carrer amb nom de Sant, on si plantificava una petita imatge al·legòrica. Avui, encara n’hi ha tres, una a ca Alimbau al carrer de Sant Josep, una altre en una mena de magatzem a la placeta de Sant Esteve i una tercera a la plaça de Sant Antoni, cantonada amb el carrers dels Ferrers, a ca Badia, i que segons em van explicar era la mateixa que hi havia a l’antiga torre de la presó, d’allí al costat.

   Aquell acord municipal del 18 de juliol va ser recorregut pels senyors Sampons i Fernàndez de Còrdoba, de dues de les cases bones del poble, però l’Ajuntament no el va estimar i mantingué l’ordre de retirada.

   La qüestió de les imatges, duia de corcoll l’Ajuntament, ja en aquest primer període, encara que més endavant fou molt pitjor, fins i tot calia tenir cura del carro dels morts, i, quan hi havia un enterrament pel civil, es substituïa la creu per una pinya.

   Un altre conflicte polític-religiós, de l’època ho era amb les campanes, que estan situades al campanar i per tant, a l’església, motiu pel qual venia a ser un domini del clero. Però les campanes, a més de tocar a l’angelus, a missa o al rosari, també tenien funcions civils, com el cantar els quarts i les hores, l’avís d’aixecar-se del llit al temps de les collites i els límits del descans del migdia, i de tant en tant, si sorgia una emergència, també tocaven a somatèn o a foc.

   Després del 6 d’octubre de 1934 amb la proclamació de l’estat de guerra, la dissolució de la Generalitat i l’empresonament dels màxims responsables, hi hagué un relleu del Consistori, nomenat a dit pel Comissari de la Generalitat, van canviar les tornes i l’Església va tornar a reviscolar. Ja vam veure com l’alcalde de Vila-seca havia recorregut al bisbe de Tarragona per intercedir per uns presoners. Va ser aleshores quan, en relació a les campanes, el Rector de la parròquia, va demanar a l’Ajuntament que els dies de festa de precepte no toquessin les campanes en els tocs relatius a l’horari laboral, atès que treballar en aquells dies era pecat. A l’Ajuntament, hi hagué discrepàncies contradictòries en relació a la petició, atès que el fet de tenir un estat laic no havia canviat, però van demanar dictamen a la Comissaria de la Generalitat, que va emetre en el sentit de donar raó al capellà. 

   Fa uns dies que a la Laboral de Tarragona hi hagué l’acte solemne de la beatificació múltiple  dels 522 “màrtirs” de la guerra civil i per extensió durant el període republicà que el va precedir.

   Aquest acte ha servit perquè un sector de la societat, recrimini a l’Església Catòlica el no haver demanat perdó per la seva vinculació amb el franquisme i els assassinats que també va fer i que, amb l’afany del que se’n digué la recuperació de la memòria història, pretenia posar a la llum totes les morts provocades pels nacionals tant en temps de guerra, al marge de la lluita armada, com en el període següent, amb o sense judicis dels que foren qualificats de sumaríssims.

   A Vila-seca val a dir que hi van haver víctimes de la guerra civil, un llistat de les quals, trobem en la llista que hi ha al llibre “Història de Vila-seca” de Josep Morell, entre la qual si ubiquen algunes persones que no van ser pas al front, ni tampoc van ser afectades per les bombes. Pel que he pogut saber, i a risc de que no n’hagi sabut trobat més, n’he vist dues de cada banda.

   El vicari Mn. Jaume Constantí, fou empresonat en un vaixell, on va morir de malaltia, i Esteve Calvó fou segrestat i possiblement afusellat per milicians. Els senyors Tatay i Cherta tots dos de Salou, foren afusellats un cop acabada la guerra havent estat condemnats per rebel·lió militar. Tinc per segur que en cap dels quatre casos hi hagué intervenció directe de cap vila-secà.

   L’Església catòlica doncs, arreu i també al nostre poble, al llarg dels temps ha anat alternant llargs períodes de concomitància amb el poder amb altres més curts, de diguem-ne dificultats per influència precisament dels governs de torn.

   No pretenc pas fer una anàlisi històrica d’aquest conflicte, ja que no tinc els coneixements que cal tenir per fer-ho, senzillament em limitaré a comentar tot allò que m’han explicat els que ho han viscut, així com, el que jo mateix, he pogut anar veient al llarg dels meus setanta anys.     

   Per començar, pot servir com exemple de la influència de l’Església, el posar noms de sants a alguns dels carrers de la Vila com els de Sant Antoni (abans d’Enterranes i la plaça de Flix), Sant Pere (abans del Mig) i Sant Josep (abans Raval de Geltruch, que potser és un antecedent de Xatruch), Sant Bernat (abans del Joc de la Pilota), també hi havia el carrer de Santa Bàrbara i la Placeta de Sant Esteve dels que no sé si abans tenien un altre nom.

   Així doncs, després de la proclamació de la Segona República, l’Ajuntament format el 1931, d’acord amb les eleccions del 12 d’abril, a molts carrers  se’ls hi va canviar el nom, i en tot cas, a tots els que duien noms de sants: El de Sant Antoni, carrer i plaça, va passar a ser de Pi i Margall, el de Sant Pere prengué el nom de Blasco Ibáñez, el de Sant Josep fou d’Angel Guimerà i el de Sant Bernat prengué el de Josep Gaya.

   El signe popular de rebuig a l’Església fou l’enderrocament de la Creu de la Beguda. No sé pas si la Creu abatuda era aquella a la vora de la qual al segle XII si elegien els jurats del terme de Salou el dia 6 de gener de cada any. A l’any 1951 es va tornar a posar la Creu, feta de ferro forjat per Antonio Mas. La Creu de la Beguda era a la cruïlla dels camins de Tarragona i de la Pineda, i recentment s’ha canviat l’emplaçament per raons urbanístiques. 

   Tornant a l’abril de 1931, els regidors elegits i dues persones més, es van constituir en Junta Revolucionaria, ja que abans de la constitució i  presa de possessió, i de forma immediata, ja van ocupar l’Ajuntament, i el mateix dia 14 van acordar entre altres coses, requerir al capellà que es manifestés i era addicte o no al nou règim republicà. Calia saber la seva posició,  per deixar clar amb quines cartes jugava cadascú. No tinc constància de la resposta, que segurament que devia ser diplomàtica. Ves a saber.

   Aquests darrers dies, s’ha parlat molt d’aquest mot i tot el que hi va al darrere. Que si el President deixa plantada a la Soraya, que si en Rajoy no deix que en Mas saludi als ministres de la Mediterrània, etc. Es veu que hi ha unes normes o costums de com s’ha d’actuar en aquests cerimonials.

   Si no vaig errat, que potser sí, el protocol, també contempla les normes, formes i ritual propi de les cerimònies. Per això aquesta mateixa tarda que m’he trobat a la bústia el ”Vila-seca informatiu”, al primer cop de vista a la primera plana, m’ha sobtat veure, com tot el personal que hi surt, abans o després de la inauguració del “Raval de la Mar”, tot i que va entrajat, ningú porta corbata, donant la impressió, que la majoria se l’havia tret (la corbata) una mica abans, en major motiu, si tenim en compte que, molts dels que surten a la foto, els sols veure (en imatges, que al natural, ben poc) quasi sempre encorbatats.

   No hi tinc pas res a dir, que tothom vagi com vulgui. No més faltaria! Però en tot cas, m’ha vingut a la memòria aquella anècdota que Adserias va explicar a “El Pont de Fusta” quan amb motiu de la inauguració d’una part del bar de Les Vegas, en Ramon Graset va adreçar-se a la concurrència i va dir: Quan jo bec, tothom ha de beure.

   Així doncs, si el President es treu la corbata, tothom ... sense.

   Els fets del 6 d’octubre del 1934, es van recordant any rere any quan ens trobem a la vora d’aquetes dates del calendari. La vaga general, de caire polític, amb una forta divisió sindical i ciutadana, que va derivar amb la proclamació per part del president Companys de l’Estat Català de la República Federal Espanyola, amb una resposta del govern espanyol declarant l’estat de guerra i empresonant el govern de la Generalitat, posant un militar a la presidència provisional de la nostra primera institució nacional. Aquests, son uns fets prou coneguts per a tothom.

   A Vila-seca, la mobilització es va viure amb una certa intensitat. Un bon nombre de sindicalistes dels “Obrers” sortiren al carrer en defensa de la vaga convocada, provant de interrompre el tràfec ferroviari i uns quants, més abrandats, diuen que, instigats per aquells que tiren la pedra i amaguen la mà, van tallar uns quants plataners de la carretera general a l’entrada de Vila-seca des de Cambrils, interrompent el minso tràfec que hi havia aleshores.

   D’aquella situació de conflictivitat se’n derivaren dues actuacions immediates. Per una part, l’Ajuntament va ser dissolt, i al cap d’uns dies, la Comandància Militar de Tarragona, va nomenar al Dr. Perera, gestor municipal, substituint l’alcalde i tots els regidors que foren destituïts. Així que l’aleshores alcalde, Modest Barenys, en sessió del 17 d’octubre següent, li va traspassar la vara i l’autoritat, en un acte al que els regidors destituïts no hi van assistir.

    Per altra banda, la guàrdia civil va fer nombroses detencions dels vilatans que més s’havien significat, els quals foren traslladats al vaixell “Manuel Arnús” ancorat al port de Tarragona i que feia les funcions de presó. D’allí foren alliberats al cap d’un parell de mesos, i quan se sabia que havien d’arribar, el dia 11 de desembre una gentada els va anar a esperar a l’estació.

   Hi hagueren uns altres deu detinguts acusats de bloquejar la carretera general, que foren portats a la presó de Pamplona. Passaven les setmanes i els mesos, i ni els jutjaven ni els alliberaven. Als “Obrers” a primers d’abril del 1935, es nomenà una comissió per tal de fer una crida a tots els vila-secans, per solidaritzar-se amb les famílies d’aquests empresonats que no disposaven de gaires recursos i més aviat tenien necessitats per la manca dels empresonats.

   Per reforçar la petició van editar unes octavetes, redactades en un castellà retòric i rebuscat, magnificant la tragèdia familiar dels absents, amb la finalitat de commoure als lectors, amb la  finalitat de que acudissin al conserge del “Centro Obrero” a fer donatius. Una d’aquestes octavetes, la Francesca Ribera la va penjar al Facebook ara ja un parell d’any.

   De fet l'Ajuntament, tot i ser nomenat provisionalment amb caire de gestors, per qui va ordenar l'empresonament d'aquest deu vila-secans, a la sessió del 30 de juliol de 1935, va acordat lliurar-los-hi un ajut de 30 pessetes a cadascún d'ells. 

   Per un altre costat, l’alcalde, que aleshores era en Jaume Aragonès, va anar a veure el bisbe de Tarragona (que malgrat la República devia tenir influències) així com havia escrit cartes als diputats d’aquesta circumscripció, demanant-los que fessin el possible per aconseguir que els traslladessin a Catalunya. A la sessió del 15 de juliol del 1935 tots els regidors donaren suport a les dites gestions. Per comtes d’això, el novembre següent, els van desplaçar a Burgos, és a dir, encara més lluny, i per això l’alcalde es va desplaçar a Madrid, al ministeri de Justícia a demanar el trasllat.

   Potser per allò de que “qui cara veu, cara honra”, aconseguí que els deu presoners fossin transferits a la presó de Tarragona el 19 de desembre. Però aleshores ja estàvem a tocar de les eleccions del febrer de 1936, a les que va guanyar el “front popular” i els presos polítics foren excarcerats.