Som temps d’anar a la garrofa. Aquesta és una de les feines del camp al nostre poble que menys ha evolucionat amb el pas dels anys. Al contrari d’altres, com el segar especialment o anar a l’avellana o a l’oliva, que son totalment diferents.

   En una de les coses que sí ha canviat molt és que anys enrere quan ens desplaçavem amb carro, és que aleshores si anava amb la colla ampliada, és a dir, que el més habitual era aplegar-se dues o tres  famílies per treballar amb més racionalitat, talment com es feia amb la verema.

   El més essencial era disposar d’un mínim de dos homes i de dos carros. El homes bàsicament per dur a terme les feines més feixugues, i els carros, perquè un servís de càrrega i l’altre pel transport del personal.

   Era molt diferent anar a la garrofa al secà o al regadiu, o mes aviat entre els garroferals en terrenys costeruts i pedregosos de les Garrigues, la Coma o el Telègraf, i els de terra plana en secà o en regadiu, en parades o a les antares.  La diferencia era en dos aspectes fonamentals, en la comoditat del treball i en la producció, atès que salvant algunes excepcions, la mida dels garrofers en un o altre indret era ben desigual.

   L’instrumental era elemental, un joc de canyes de llargària variada, senalles, sacs i alguna borrassa per si hi havia perill de que algunes garrofes caiguessin en un esbarzeral. Al començar el dia tots començaven a batre des de terra, o enfilats al ramatge des d’on a més, s’aprofitava per sacsar, les rames per provocar la caiguda que es completava a cops de canya. Després del primer garrofer, els homes seguien amb la batuda i les dones, vells i canalla, les plegaven i ensacaven. Al capvespre, es carregaven els sacs a un dels carros i cap a casa falta gent. A vegades, quan es recollien garrofers grans, es feia una carretada a migdia.

   I així un rere l’altre, des del bon matí, amb aturades per esmorzar, la beguda, dinar i l’obligada migdiada, i la tarda que dia a dia es va escurçant, sense parar per berenar, perquè “per Sant Miquel el berenar se’n puja al cel”. Els genolls i les esquenes eren les parts de cos més malmeses, per les llargues hores en postures incòmodes. De tant en tant s’havien d’aguantar les picadures de les abelles, en realitat vespes, i de tant en tant segons les indrets calia vigilar l’aparició d’algun escorpí, que de fet només picaven quan si veien obligats, ja que normalment es tornaven a amagar amb rapidesa.

   La jornada s’acabava pujant els sacs amb la corriola cap a les golfes, esperant un bon preu per a vendre la collita un cop reservada la porció alimentària pel bestiar de la casa.

   Setmanes o mesos després, es concertava la venda amb algun dels comerciants locals o de la Canonja, i arribat el dia, personal del comprador i la família del venedor es dedicaven a ensacar les garrofes seques amuntegades a les golfes en sacs grans d’espart d’un quintà de pes, que es lligaven fent dos munyons, i tot desfent la feina feta mesos enrere, es baixaven els sacs per la corriola cap el camió del comprador.

   Hi hagué un abans i un després de la gelada del 1956, quan molts garrofers resultaren afectats total o parcialment pels efectes nocius del fred, i molts garrofers que no moriren immediatament ho anaren fent en els anys successius. Hi va haver una revifada en l’afany de fer noves plantacions de garrofer amb noves varietats, a la darrera desena del segle passat, però va ser com un foc d’encenalls.

   Els canvis més aparents, en com es va a la garrofa avui a Vila-seca, rauen en que ja no es va en colles, les garrofes es porten a dojo en remolcs de tractor o de cotxe, i al vespre les garrofes ja van a dormir a la Cooperativa. La mecanització de la recollida és incipient, emprant-se vibradors a molt petita escala i s’ha generalitzat una mica més la utilització de bufadores.