Joan Clave Morell

   Com és costum i tradició aquest diumenge de finals d’octubre hem anat a Mas Calvó, a l’acte cívic-político-religiòs tradicional convocat en principi com homenatge a Sant Bernat Calvó, i aprofitat alhora per altres dos tipus de trobades, una de folklòrica i una altra de caire polític, enguany amb la presència d’un dels vicepresidents del Congrés dels Diputats.

   Pel que crec saber, que no vol dir pas que sigui exactament cert, es fan tres convocatòries, una la parroquial de Vila-seca amb connivència amb l’Ajuntament, que paga els autocars del desplaçament dels “fidels” de Vila-seca i, també ajuda a sufragar les despeses d’algun grup de la cultura tradicional, local o foraster, que enguany ha estat la colla castellera dels Nois de la Torre. Per altra banda el rector de la parròquia de Sant Bernat de Reus també convida als seus feligresos, que es copsa ben clarament, que son gent més aviat grandeta, i cada any en van venint més, o al menys en major mesura que els fidels vila-secans.

   L’altra convocatòria, més selectiva, és la que fan amb tot el dret del món, la família propietària del casal, afamats membres de l’empresariat català, a les seves amistats familiars, comercials i polítiques, als quals sembla ser que conviden a dinar, ja que durant la missa, així que venia una alenada d’aire de llevant escampava sobre la feligresia una flaire de sofregit, que Déu n’hi do!

   La família propietària, també obsequia a la resta dels mortals assistents a l’aplec, amb una coca dolça i un batut de cola-cao, després d’entrar al casal, tot fent la corresponent cua. Les ampolletes de cola-cao les donen obertes, no fos cas que algú les prengui cap a casa seva o que es torni a posar a la cua per repetir.

   Els assistents a la celebració, si venen de Vila-seca, tenen l’opció d’anar-hi amb autobusos que l’Ajuntament els hi posa a disposició, els de Reus, tot i que és una mica més lluny, hi acudeixen amb vehicles particulars. Això no obstant ja hem fet notar que any rere any, cada cop hi ha més assistents de Reus i menys de Vila-seca, de la part de personal que hi acudeix per la missa o la tradició i que venen a ser els habituals.

    A més, per la part vila-secana hi ha un sector d’assistència esporàdica, en funció de la promoció escolar que s’hagi fet o de quin grup folklòric hagi estat convidat, que naturalment, porta la seva rècula de seguidors parents i amics.

   Els altres concorrents variables, son els convidats dels amos del mas , els amics segurament en funció de llurs agendes i els polítics, en funció del seu càrrec. En tot cas, aquests, deuen ser els més importants, ja que a l’hora de començar la missa, el bisbe de Vic, els rectors de les parròquies, i altres oficiants, plantats davant de l’altar, revestits dels ornaments i de paciència, s’hagueren d’esperar a que els convidats de la propietat, tinguessin a bé prendre seient a les primeres files que tenien reservades. El poble fidel, també.

   Temps enrere, ja havia fet avinent que, per evitar que la general fos desviada per fora el poble, en un primer intent, l’any 1933, fou enderrocada la “torre de la presó” a la cantonada del carrer dels Ferrers amb la plaça de Flix. Uns anys més ençà també es va aprofitar l’enderrocament de la “torre de Gustavo” al començament del carrer de les Creus, per oferir una alternativa al trànsit de la general. Així podem dir, que per raons urbanístiques, foren enderrocades dues torres, i encara en fou escapçada una altra, la “torre de la Ramona o de l’Iré” al carrer del Mar.

   Ja més cap aquí, del meu record, i per tant no faig esment de les cases enderrocades pels bombardeigs l’any 1938, de les cases del poble, també n’han desaparegut unes quantes, per aquestes mateixes raons. Provaré de recordar-les:

   A la plaça de l’Estudi, es van enderrocar per obrir el que seria el carrer de Tarragona, dues cases, una de ca Perruquet, a la qual feia uns anys si havia calat foc i en la que hi vivien dues famílies de lloguer, i l’altre, de ca Solleta a la que hi habitaven els propietaris. Si no vaig errat ambos titulars foren compensats amb una casa per cada u, a la Rambla.

   L’any 1970 i després d’aprovar-se la urbanització del “Camp de Fèlix” es va destapar el final del carrer del Bou que hi connecta, això sí, sense enderrocar cap casa ja que el carrer tenia pas només de vianants. Quelcom semblant passava al final del carrer de l’Escorxador, amb dos passos només de vianants, a l’esquerra cap els rentadors nous o dels malalts i a la dreta amb un pas molt estret entremig de parets i compartit amb el rec de les vinasses que connectava amb el passadís que hi havia entre la Riera i els darreres de les cases del carrer de Sant Antoni.

    Al carrer Nou i per mor de deixar l’absis de l’església a sol i serena, es va enderrocar la casa que havia estat dels germans Benaquets, i que tenia una portalada xanfranera. Al costat mateix i per la banda del passeig queden les arcades acuradament conservades del que havien estat les peixateries.

   El capdamunt del carrer de Sant Antoni quedava tancat per un casalot que era conegut com l’olla de Gustavo, que es va enderrocar per obrir pas al carrer conegut ara com de Salvador i Voltes.

   Ben a prop es van enderrocar dues cases per deixar a la vista el que haurien pogut ser les restes del Portal de Riudoms. Eren a ca Jaume Rovira i ca l’Albert Poblet, que era petitona i envoltada per la primera que donava als carrers de Monterols i de les Creus, tot i que no era cantonera.

    A la mateixa època, també fou enderrocada la casa de ca Còrdova, on hi havia viscut molts anys la família Granell Moragas, i on més anys enrere hi visqué el pintor Sr. Viñas. A la part sud de la casa hi havia un gran magatzem que ocupava la trencadora d’avellanes de ca Tous, i on també hi hagué uns quants anys la Societat “El Fènix”. Aquesta casa tenia el final d’un dels dos ramals de la Mina de les Quatre Cases, i ha deixat pas al passatge de l’Abat Escarré, deixant a la vista la cara de llevant de la Torre de ca la Tuies del Cafè.

   Tot i que no eren cases pròpies d’un carrer, també han desaparegut l’Hort del Pep i l’Hort del Colomí, masies tocant el poble i on a més dels espais reservat per els amos quan venien, hi vivien de forma permanent els masovers. En canvi a l’Hort de Torrell, també enderrocat, no recordo haver-hi vist viure a ningú.

    On si que hi habitaven els seus propietaris per aquelles contrades eren a les cases conegudes com “la Tabacalera” dels germans Fontgibell que els anys cinquanta varen quedar separades per la “carretera nova” com en dèiem del primer desviament de la N-340, la d’en Pepito que quedà més prop del poble i la de l’Anton a l’altre banda. Una mica més enllà, la del seu gendre Josep Granell que ha estat la darrera que ha desaparegut.

   Al carrer Major a ca Virgili s’ha convertit en una nova edificació que ha comportat l’absorció de les cases que jo coneixia com a ca la Roseta Roig i a ca Gaspar el barber. I a la plaça dels mil noms, les cases de ca la Pomés o cal Passamaner, ca Magí, ca Canaldes i ca Poblet han donat via lliure a un nou casalot amb molts habitatges.

   Sense que comportés cap enderrocament de cases, es van destapar el cap de munt del carrer Requet de Fèlix, i la part de baix del carrer de l’Hort, tan un com altre per connectar amb les zones d’ampliació del casc urbà. En aquest mateix sentit s’havia dit que haurien de desaparèixer les dues cases del carrer de les Creus on hi havia hagut la botiga de la Lola Maca, per allargar el carrer del Pou, però es veu que no ha anat endavant.

    Potser me’n deixo alguna, i si és així, ja m’ho direu.

   Després escriure “les botigues clàssiques del carrer Major” en vaig fer una segona aportació. referida a les altres que hi van anant derivant al llarg del temps. Si tenim en compte que el punt de referència inicial, venia a ser dels voltants de l’any 1950, ara he tingut ocasió de veure quines botigues hi havia vint anys abans.

   Al comparar-les m’ha sorprès que cap de les botigues és igual, ja que només en vint anys, ha canviat l’activitat, o bé el titular, o fins hi tot han aparegut o desaparegut. Vegem-les:

   Al lloc on hi va haver la “fonda”, hi havia l’adrogueria d’en Serafí Cot. A l’altre costat del carrer als baixos de l’abadia hi havia una botiga d’ultramarins a nom de Isidre Llorens, que va derivar en la cansaladeria de la seva vídua, la Marieta Abella.

   Ja més cap dins el carrer hi havien dues barberies de costat, una al num. 5 de la que n’era titular Josep Gaya, i a la casa del costat una altra a nom de Jaume Targa, que va ser la que jo vaig conèixer amb en Gaspar Gurí.

  Al davant hi havia una botiga de comestibles regentada per Rosa Escoda Barenys, que va cedir pas a la perruqueria-merceria-llibreria de l’Angeleta perruquera.

    Abans d’arribar a ca Virgili, la Maria Mariné Ferrando hi tenia una carnisseria, que al tancar-la, mai més ningú hi va posar cap més botiga en aquesta casa que ja no existeix.

   Fent cantonada amb el corredor també hi havia una fleca que era d’un senyor d’El Vendrell que es deia Manuel Birbe, i que amb el temps, fou el forn de ca la Molas.

   Més enllà i ja albirant la plaça de Voltes, la Rosa Solé Estivill hi tenia una mena de magatzem on venia palla, gra i demés aliments i complements pel bestiar. I finalment, al costat, la Maria Balcells Ferré hi tenia plantada una verduleria, espai que coincideix més tard amb la pollastreria de la Maria Barberà que vaig conèixer.

   Es pot veure doncs, que al menys al carrer Major, les botigues tenen poca continuïtat en el temps, és a dir, que aquell adjectiu de que alguns establiments presumeixen de “Casa fundada...” al carrer Major no en trobarem gaires.

   Som temps d’anar a la garrofa. Aquesta és una de les feines del camp al nostre poble que menys ha evolucionat amb el pas dels anys. Al contrari d’altres, com el segar especialment o anar a l’avellana o a l’oliva, que son totalment diferents.

   En una de les coses que sí ha canviat molt és que anys enrere quan ens desplaçavem amb carro, és que aleshores si anava amb la colla ampliada, és a dir, que el més habitual era aplegar-se dues o tres  famílies per treballar amb més racionalitat, talment com es feia amb la verema.

   El més essencial era disposar d’un mínim de dos homes i de dos carros. El homes bàsicament per dur a terme les feines més feixugues, i els carros, perquè un servís de càrrega i l’altre pel transport del personal.

   Era molt diferent anar a la garrofa al secà o al regadiu, o mes aviat entre els garroferals en terrenys costeruts i pedregosos de les Garrigues, la Coma o el Telègraf, i els de terra plana en secà o en regadiu, en parades o a les antares.  La diferencia era en dos aspectes fonamentals, en la comoditat del treball i en la producció, atès que salvant algunes excepcions, la mida dels garrofers en un o altre indret era ben desigual.

   L’instrumental era elemental, un joc de canyes de llargària variada, senalles, sacs i alguna borrassa per si hi havia perill de que algunes garrofes caiguessin en un esbarzeral. Al començar el dia tots començaven a batre des de terra, o enfilats al ramatge des d’on a més, s’aprofitava per sacsar, les rames per provocar la caiguda que es completava a cops de canya. Després del primer garrofer, els homes seguien amb la batuda i les dones, vells i canalla, les plegaven i ensacaven. Al capvespre, es carregaven els sacs a un dels carros i cap a casa falta gent. A vegades, quan es recollien garrofers grans, es feia una carretada a migdia.

   I així un rere l’altre, des del bon matí, amb aturades per esmorzar, la beguda, dinar i l’obligada migdiada, i la tarda que dia a dia es va escurçant, sense parar per berenar, perquè “per Sant Miquel el berenar se’n puja al cel”. Els genolls i les esquenes eren les parts de cos més malmeses, per les llargues hores en postures incòmodes. De tant en tant s’havien d’aguantar les picadures de les abelles, en realitat vespes, i de tant en tant segons les indrets calia vigilar l’aparició d’algun escorpí, que de fet només picaven quan si veien obligats, ja que normalment es tornaven a amagar amb rapidesa.

   La jornada s’acabava pujant els sacs amb la corriola cap a les golfes, esperant un bon preu per a vendre la collita un cop reservada la porció alimentària pel bestiar de la casa.

   Setmanes o mesos després, es concertava la venda amb algun dels comerciants locals o de la Canonja, i arribat el dia, personal del comprador i la família del venedor es dedicaven a ensacar les garrofes seques amuntegades a les golfes en sacs grans d’espart d’un quintà de pes, que es lligaven fent dos munyons, i tot desfent la feina feta mesos enrere, es baixaven els sacs per la corriola cap el camió del comprador.

   Hi hagué un abans i un després de la gelada del 1956, quan molts garrofers resultaren afectats total o parcialment pels efectes nocius del fred, i molts garrofers que no moriren immediatament ho anaren fent en els anys successius. Hi va haver una revifada en l’afany de fer noves plantacions de garrofer amb noves varietats, a la darrera desena del segle passat, però va ser com un foc d’encenalls.

   Els canvis més aparents, en com es va a la garrofa avui a Vila-seca, rauen en que ja no es va en colles, les garrofes es porten a dojo en remolcs de tractor o de cotxe, i al vespre les garrofes ja van a dormir a la Cooperativa. La mecanització de la recollida és incipient, emprant-se vibradors a molt petita escala i s’ha generalitzat una mica més la utilització de bufadores.