Joan Clave Morell

   El dimarts passat vaig passar pel quiròfan, i encara que no era ni la primera vegada ni la segona que ho feia, el cert és que estava cagat de por i ho reconeixia a tothom que m’ho preguntava. De fet, així que em vaig fent gran, per no dir vell, qualsevol cosa que altera la rutina del dia a dia, ja em trenca els esquemes i em porta a un cert nivell d’angoixa. Així que, l’amenaça d’anar al quiròfan, va ser majúscula, i no solament pel fet de passar-hi i que les coses surtin més o menys bé, sinó pel temor de que després, ja res torni a ser igual. 

   Jo tenia una “hernia de Hiatus” com molta gent, que es deguda, a que el forat del diafragma pel que passa l’esòfag, es fa més gran del compte i permet, que una petita part de l’estomac, pugi pel damunt provocant problemes digestius. Fa més de quinze anys que me la van detectar, i amb unes mínimes precaucions alimentàries, no havia tingut cap problema, i m’he trobat bé fins el mateix dia de la intervenció.

   Però resulta que per mor d’un altre petit problema, em varen fer una radiografia de tòrax, on es veia que entremig dels pulmons hi tenia una massa de “coses” que no hi havien de ser. Amb més proves, van veure els que hi entenen, que pel forat del diafragma hi havien pujat a dalt tot, l’estomac sencer, part del budell prim i una bona part del gros, a més del greix que si va anar acumulant, de manera que havien anar comprimint els pulmons, un dels quals estava bastant apretadet.

   L’operació consistia doncs en posar cada cosa al seu puesto, cosir el forat del diafragma que s’havia fet gran i posar-hi una mena de malla de reforç perquè no es torni a obrir. Això ho van fer amb cinc foradets a la panxa de manera que al cap de poc més de dos dies, cap a casa. I de fet, resulta més dolorós l’efecte del gas que injecten a la cavitat toràcica-abdominal per poder treballar bé, que no pas els cosits i lligats.

   Jo no sé que passa pel cap de la gent davant d’aquest tràngol, suposo que cada u, s’ho passa com pot. Ja he dit abans que hi tenia por, més que res pel que podria canviar la meva vida després, però quan arribà el moment, ajagut damunt la llitera esperant per entrar al quiròfan em va quedar la ment en blanc, no pensava en res pròpiament meu, tot guaitant el que feia la gent, pacients i sanitaris, que intuïa per la vora tot sentint-me com un espectador d’un entorn que per mi era excepcional i pels que hi havia el voltant, era el més normal. Tot això fins que apareix l’anestesista que et pregunta quatre coses que ja sap, mentre et diu que et posarà un calmant per tranquil·litzar-te, i sense tenir temps per dir-li que tranquil ja ho estava, tot d’un cop desapareixes

   Després ve el despertar, primer amb els dolors naturals del trauma patit, que tot seguit aturen amb els calmants adients, i ve el retorn a la vida, trobant-me com un ser totalment indefens davant l’adversitat del mal que, de fet ja està curat, segons ha dit el cirurgià, que tot ha anat molt bé.

   El cert és que de moment realment et trobes adolorit, mig adormit encara, sentint-te inútil per afrontar res dins d’un cos que no sembla el teu. Però si tens la sort de despertar al costat de la teva gent, que et fan costat en tot i per tot, i et diuen que entre tots ens en sortirem, ja més no es pot demanar.

   Gràcies!

   Des que Benedicte XVI va ser nomenat Papa, cada dos per tres, sento per les ràdios que a la seva joventut havia estat membre de les joventuts hitlerianes, i cada vegada, a mi em recorda que jo també vaig ser de la OJE, la Organización Juvenil Española, que va ser l’ens hereu del Frente de Juventudes de la Falange, amb idèntics objectius i finalitats, i potser amb la diferència de que, els uniformes eren menys para-militars. Menys mal que no he estat, afortunadament, una persona rellevant, que aleshores segurament m’ho haurien retret.

   Jo vaig ser a la OJE, perquè no tenia més remei. Al deixar la Universitat Laboral, i per mantenir la beca que tenia de la Cambra Oficial Sindical Agrària, vaig tenir la oportunitat de seguir els estudis de batxillerat laboral a l’Institut de Valls, i allí només hi havia la possibilitat de “viure” a l’internat, que era conegut com “Colegio Menor de Juventudes”, patrocinat i dirigit per personal d’aquell entorn falangista i l’opció per a mi era clara, calia estar afiliat a l’OJE i vestir-ne l’uniforme, tant si vols com si no vols.

   I això, no solament era obligatori per viure a l’internat, sinó que hi havia una connexió directe amb l’Institut, i no solament perquè el director del “Colegio” era el professor de Formación del Espíritu Nacional a l’Institut i els monitors ho eren de gimnàstica, altrament dita, “educación física”.

   Tan era així, que l’any 1961, que segons el règim, s’esqueia la commemoració dels “XXV años de Paz”, fet curiós, perquè aquest període inclou clarament els tres anys de guerra, be doncs, amb motiu d’aquest esdeveniment, i sent com era el 1r. d’octubre de cada any el “dia del Caudillo”, al ministeri de premsa i propaganda o similar, se li va ocórrer enviar l’exercit a Burgos per a fer una desfilada davant del dictador, i per més conya, també hi havien d’anar les joventuts franquistes,  diguem-li OJE, o el que calgui.

   El meu pas per aquell internat va servir-me per aclarir-me les idees, i aleshores ja m’havia fet el fer propòsit de que la meva militància seria inequívocament, en el sentit contrari del que m’ensenyaven els falangistes, per això, quan em digueren que havia d’anar a Burgos, m’hi vaig oposar en rodó.

   Però ah!, si no hi anava, em negaven la possibilitat de matricular-me a l’institut. Doncs, cap a Burgos falta gent. Ves quin remei.

   L’altre dia es van fer públiques les declaracions dels bens patrimonials que tenen els diputats, diputades, senadores i senadors, i en veure-les crec, que tenim una explicació del perquè de la situació de crisi financera que patim en aquest país.

  Deixant a banda un nombre mínim de parlamentaris, que es distancien en un o altre sentit de la gran massa, podem veure, que els patrimonis que declaren aquesta majoria, és més aviat escàs, tot tenint en compte que molts d’ells ja porten molts anys en l’exercici d’aquesta activitat política que n’han fet professió.

   Per tant, penso que:

          O son molt mal administradors

 O son tramposos

ja que el patrimoni que diuen tenir, ve a ser com a mínim el que poden assolir la meitat dels seus votants, els quals en el millor dels cassos, i en general, tenen un sou molt més petit que el dels parlamentaris, sense gaudir d’altres prebendes inherents al càrrec.

   Dons si els que es creuen ser els “pares dela pàtria” no saben gestionar els quantiosos ingressos que reben any rere any,un llarguíssim període, anem malament en tant que de tota aquesta colla, uns donen suport al govern del que alguns en formen part, i els altres son els qui han de controlar que els que governen ho facin bé.

   Però si la realitat és una altra, i ens fan trampes, encara anem  pitjor, perquè de la mateixa manera que ens enganyen amb les seves declaracions, ens daran gat per llebre quan ens expliquin el que volen fer i el que ens ha de preocupar més, ens estan defraudant amb tota la cara.

   Ull viu!

   En aquells temps en que quasi tothom al poble érem pagesos, quan encara anàvem cada dia al tros amb el carro i la mula o el cavall, el més normal era dinar al tros, àpat que sovint es completava també al terme, amb l’esmorzar i, fins i tot el berenar.

   Com que al llarg de l’any la major part dels dies els homes anaven sols, el cuiner era el propi pagès, i quan s’aplegaven dos o tres, pares i germans, l’encarregat de fer el menjar solia ser el més gran. En temps de les collites o en el de determinades feines, com esporgar la vinya o sembrar o plantar hortalisses, solien col·laborar les dones, i llavors el dinar el feien elles.

   Val a dir que tot el procés a l’entorn de les menges al tros, eren ben diferents si a la finca hi havia caseta o no. En el primer cas, no calia trasbalsar plats, olles, coberts i canti, que ja eren al lloc, però el més important, és que hi havia taula, cadires i fins i tot fogons, i no cal dir, que si hi havia pou i bassa, allò era perfecte. En canvi, si no n’hi havia, la cosa era més complicada, tot i que al garrofer de la“roba” ja hi havia els llocs repartits per ficar-hi les tres pedres fogoneres, així com els espais on dinar i si s’esqueia, fer la migdiada.

   També era diferent si s’anava al secà o al regadiu, sobretot si com solia ser normal, a les partides secatives era més difícil trobar aigua per reomplir el canti al migdia i per això calia substituir-lo pel balde, perquè a més de l’aigua necessària per beure i fer el dinar, calia anar proveït per la mínima higiene personal. En tot cas, el canti, que majoritàriament era d’argila negra i fet a Verdú, es portava igualment perquè mal que mal, l’aigua era una mica més fresqueta.

   Tot aquest procés començava per la tasca d’amanir el cistell o el senatxo, aquest, tenia l’avantatge de que a l’anarpenjat a la barana del carro, no corria el perill d’abocar-se-li el contingut. Les paelles, olles i cassoles solien portar-se en unes fundes fetes amb roba de sac, tot i que no era estrany veure la paella plantada a la vara del carro,passant el mànec per una d’aquelles ranures d’enganxar els “arquillos” de la vela o entoldat. Tampoc era rar, veure com algunes d’aquestes paelles estaven apedaçades com un pantaló qualsevol, amb reblons posats pel ferrer, per comptesde fil.

   Al cistell, hi havien els elements fixos i els variables. Entre els primers eren imprescindibles el canut de la sal, entrenús d’una canya una mica gruixuda i que es tapava amb un tros de paper cargolat; curiosament, tot i ser del material que era, fàcil de trobar, sovint durava bastants anys, agafant un to marronós. L’ampolla de l’oli, de vidre naturalment, amb un tap de suro embegut d’oli de successives anyades, que moltes vegades tenia el seu origen en un medicament. El vi, si anava amb una ampolla, sovint de gasosa per assegurar-ne el contingut, també ocupava el seu lloc al cistell, però si el vi, del Sindicat naturalment, anava en una botella o en un bot, es duia penjat a la barana, que per això tenien cordill inclòs. Finalment si posaven els plats de terrissa fosca o del fonollet, els coberts de fusta o d’alumini, el ganivet de bon tall i el tovalló o capsana que a més dela seva funció, solia servir per tapar tot el contingut a l’esguard de la pols dels camins. No cal dir que, el major embalum del cistell era el pa, la base de la nostra alimentació.

   Els canviables, segons dies o temporades, eren l’arròs o la pasta ben conduïts en una bossa de roba amb una baga pertancar-la, mentre que les pataques, tomàquets i cebes, així com la fruita fresca, anaven a doll pel mig del cistell. En una carmanyola, amb gafes per privar-ne l’obertura accidental, tot que sempre n’hem dit fiambrera, si solia col·locar el tall, de llangonissa, botifarra i fins i tot algun tros de costella, pollastre o be. Si el tall era arengada o bacallà, només calia embolicar-ho amb un tros de paper, però si tocava fer truites o ous ferrats, els ous anaven protegits en unes oueres d’alumini de dues meitats enroscades, que amb el temps s’anaven abonyegant. Està clar que quan s’anava al regadiu, no calia posar ni fruita ni verdura, que s’agafava directament, com és de llei. Fora de temporada, el postre solia ser de fruits secs o assecats o codonyat.

   El cistell l’amanien les dones de la casa el mateix matí, però si el pagès havia de marxar molt a punta de dia, aleshores el deixaven preparat abans d’anar-se’n a dormir.

   I, quan era el temps de fer el dinar? Doncs quan tocava la campana, o la sirena, en el temps que no hi havia campanes al campanar. Però si el tros era proper a la via de baix, un preavís imprescindible era el pas del “cassoler”, l’exprés que anava cap a Sevilla.

   Bon profit!

   Des de fa uns quants anys, s’ha instituït elcostum de bústiar propaganda de tota mena, especialment de les de cadenescomercials properes, però també tota altra mena de fullets, catàlegs i/o ofertes, sempre de forma massiva, i quasi mai inclosa en sobres com la correspondència habitual.

    També sol ser normal, que el repartiment no el facin els serveis oficials de correu o els que ara els van substituint, sinó una altra mena d’empreses de repartiment, més o menys formalitzades.

    Als començaments, la majoria de la gent en va manifestar un rebuig, especialment a les comunitats de veïns, que cansats de trobar-se les bústies plenes a vesar, van optar o bé per posar un cartell dient que refusaven rebre propaganda, o l’altra solució fou la de posar una mena de cistell a l’exterior per a que els repartidors la deixessin allí i cadascú ja agafaria la que li convingués.

    A les cases particulars, la gent se la troba l’entrada o a la bústia ja que no hi han altres alternatives. I aleshores, alguns es molesten i arriben a llençar la paperassa al carrer, altres la deixen a la vora esperant portar-los al contenidor blau, i alguns fins i tot se’ls llegeixen.

    Jo crec que hem d’acceptar aquest sistema de propaganda, ens interessi o no, encara que no ens la llegim, per la senzilla raó de que tota aquesta parafernàlia genera ocupació en un temps i un país on l’atur és excessiu. Hi treballen els que els dissenyen, els que els imprimeixen, reparteixen, i ... els que manipulen el sistema de reciclatge del paper.

    Està clar que segurament tot aquest procés, s’inclou en el que ve en dir-se economia submergida, que sembla ser que és tant freqüent, sobretot si es té en compte el que avui mateix he sentit dir segons fonts del Banc d’Espanya en el sentit de que no lliguen els volums de trameses de diners a l’estranger amb els escandalls de  les rendes salarials del personal laboral corresponents a aquests llocs on s’envien les peles o els euros. Dit d’una altra manera, que s’envien més diners dels que realment es guanyen.