Joan Clave Morell

  Ahir a la tarda en arribar al tros, em trobo un parell de xicots (del país, pel que vaig veure) al mig de les faveres. Ei! que feu aquí? els hi vaig preguntar com si no sabés prou bé que hi feien. Estem plegant cargols em van respondre mentre anaven fugint. Doncs de cargols on n'hi ha més és a la via, que és cap allà. I se'n van anar. No crec que anessin cap a la via.

   Em vaig apropar a les faveres, rebregades i malmeses, i al mig m'hi trobo la bossa dels cargols, que no eren ni bovés, ni cristians, ni regines... eren faves de la "muchamiel". Ves per on em van estalviar feina.

   Després vaig estar pensant que malgrat tot, eren bona gent, perquè si sent com eren dos i joves, se'm planten i em diuen, que què vols iaio? que et passa res si et fotem la verdura? segurament que jo no m'hi hauria pas encarat i els hauria deixat marxar amb la bossa plena, més que res, perquè ja tinc experiència d'altre cop que em va tocar el rebre.

   Si fos a fer, els hi hauria dit que prenguèssin la bossa, ja que potser ho agafaven per necessitat. Fa uns dies, que m'havia deixat a la roba, unes quantes carxofes, i es veu que durant el migdia, va venir un dels molts visitans que tomben pels troços de la gent i li devien haver abellit unes carbases que encara em quedaven escampades pel bancal, però al veure les carxofes, devia canviar d'opinió i va deixar les carbasses i va agafar la meitat de les carxofes, sí, només la meitat.

   Ara que som als volts de la Setmana Santa, segurament que hem reviscolat allò del bon lladre.

   Però l'altre, també hi és, i també tomba pel terme a la recerca de material. Sense anar més lluny i per les mateixes contrades, fa ben pocs dies que dos pagesos del poble van trobar que els hi havia desaparegut una part de la maquinària agrícola que teníen aparcada al tros, més o menys camuflada. Això vol dir que, hi ha qui, potser buscant cargols o espàrrecs, va fent inventari del que es pot trobar, i després de forma mecanitzada, amb camions està clar i a l'empar de la foscor possiblement, van i carreguen eines tant pesades com ho és un rascre de discs.

   Aquí el fet és ben diferent, ja que els lladregots, han de tenir la complicitat de personal suposadament honrat i benestant que els hi compra la mecaderia i la comercialitza. Segurament que els cossos policials si ho volen trobaran més fàcilment aquests intermediaris, que no pas els que carreguen els estris directement del tros. Per això crec que seria més fàcil acabar amb aquesta mena de robatoris, i si a més a més la pagesia, malgrat que la seva economia no sol ser massa falaguera, no compra maquinaria de segona mà, potser es trencaria la cadena i minvarien els robatoris.

   Vejam!   

 Aquest Dilluns de Pasqua a la Pineda, mentre em queia la bava veient ballar l'Oriol a la secció infantil de l'Esbart Ramon d'Olzina, que amb tanta paciència i sacrifici com encert, dirigeix la Gemma Soler, m'he trobat l'amic Esteve Aragonès, i m'ha recordat que ara fa precisament cinquanta anys que es va crear el primer esbart de Vila-seca.

   Justament a l'abril del 1960, deu parelles de joves es van posar a assajar ballets sota la direcció dels germans Magí i Salvador Anton, amb intenció de fer una actuació per Sant Isidre i de moment sense cap altre projecció en el temps.

   No hi ha constància de que abans d'aquesta data hagués existit un altre esbart al poble, entés com s'escau. Hi havien hagut unes actuacions dansaires puntuals, amb noies soles fetes a l'aixopluc d'aquella institució del règim coneguda com "Coros i danzas de la Sección Femenina" i potser aquest era el motiu de que no hi havien nois.

   En una altra ocasió tornaré a escriure sobre el que fou l'Esbart Sant Esteve, que ens va fer enveja a tot el jovent quan varen anar a la ciutat belga de Diksmuide l'any 1966. Malgrat tot, l'Esbart es va dissoldre i al cap de poc, el 1975, fou creat l'Esbart Ramon d'Olzina com a secció de l'Agrupació Cultural. Aquest va anar guanyant maduresa i consistència sota la direcció del mestre Josep Bargalló, arribant a tenir una ample plantilla de dansaires adults.

   Ara però, es troba en un moment diguem-ne delicat, tot i que, si recordem el seguici del passat Sant Antoni veient com hi desfilaven quatre colles de l'Esbart, els seniors, els infantils, els cercolets i el ball de bastons, segurament ens farem una composició de lloc inexacte i que no es correspón amb la seva situació real, perquè la realitat és feble, sobretot per manca de dansaires especialment masculins.

   He dit moltes vegades, que mentre ens vantem del creixement del poble que fins i tot en diuen ciutat, cal reconèixer que la creixença només és en nombre d'habitants, cases i carrers i els serveis públics que comporta, mentrestant les entitats que han de fer bategar li vida vilatana, estan en declivi. Esperem que sigui per poc temps i que aviat reviscolem, 

   Tal dia com avui, fa cent anys, va néixer el pare, n'Anton Clavé Samsó, en Tonet, com li deia tothom. La mare, també, però son germà gran li deia Anton. Potser era l'únic.

   Na va tenir pas una infància gaire planera, ja que quan només tenia dos anys va morir la seva mare, així que ell i els seus dos germans Josep i Joan, que tots tres cabien en una senalla, van ser criats amb l'ajut d'alguns perents, ja que aleshores un home sol no servia de mainadera. Poc després l'avi es va tornar a casar i va tenir tres fills més, l'Esteve, la Maria i la Rosa.

   Fer grans tota aquesta menudalla, no devia ser fàcil per l'avi, pagès, amb poquíssima terra pròpia i sent com era parcer de ca Sampons. Tots van anar a l'escola i van aprendre les coses bàsiques. Malgrat que de molt jovenets van anar cap el tros, l'escola els hi va inculcar un afany pels nous coneixements, i puc assegurar que va ser ben bé així, al menys tant el pare com el padrí Josep que són els que he conegut.

   Així va crèixer fins el moment de fer el servei militar, que li va tocar  a l'Àfrica a servir la República tot just reinstaurada. Després vingué la guerra, i la seva lleva va ser de les primeres en ser cridada, sent destinat a intendència que era la feina que havia fet a Ceuta, i per això va poder estar sempre a la reraguarda al front de l'Ebre, i des d'allí anant reculant fins travessar la frontera i fer cap als camps de concetració d'Argelès. Va tornar a Catalunya i sent concentrat a Figueras, esperà l'aval que li va donar el que més endavant va ser el seu sogre, el padrí Antoni Morell "Ritu" el mateix any 1939.

   Es va casar amb l'Assumpció Morell, la mare, a primers de 1943, i van tenir tres fills i la desgràcia de perdre el mitjà a l'edat de 12 anys, tràngol del que ni ell ni la mare se'n van deslliurar mai més.

   Com que no tingué opcions per a triar, va ser pagès de fadrí i de casat, d'hivern i d'estiu, activitat que li va permetre viure i mantenir la seva família, i ben poca cosa més, com la majoria de la gent del poble. 

   Va ser soci del Centre Catòlic i molt afeccionat al teatre, de manera que ben jovenet, ja va debutar fent de Biel, el Manxaire a "El ferrer de tall" d'en Pitarra. Després va actuar en moltes altres funcions, però especialment el recordo fent d'apuntador, tant a les obres de teatre com a les sarsueles, i fins i tot va passar-se moltes vesprades amb la canalla, assajant Pastorets o funcions infantils. En una d'aquestes en que actuava el seu fill Anton, potser la única vegada que ho va fer, en un moment de l'obra, tenia dubtes en si s'havia de posar o no una peça de roba, així que, sense cap recança, s'apropà a la "conxa" de l'apuntador i va preguntar: pare, que me'l poso?

   Tot i que havia passat la guerra al bàndol dels rojos, com que era del Centro i de missa, va entrar a l'Ajuntament per la via del terç corporatiu. La casualitat va fer que, al marxar del poble el que era segon alcalde, el va substituir i al dimitir l'alcalde que hi havia, li va tocar de rebot assumir l'alcaldia durant una mica més d'un any. Així que a la relació dels alcaldes del segle XX, que hi ha a l'Ajuntament, els únics retrats de pare i fill que si poden veure, som nosaltres dos.

   No té cap gràcia que ara digui que va ser el millor pare que he tingut, però he de dir que no em puc pas queixar. Era dels que en diríem de la vella escola, dels que encara no havíen aprés que els diàlegs entre generacions, ni que es tracti de canalla, no era temps perdut, així que només varem tenir una relació cordial com cal, quan em vaig fer gran. Crec que no em va prohibir mai res, així que quan li demanava per fer qualsevol cosa que tencava motlles, em preguntava si tenia present el que m'havíen ensenyat ell i la mare, i en dient-li que sí, doncs que ho practiqués allí on em trobés. 

   El pare era geniüt, però tenia un bon caràcter, i va ser un bon company de la mare, tant a la joventut com en els anys difícils de la llarga lluita contra el càncer. Així que només la va sobreviure quatre anys, i el 3 de setembre de 1988 va morir.

   Per aquestes coses curioses que ens fan evolucionar el cervell, puc deixar constància que, així que van passant els anys, el recordo amb més claretat i més sovint, el que vol dir que, per a mí, no ha mort del tot.

   Avui hi ha el titular d’un diari, que diu que, segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) depenent del ministeri de la Presidència del govern central, els polítics i els okupes són els col·lectius més antipàtics. També es va comentant un dia sí i un altre també de la desafecció de la ciutadania cap els seus representants i si s’escau, governants.

   Ara ens trobem en plena ebullició del cas d'en Matas, però encara són calents els Pretòria, Gürtel, Palau de la Música, Pallerols, etc. i fins i tot el de don Roldán que s'ha actualitzat ara que ha sortit de la presó. Per tant, sovintegen els comentaris de la gent del carrer, que tots son iguals, que no n'hi ha un pam de net, que si no foten més és perquè un altre ja els hi ha passat al davant...

   Està clar que els polítics no són tots iguals, i que hi ha més pams nets que no pas bruts, i que la majoria no roben res. Però el "col·lectiu dels polítics" que en el seu conjunt defensen la honestetat de la majoria dels seus companys, crec que no saben guanyar-se la confiança del poble, perquè actúen amb hipocresia i fal·lacia.

   Si l'imputat és d'un partit, els del partit contrari hi posen més llenya al foc i forguen la nafra tant com poden, mentre que els del partit pròpi comencen per esmentar allò de la presumpció d'inocència, encara que potser li suspenen temporalment la militància, però en el fons, el defensen, tot hi sabent que està empastifat fins dalt de tot. El més normal és que qui està més assabentat de les malifetes dels imputats, són precisament els seus companys i col·laboradors més propers, i en alguns cops, és del domini públic, que s'embutxacava.

   Passa exactament el mateix quen s'inverteixen els papers, perquè en això és ben veritat, tots són iguals, o al menys, actuen de la mateixa manera.

   I no diguem quan hi ha la sospita de que a més del profit en benefici propi, ha contribuit al finançament del partit que aleshores s'activen les alarmes i els posicions d'uns i altres encara és radicalitzen més.

   Però en el fons, el pitjor de tot, és el tèrbol comportament de la justícia, que sota la presió dels partits que manen o que poden manar un altre dia, afegida a la força que tenen els corruptors, sovint empreses potents que estan tan interessades com els imputats en que les coses no s'aclareixin i plegats contribueixen amb la justícia que no té res de justa a buscar elements exculpatoris. Així que hi troben defectes de forma, allarguen la causa fins la prescripció del delicte, o rebutgen les proves que de tan clares que son, esdevenen transparents, tant que no les troben, o no les volen veure.

   Algú pot entendre, que en el cas en que està imputat un tal Fabra que havia estat president de la Diputació de Castelló, hagi passat per la jurisdicció de 8 jutges i encara no s'ha arribat a jutjar?

   Si els polítics volen guanyar-se la confiança del poble, és imprescindible que siguin exigents i rigorosos amb els propis companys i que tinguin clar que si la fan, l'han de pagar i que esdevinguin els més interessats en que es faci justícia, i per tant, deixin de presionar els jutges, i si per més mal, saben que hi ha jutges poc justots, que facin el que calgui perquè pleguin o els facin fora.