Tal dia com avui, fa cent anys, va néixer el pare, n'Anton Clavé Samsó, en Tonet, com li deia tothom. La mare, també, però son germà gran li deia Anton. Potser era l'únic.

   Na va tenir pas una infància gaire planera, ja que quan només tenia dos anys va morir la seva mare, així que ell i els seus dos germans Josep i Joan, que tots tres cabien en una senalla, van ser criats amb l'ajut d'alguns perents, ja que aleshores un home sol no servia de mainadera. Poc després l'avi es va tornar a casar i va tenir tres fills més, l'Esteve, la Maria i la Rosa.

   Fer grans tota aquesta menudalla, no devia ser fàcil per l'avi, pagès, amb poquíssima terra pròpia i sent com era parcer de ca Sampons. Tots van anar a l'escola i van aprendre les coses bàsiques. Malgrat que de molt jovenets van anar cap el tros, l'escola els hi va inculcar un afany pels nous coneixements, i puc assegurar que va ser ben bé així, al menys tant el pare com el padrí Josep que són els que he conegut.

   Així va crèixer fins el moment de fer el servei militar, que li va tocar  a l'Àfrica a servir la República tot just reinstaurada. Després vingué la guerra, i la seva lleva va ser de les primeres en ser cridada, sent destinat a intendència que era la feina que havia fet a Ceuta, i per això va poder estar sempre a la reraguarda al front de l'Ebre, i des d'allí anant reculant fins travessar la frontera i fer cap als camps de concetració d'Argelès. Va tornar a Catalunya i sent concentrat a Figueras, esperà l'aval que li va donar el que més endavant va ser el seu sogre, el padrí Antoni Morell "Ritu" el mateix any 1939.

   Es va casar amb l'Assumpció Morell, la mare, a primers de 1943, i van tenir tres fills i la desgràcia de perdre el mitjà a l'edat de 12 anys, tràngol del que ni ell ni la mare se'n van deslliurar mai més.

   Com que no tingué opcions per a triar, va ser pagès de fadrí i de casat, d'hivern i d'estiu, activitat que li va permetre viure i mantenir la seva família, i ben poca cosa més, com la majoria de la gent del poble. 

   Va ser soci del Centre Catòlic i molt afeccionat al teatre, de manera que ben jovenet, ja va debutar fent de Biel, el Manxaire a "El ferrer de tall" d'en Pitarra. Després va actuar en moltes altres funcions, però especialment el recordo fent d'apuntador, tant a les obres de teatre com a les sarsueles, i fins i tot va passar-se moltes vesprades amb la canalla, assajant Pastorets o funcions infantils. En una d'aquestes en que actuava el seu fill Anton, potser la única vegada que ho va fer, en un moment de l'obra, tenia dubtes en si s'havia de posar o no una peça de roba, així que, sense cap recança, s'apropà a la "conxa" de l'apuntador i va preguntar: pare, que me'l poso?

   Tot i que havia passat la guerra al bàndol dels rojos, com que era del Centro i de missa, va entrar a l'Ajuntament per la via del terç corporatiu. La casualitat va fer que, al marxar del poble el que era segon alcalde, el va substituir i al dimitir l'alcalde que hi havia, li va tocar de rebot assumir l'alcaldia durant una mica més d'un any. Així que a la relació dels alcaldes del segle XX, que hi ha a l'Ajuntament, els únics retrats de pare i fill que si poden veure, som nosaltres dos.

   No té cap gràcia que ara digui que va ser el millor pare que he tingut, però he de dir que no em puc pas queixar. Era dels que en diríem de la vella escola, dels que encara no havíen aprés que els diàlegs entre generacions, ni que es tracti de canalla, no era temps perdut, així que només varem tenir una relació cordial com cal, quan em vaig fer gran. Crec que no em va prohibir mai res, així que quan li demanava per fer qualsevol cosa que tencava motlles, em preguntava si tenia present el que m'havíen ensenyat ell i la mare, i en dient-li que sí, doncs que ho practiqués allí on em trobés. 

   El pare era geniüt, però tenia un bon caràcter, i va ser un bon company de la mare, tant a la joventut com en els anys difícils de la llarga lluita contra el càncer. Així que només la va sobreviure quatre anys, i el 3 de setembre de 1988 va morir.

   Per aquestes coses curioses que ens fan evolucionar el cervell, puc deixar constància que, així que van passant els anys, el recordo amb més claretat i més sovint, el que vol dir que, per a mí, no ha mort del tot.