Joan Clave Morell

   Cada dia em costa més d’entendre tot aquest merder que envolta la justícia, els jutges i els qui fan les lleis. Avui han fet vaga un determinat percentatge de jutges, un tant per cent molt alt segons els convocants i molt baix segons les fonts oficials, com sol passar sempre.  

  Si l’administració judicial no va bé, els perjudicats son els usuaris i per tant, haurien de ser aquests els que fessin vaga o qualsevol acció de protesta que creguin escaient, com ho fan ara els usuaris de Renfe del tram entre Barcelona i Girona. Això ve a ser com si per queixar-se del mal servei ferroviari, fossin els maquinistes els que muntessin una vaga.   Per altra banda, fa uns dies el Consejo General del Poder Judicial va dictaminar que els jutges no poden fer vaga, per això, si l’estament judicial, que està precisament perquè es compleixin les lleis, haurien de ser els primers en obeïr les seves pròpies autoritats. 

  Tot això donant per entès que no reclamen cap mena d’augment de sou, que ja seria vergonyant, sobre tot si es té en compte, que aquest col·lectiu parcialment vaguista, és el més ben retribuït de tot el personal que viu a costa dels pressupostos de l’estat. 

  Fa uns anys, un tal Pedro Pacheco, aleshores alcalde de Jerez de la Frontera, va dir que, en aquest país, “la justícia era de conya”, i tant abans com ara, som molts els que estem d’acord en la validesa d’aquesta afirmació. 

  I encara que diguin el contrari, els que més hi deuen estar d’acord (amb això del cachondeo), son els polítics. Doncs si hi tinguessin un mínim de fe, no estarien tant preocupats ara els del PP o abans els altres, amb les acusacions de corrupcions, nepotismes i malversacions, ja que si es fa justícia, i la justícia és justa, benvinguda sigui. Però no és pas així, al contrari, se’ls veu molt rebotats, només pel fet de que hi hagin acusacions.

   Que no volen que hi hagi i es faci justícia? Es que segurament, ni ells mateixos s’ho creuen. I els jutges, que s’ho creuen?

   Els amics, companys i coneguts ja em deuen tenir presa la mida per aquella, diguem-ne mania, de queixar-me a tothora dels robatoris que m’afecten al tros, no solament a les verdures, que potser tindria una certa lògica, sinó a tot allò que tinc a la caseta, que ja fa mesos que deixo oberta de bat a bat per evitar-me haver d’arreglar-la cada cop que l’esbotzen.   

   Aquesta plaga del camp té l’inconvenient de que es veu que no té tractament, és a dir, resulta pitjor que la “tuta”, que pels que no ho saben es tracta d’una plaga recentment apareguda que afecta principalment a les tomaqueres i als tomaques i que fa estralls.   Però ara en queixo no solament d’aquests robatoris al camp, que dit ho sigui de passada, sembla ser que els terrenys, cultivats o no, siguin de tothom. L’altre dia sense anar més lluny, estava enfilat a l’escala esporgant ametllers i, de sobte, sento que algú hi ha donat una trompada que per poc em fa caure. Era un buscador d’espàrrecs que malgrat la batzacada no em va dir ni bon dia i va seguir amb la seva tasca.  

   Deia, que a més a més dels pispes de la zona rústica, a la meva família també ens ha tocat patir, els de la zona urbana, de manera que, en menys d’un any ens ha tocat de la rifa, tres diferents modalitats d’apropiació indeguda de les coses pròpies: l’estirada de la bossa amb tot el que hi havia dins, al tren, l’entrada furtiva a casa per endur-se’n també una bossa amb cartera i documents inclosos, i finalment ahir, a la Torre d’en Dolça, la que ens faltava, trencant el vidre del cotxe, per endur-se’n tot el que hi havia dins que, casualment ,no era pas poca cosa.  

   Després dels respectius lladrocinis, comença el calvari de la recuperació de documents, targes i totes aquelles coses que hem de portar sempre a prop ja que son imprescindibles per a la vida quotidiana, tasca que s’allarga setmanes i mesos, a vegades de forma inexplicable. Recordo molt bé que, anys enrere, era bastant freqüent que si et sostreien la cartera, un cop alleugerida del pes dels diners i les targes de crèdit, la resta la solien tirar a una bústia perquè al menys la documentació restant podia ser recuperada. Ara, aquest bon costum, s’ha perdut quasi del tot.   

   I després del pillatge, que? 

   Fa uns mesos que vaig sentir comentar a un representant del govern, que havien disminuït les denúncies de robatoris. I em preguntava, però de veritat que han minvat els lladronicis, o senzillament a la vista de la inutilitat de les denúncies, la ciutadania afectada ja no les fa. Malgrat tot, crec que s’han de fer, encara que no més sigui a efectes estadístics.  

   I ara, a esperar el següent. 

   Potser perquè la imatge de la Mare de Déu de la Pineda és petitona, es salvarà de ser nomenada amb algun dels càrrecs militars que li podrien caure entre caporala i generala, i és que segurament li quedarien grans les insígnies, galons, entorxats, bandes o qualsevol altre distintiu del grau concedit. Això si no fos distingida amb alguna medalla al mèrit del Rescat o del foragitament d’assaltants sarraïns, que faria encara més difícil el seu abillament.   

   Ho dic per si de cas, alguna de les nostres autoritats volessin emular el que han fet a la ciutat de Lleó amb la seva Mare de Déu de la Soletat, l’alcalde socialista d’aquella ciutat i un general de l’exèrcit de l’aire, ara fa uns quants dies. Sí, sí, ara, a l’any 2009 ja al segle XXI, encara que costi de creure.   

   És que no tenen dos dits de front ni les autoritats civils ni les eclesiàstiques d’aquells indrets?  

   Estic convençut que nosaltres a Vila-seca podem estar ben tranquils que això no passarà i encara menys, si tenim en compte que ja fa temps varem superar aquell intent de vincular la Mare de Déu de la Pineda amb aquella branca paramilitar que és la Creu Roja, amb tots els respectes i salvant les grans distàncies entre les forces armades i el braç militar de l’institució benèfica, quan es va instituir la diada cívic-polític-religiosa del 8 de desembre i que, va anar-se’n al cel -mai sigui tan ben dit-al cap de pocs anys.

   D’un temps ençà va sent habitual en el llenguatge dels mitjans de comunicació identificar persones i càrrecs amb un número, normalment el número 2 i més rarament el número 3.   

   Ahir, sense anar més lluny, deien que el número 2 del Vaticà s’havia entrevistat amb la vicepresidenta i el president del govern, o que el número 2 d’Esperanza Aguirre havia estat motiu d’espiament per part de ves a saber qui, o que el número 2 del PSOE havia contradit les manifestacions del ministre Sebastian en relació a la paciència i a la banca.   Suposo que aquestes persones numerades tenen noms i càrrecs atès que els numerats solen ser de l’àmbit polític, però deu resultar més clarificador situar-los en l’ordre que els pertoca, ves a saber... 

   M’ha cridat l’atenció aquest vocabulari de la mateixa manera que ho feia, quan anys enrere s’atribuïa de forma habitual a uns altres personatges, i els informadors solíen donar notícies com que “dos números de la Guardia Civil han detingut a ...”