S.O.S. Barcelona s'esfondra
26 Octubre, 2007 13:11
Publicat per aladern,
general
Un dia un esvoranc, l’altre una ensulsiada, Barcelona s’esfondra. Els tèrmits d’Adif estan arruïnant la ciutat, al seu pas deixen vials i infrastructures esbaldregades. Sortim com a mínim a un ensurt diari. Permetrem els catalan@s i barcelonin@s que ens rematin? que ens donin l’estocada final? Aquests d’ineptes volen fer passar la línia a tocar dels fonaments de la Sagrada Família. És molt més que una temeritat, és una bogeria, vist l’abisme que hi ha entre les seves promeses i la realitat. Encara som a temps d’aturar-ho i fer-los rectificar, alcem la veu i ajuntem les nostres forces.
COL·LECTIU PER UN BON TRAÇAT DEL TGV
TGV LLUNY DE LA SAGRADA FAMÍLIA
Els avis
20 Octubre, 2007 09:45
Publicat per aladern,
entremesos
L’àvia es deia Teresa i l’avi Manuel. Ella era nascuda al poble on va viure tota la vida, Abella de la Conca, i quan l’avi va arribar-hi, tot just tenien els dos la vintena d’anys. L’avi havia nascut a Huéscar, província de Granada, i havia emigrat fins als Pirineus per treballar en la construcció de l’embassament de Sant Antoni, que s’inicià l’any 1913 per part de l’empresa canadenca Barcelona Traction, coneguda per aquest motiu com “La Canadenca”. Es van casar justament dos anys després, el 1915, havent tingut només un any de relacions formals, cosa bastant inusual a l’època. S’havien conegut per la festa major d’estiu d’Isona, que se celebra l’últim cap de setmana del mes d’agost. Joves com eren, de bon principi la família va posar-hi objeccions serioses, però, amb el tracte franc i obert, l’avi de seguida va saber guanyar-se la confiança i l’estima dels seus futurs sogres, els pares de la meva àvia. L’avi era l’home més bonhomiós i afable que he conegut mai, un tros de pa. Jo me’ls estimava molt, els pares de la meva mare.
Després del casori, van fer un viatge de noces cap al sud, al poble d’ell, i també van estar un parell de dies a Granada capital. La Teresa havia de conèixer tota una extensa parentela que, a la majoria d’ella, ja no veuria mai més. Aquest va ser el primer i últim cop que l’àvia va viatjar més enllà dels límits estrictes de la comarca. Eren uns altres temps i unes altres circumstàncies, molt més difícils que no pas ara. Pocs anys després, enllestides les obres de la resclosa de l’embassament, l’avi s’instal·là definitivament a can Passeres, la casa pairal de la seva esposa. Era filla única, o pubilla, i per tant, hereva de la hisenda. Els fills no es van fer esperar i van venir tot seguit; primer va arribar la mare, que va ser la gran, i va néixer l’any 1916; després va venir una germana, la tia Consol, el 1918.
En aquella època, i també ara, la vida en un poble de muntanya no era, ni és, gens fàcil. S’ha de treballar dur si es viu a pagès, i més encara en un temps en que, en aquelles contrades, no existia cap mena d’indústria ni equipament de serveis terciaris. “La terra és molt fonda”, com diu la gent que la treballa. Però ells van tirar endavant, els avis eren treballadors i tampoc no hi havia gaires coses en què gastar-se els estalvis. Es pot dir que vivien relativament bé i sense estretors, dins la penúria general de l’època. Recordo que més endavant, a l’edat de l’adolescència i encara més gran, la mare m’havia explicat algunes històries de la família. Una d’elles deia que l’avi tenia un germà bastant més jove que ell i que va sortir bohemi i bon vivant. Resulta que aquest germà, als anys vint, s’embarcà al port de Cadis rumb a les Amèriques. Per les poques notícies que arribaven d’allà, es va saber que primer va aterrar a Caracas, via Maracaibo, on hi restà un parell d’anys fent qualsevol cosa menys assentar el cap. Tot assenyala que en va haver de fugir precipitadament per culpa d’un tèrbol afer de faldilles. El seu itinerari el va dur per diversos ports del Carib fins que, finalment, desembarcà a l’Havana l’any 1929. Allí va establir-s’hi definitivament i va aprendre l’ofici de pintor, que compaginava amb el de galán de nits. Sembla ser que en el primer ofici hi tenia bastant de traça, en el segon no se sap, però se li suposa. Pintava olis i aquarel·les, i el seu nom aviat es va obrir pas entre l’alta burgesia caribenya, sobretot en el que toca a la branca femenina. Sigui com sigui, entre una cosa i una altra va anar prosperant i, sense amassar cap fortuna, es pot dir que “tirava de veta”. La sort li durà fins al 1959, en que de nou va haver de sortir cames-ajudeu-me per culpa del comandante Fidel i els seus homes, que havien fet triomfar la revolució cubana. L’últim que es va saber d’ell va ser que havia anar a raure a la costa est dels Estats Units d’Amèrica, on se li va perdre definitivament la pista. Històries com aquesta o semblants, n’hi deu haver en un bon grapat de famílies.
Una altra cosa que he d’explicar és que l’avi tenia una afició rara a la comarca: criava coloms. Però no uns coloms qualsevol, no! Els seus eren coloms missatgers. M’explicava sovint que aquests coloms pertanyen a una raça que està protegida per llei i que des de temps immemorials s’han fet servir com a missatgers. També m’explicava que, un colom missatger, l’aviïs d’on l’aviïs, sempre torna a casa, a no ser que es trobi amb un entrebanc important o sigui capturat per una au rapinyaire. A l’avi no li agradava gens caçar, i al poble hi havia unes quantes escopetes. Per aquest motiu havia d’anar amb compte a l’hora d’alliberar-los de la gàbia per tal de que els coloms entrenessin el vol. Els dies que ho feia, i si coincidia amb les meves vacances estiuenques i m’estava al poble amb ells, l’avi i jo gaudíem com unes criatures veient-los volar. Clar que jo, de criatura ja n'era. Els temps passava volant, mai millor dit, i allí estàvem els dos asseguts en qualsevol marge i embadalits veient les acrobàcies d’aquells coloms tan preciosos. Columbofília, deia l’avi que era el nom d’aquell esport, perquè era un esport, deia ell. Colum-què? no em vaig aprendre mai aquella paraula. El que no imaginava aquells dies de la meva infantesa, era la torbadora experiència que viuria molts anys més tard. Va ser fa només tres o quatre setmanes. En plegar a les quatre quarts de cinc de la tarda de treballar al restaurant, com tots els dies, vaig fer via cap a casa per aprofitar encara una estona el sol de la tarda. Igual que molts altres dies, vaig arribar-me caminant fins a la plaça del turó que fa de mirador amb un llibre a les mans. Allí, asseguda en un banc d’esquenes al sol, i rebent sobre les espatlles la tèbia escalfor del sol de mitja tarda d’aquests dies, intentava seguir el fil de la narració sense aconseguir-ho. Alguna cosa em distreia i m’impedia concentrar-me sense jo saber què era. Ho vaig esbrinar de cop i volta, i aquell instant va ser tan extraordinari que no l’oblidaré mai. Vaig sentir què em cridava des de la pineda que tenia davant meu. Un parrupeig clar i nítid, segurament que d’un vol de tudons emboscats entre les rames dels pins. Co-lum-bo-fí-li-a. Extraordinari! M’havia retornat sola aquella paraula a la memòria. I el més extraordinari va venir tot seguit: vaig flairar tot al meu voltant una forta sentor de caliquenya, de la mateixa caliquenya que fumava el meu avi i que duia tothora entre la comissura dels llavis. Entre una esgarrifança i una mena de cobriment de cor, se’m va accelerar el pols i vaig ser incapaç de girar-me. Vaig tancar els ulls per refer-me del mareig. Columbofília! Tan sols era conscient d’aquesta paraula.
El poble dels avis
19 Octubre, 2007 10:26
Publicat per aladern,
entremesos
Els pares de la Roser van viure i treballar a la colònia de Can Baurier de Sant Adrià. De petita, quan a l’estiu tancaven la llar d’infants i la mare havia de treballar, la Roser passava llargues temporades a casa dels avis, a Abella de la Conca, al Pallars Jussà. Per anar al poble havien d’agafar el tren fins a la capital de la comarca, Tremp, en un viatge que no s’acabava mai. Des d’allí sortia, un dia a la setmana, el cotxe de línia que, passant per Isona i Coll de Nargó, pujava fins a la Seu d’Urgell. Més que no pas una aventura, el trajecte era una peripècia plena d’entrebancs. Un cotxe vell i atrotinat, amb seients de fusta escassament entapissats, transitava per unes carreteres polsoses, sense asfaltar i plenes de clots; còdols escassament piconats era el material que reblia el ferm. Passat Isona, a escassos quatre quilòmetres, hi ha el trencall que duu al cul de sac on es troba el poble; allí baixaven i havien d’esperar que arribés l’avi amb el carro a recollir-les. Tot seguit enfilaven un camí encara més penós que els duia fins la destinació final. Algun cop van haver de fer el darrer tram a peu, per culpa d’algun malentès o pel retard del correu. Llavors, la Roser es posava malhumorada i rondinava; petita com era, no li agradava gens haver de caminar dos o tres hores agafada de la mà de la mare, que ja anava prou carregada d’embalums i farcells. Tot plegat, “una porca odissea!” exclamava sovint la mare, i aquestes paraules a la Roser li semblaven un conjur misteriós que podia amagar patiments molt grans. Però a ella aquesta aventura li agradava, la gaudia pels ulls i amb la resta dels sentits com només ho pot fer una criatura de pocs anys. També sabia que al costat de l’àvia i de l’avi passaria unes setmanes de total llibertat, de descobertes extraordinàries, de dies que, pel seu gust, no s’haurien d’haver acabat mai.
Encaixada entre les serres de Boumort i de Carreu, Abella de la Conca es troba situada a la part baixa d’un coster, a la sortida del forat d’Abella, per on el riu s’obre pas cap a la conca de Tremp. Als anys en que la Roser hi estiuejava, comptava amb prop de quatre-cents habitants, el doble que en l’actualitat. Una curiositat notable del lloc és que part de les cases estan semiexcavades a la roca. Precisament, en una d’aquestes cases és on vivien els avis de la Roser. Era una casa gran, espaiosa, amb un corral adossat on criaven bestiar per al consum propi. També hi havia una quadra per a la mula. L’avi, a més a més d’un parell de finques escampades pel terme, també conreava un petit hort a la vora del riu i hi feia créixer unes verdures extraordinàries i gustoses com mai més n’ha tastat. Clar que, els records sublimats d’un infant també poden trair una mica, ja que a una edat tan tendra, les verdures casolanes segur que no eren el que més l’atreien. En canvi, les bèsties del corral la tornaven boja, tot el sant dia se l’hagués passat empaitant les gallines o acariciant el pèl dels conills. Comptat i debatut, no arribaven a les dues dotzenes les gallines del corral, i també hi havia un parell de galls, aquests sempre més irats. La mitja dotzena de conilles que tenia l’àvia a les gàbies, o bé sempre esperaven conillada, o es trobaven criant. Quina preciositat, aquells petits conillets! Encara amb els ull per obrir ja buscaven l’aliment de la mare conilla. Si l’àvia es descuidava, la Roser de seguida estava obrint la porta de la gàbia per agafar-ne algun i dur-se’l al pit o a la falda. L’àvia això no ho volia, li deia sempre que els conills, quan són tan petits, no s’han d’agafar amb les mans, ja que la mare els “avorreix”. I la Roser es preguntava: “Com ha d’avorrir una mare el seu conillet?”. Ella això no ho entenia.
Quan l’avi anava a vigilar els sembrats o els ametllers de les seves finques, elles es quedaven a la casa tenint cura dels animals. Era lluny, i sovint l’avi passava dos o tres dies al tros, dormint allà mateix en una cabana de pedra. L’àvia ja l’havia proveït d’un cistell amb pa i bones viandes. En canvi, els dies en que l’avi baixava fins la vora del riu per cultivar l’hort, hi anaven tots plegats. Aquell dia la Roser xalava d’allò més. Si l’avi estava enfeinat sulfatant les tomaqueres, regant les alberginieres o crestallant les patates, llavors l’àvia preparava un enorme cossi de zenc i l’omplia d’aigua per tal de que la Roser es banyés. Al bo de l’estiu feia una xardor horrorosa i ella no s’hagués mogut mai de l’aigua. En canvi, altres dies, prop del migdia, l’avi la duia fins la bassa i allí es banyaven els dos; ella als seus braços, clar, que de nedar encara no en sabia. Aquella bassa li semblava un oceà enorme i profund de no dir, però en realitat no era tan gran. Enjogassada amb els xipolls de l’aigua i sense parar de xisclar, mai no sentien l’àvia que ja els cridava per parar taula. Dinaven en una post de fusta que hi havia sota l’ombra d’una gran figuera. Després, l’àvia la feia dormir una estona allà mateix, a sobre d’una pila de sacs buits i tapada amb algun manil o davantal. Ells també acostumaven a fer la migdiada. Pel camí de tornada, si havia passat el pastor amb el seu ramat de cabres, l’avi li explicava que el terra estava encatifat “d’olives negres”. Ella, això, tampoc no ho entenia.
Als afores del poble hi havia una vaqueria amb només tres vaques. Li agradava molt mirar com el vaquer les munyia, quan acompanyava l’àvia a buscar la llet, que duien cap a casa en una lletera d’alumini. Aquella llet s’havia de bullir, i llavors, a l’olla, hi surava una espessa capa de greix de dos dits. L’àvia l’enretirava i, havent sopat, li’n donava una petita porció ensucrada en un pleteret, com a premi pel molt que l’havia ajudat, li deia. Un dia, l’avi, va fer un dels seus viatges amb el carro a Isona per traginar-hi fruita seca i endur-se cap a casa l’avituallament necessari que al poble no hi havia. De tornada li va dur un regal: un esquellot nou de trinca. Sabia que a ella li encantava el dring de les esquelles de les vaques quan aquestes movien el cap, tot rebuscant el farratge a la menjadora. L’endemà va dur l’esquella a casa del vaquer, l’avi li havia dit que aquell senyor era un mestre preparant el batall. L’home, que ja tenia molts anys, va remenar per un racó de la quadra fins que va trobar un bocí d’os rodó i buit per dins. Segurament que era un os de la pota d’un cabrit. Va agafar un ganivet, i com si fos una serra va tallar l’os a una mida de dos o tres dits de llargària. Després preparà una mena de cordill, que de fet era una beta de cuir, i fent diverses provatures el tallà a la mida que li va semblar bé. Passà un extrem per dins l’anella de l’interior de la campana i les dues puntes per dins l’ànima de l’os. Tornà a comprovar la mida exacta i tallà els dos caps sobrers. Per últim, agafà un altre os més petit de forma cilíndrica i l’ataconà a l’interior del primer per tal empresonar el cordó de cuir. La feina estava enllestida, neta i polida. Quina meravella de so que feia l’esquella! La Roser se la va guardar com un tresor. Avui, en un prestatge al menjador de la nova casa del turó, entremig dels llibres de la Roser hi ha una esquella que vigila els silencis i els murmuris dels seus autors preferits.
La Barcanova
18 Octubre, 2007 10:46
Publicat per aladern,
entremesos
La Barcanova és un antic bar-restaurant –i fins fa poc pensió- de segona fila. Aquesta expressió no fa referència a la seva opinable qualitat, només vol dir que no està situat a primera línia del passeig que voreja la platja -i que és allà on de forma natural s’ubiquen els quatre o cinc locals que reben una clientela endiumenjada- sinó que La Barcanova està situat al cor de la trama d’estrets carrers i carrerons que no veuen la mar. Aquest restaurant el trobem allà on tan sols arriben els efluvis d’una humitat salobre i les penúries i històries inversemblants d’una munió de pescadors i mariners, la majoria d’ells de pell recremada pel sol i pels anys.
El restaurant el regenta el senyor Eusebio, un personatge d’aspecte eixut i entrat en anys. No té fills i viu sol des de fa més de deu anys, en que va enviduar. La seva muller era la senyora Leonor, fins llavors la veritable mestressa de la casa i del negoci. Donya Leo –com era coneguda per la clientela que no li perdia mai el respecte, o el temor, més aviat- era tot un caràcter. La primera impressió era la d’una madona afable, d’aparent bon tracte, però de seguida es deixava notar el seu geni rabiüt, sobretot quan algú li gosava portar la contrària. Va morir de sobte, sembla que va ser una pujada de sang al cap. Les males llengües escampen maliciosament que des d’aquell dia el senyor Eusebio parla més, que fins i tot sembla que hagi crescut uns centímetres o que se li hagi adreçat l’esquena. El cas és que el senyor Eusebio s’hagué de fer càrrec de tot, i al principi es notava molt que no hi estava gens ni mica acostumat, ell no s’havia mogut mai de la vora dels fogons. Sort en tingué de la Roser, que feia ja bastants anys que treballava a la casa. De primer va entrar per fer-se càrrec de la pensió, ja que en aquells anys una habitació modesta es cotitzava força bé i les entrades i les sortides, estan com estaven a dues passes de la zona portuària, eren constants. Calia tenir-ho tot contralt i a punt, i la Roser en quatre dies es va fer amb la música d’aquella feina; semblava que tot rutllava sol i sense cap esforç aparent. Una altra companya de la Roser era la Petronila –Petra per als coneguts i saludats. No es va sentir mai que ningú l’anomenés Petronella-, una manya escardalenca i alta com un sant Pau. La Petra era de caràcter retret sense deixar de ser amable i servicial; això sí, el seu aspecte natural era la d’un perfecte gallimarsot. Matí i tarda ajudava a un altre cambrer a les tasques de la barra del bar (fer entrepans, rentar gots, vaixella i estris de tota mena, atendre taules...) i a l’hora dels àpats principals servia al menjador, juntament amb la senyora Loenor, la mestressa, que era la directora de tota l’orquestra. Els dies de molta feina, la Roser també servia taules i donava un cop de mà allà on fos necessari. La Petra tenia una habitació a cadamunt de la mateixa casa on treballava; la Roser no, ella vivia dos carrers més enllà, en un pis amb vistes al celobert que compartia amb la seva mare.
Ara la Roser porta entre mans la feina que duia la senyora Leonor. No és la mestressa ni vol ser-ho, però s’ocupa de tot. La pensió és tancada i el restaurant ja no és el mateix de temps enrere, però també és veritat que ara tampoc no són tantes mans per fer la feina i el negoci, bé o malament, segueix rutllant. Ella va a la plaça, atén la clientela del menjador, recomana menús, vigila l’assortiment de plats a la barra i, si convé, no li fa res d’arremangar-se a la cuina. Tot un descans per al senyor Eusebio, que sap prou bé que sense ella no se’n sortiria. Tremola només de sentir la paraula “jubilació”. La Roser fa temps que només pensa en el moment de retirar-se, en el dia en què, a l’obrir la porta de casa seva, només tindrà la feina de recórrer els carrers del turó. Agafar un llibre, una novel·la o un recull de poesia, seure en un banc de la pineda amb la carícia del sol a la cara i esperar vés a saber què. Potser només veure com la sorra d’un rellotge se li escola per entremig els dits de les mans.
La nova casa
17 Octubre, 2007 13:15
Publicat per aladern,
entremesos
La Roser fa poc que s’ha mudat a la part alta de la ciutat. Temps enrere, havia notat que la vida vora els molls la començava a angoixar. Tota aquella riuada excessiva de gent nova, aquella barreja de colors i olors, de parles estranyes que no entenia, li havien provocat una síncope emocional. Aquí dalt ha retrobat de nou el lent caminar de les hores; les converses esmorteïdes que l’acompanyen per l’empedrat del carrer quan torna a casa a mitja tarda; el fru-fru de les paraules i de les fulles seques que arrossega el vent sota la llum minvada de la tardor. Ja fa temps que no plou i això es nota en els colors dels arbres i del cel i de les cases. Fins i tot es nota en el semblant de les persones que es creua, li pareix a ella. Li fa l’efecte que totes les coses, d’uns temps ençà, s’han impregnat d’una pàtina de melangia inexplicable. De ben segur, la mateixa enyorança que corre pel seu interior.
Que s’estigui a la part “alta” no vol dir a la part “selecta”. No viu pas a prop de les grans avingudes, la zona d’apartaments de disseny innovador i preus prohibitius. Ella, sense ser-ne conscient, accepta que si la naixença no fa la tria, per alguna cosa hi ha la renda, la borsa i el cost de la vida per posar cadascú al seu lloc. Aquestes coses no l’amoïnen gens ni mica, les té assumides de tota la vida, com si l’haguessin marcat des del bressol amb un codi discriminant no escrit. Que diferent és la Roser de com havia estat el seu pare!
La Roser, doncs, s’està a la part alta, allà on la ciutat s’aturona. De fet, el nom del barri és el mateix que el d’una gran pineda pertanyent a una finca que a mitjans els anys trenta es va convertir en un parc urbà. El frondós bosc natural avui està coronat per un mirador i una gran creu, reminiscències d’un passat no gaire llunyà. També herència d’aquest passat, són encara avui dia les deficiències estructurals de molts edificis que va aixecar l’especulació sota el paraigües d’un pla parcial caòtic i sense solta ni volta. Renovació total o parcial dels habitatges són les promeses electorals que han acompanyat l’oïda del veïnat els darrers lustres. No obstant, com si es tractés d’una imbricació simbiòtica, conviuen amb l’aluminosi del turó altres edificacions més agraciades, de proporcions contingudes, esparses dins un disseny autàrquic i uniformement desordenades. Són les rengleres de casetes d’una sola planta i carrers sense voreres. Una illa d’habitatges i flors, d’anacronisme policromat dins la infinita simfonia de la gran ciutat. Encara ara es poden flairar sentors d’un altre temps quan t’endinses en aquest petit món. Allí és on ha anat a raure la Roser. La casa, per fora és tota blanca i té porta i finestres orlades d’una franja blava, d’un color com aquell blavet que s’afegeix a l’aigua per emblanquir la roba quan s’emmidona o es renta -costums ancestrals ja en desús-. De sostres més aviat baixos, les estances són prou àmplies i, sobretot, lluminoses. Cap construcció dels voltants sobresurt de les altres dins d’un espai que sobrevola la ciutat. A més, a l’altra banda del carrer, una frondositat d’heures enfiladisses colonitzen la tanca de l’hort d’una veïna, vídua d’un paleta treballador i sant baró, tal com s’encarrega d’esbombar als quatre vents aquella dona que algunes llengües viperines titllen de marcolfa. Sigui com sigui, a la Roser aquelles xerrameques no li fan ni fred ni calor, gaudeix de prou intimitat a casa seva. A la mor de la seva mare es va endur els mobles del pis cap a la nova llar. Fustes macisses de noguer i roure, recobertes de vernissos foscos, deixen anar per tota la casa aquella sensació del temps que no passa. El primer que fa en arribar a casa és treure’s tota la roba que du impregnada dels efluvis del seu treball: olor a fogons, a menjar, a suors pròpies i alienes, al del fum de més d’un caliquenyo, de dotzenes de cigarretes o de qualsevol barreja espirituosa. Arriba, es desempallega de tota cosa que empudegui la casa i s’abilla amb la lleugeresa de les seves bates florejades. La sentida d’aquella casa és d’herbes boscanes. La Roser és una enamorada dels herbolaris.
Pell de brau
12 Octubre, 2007 13:00
Publicat per aladern,
general
Pell de brau
Bramules, ben banyat i amb la testa de la ira alçada. El teu crit revoltat, com un martell convulsiu, s’estavella un cop i un altre contra el frontispici d’aquest casal que ha dreçat una obstinada tossuderia que no vol cenyir jou. Que no ho entens? Que no saps que aquesta fortitud em ve de cent generacions? Nosaltres, cadascun de nosaltres, tenim a les mans les regnes del nostre temps. Darrere els poetes vénen milers d’obrers, d’estudiants, de menestrals, de voluntats que et criden: Alto, fera! Detura’t! Nosaltres, els fills d’aquesta mar tan lliure, els segadors que treballem aquesta terra tan aspra i la sembrem d’anhels fins dalt les muntanyes, no volem que el teu alè emmetzini les nostres esperances. Com fem caure espigues d’or, la gent d’aquest poble, quan convé seguem cadenes.
La masia 1957
04 Octubre, 2007 19:34
Publicat per aladern,
tal com surt
La Masia 1907, el “Gran Germà a la catalana”. Qui en dóna més? Ens ho mirem ajaguts de sobines davant el televisor. A la mà tenim un refresc i a la tauleta unes patates ondulades, segurament de multinacional. L’aire condicionat al seu punt just, ni fred ni calor, hem foragitat les estacions. Que bonic és veure viure la vida! O veure-la patir, perquè a continuació ens passaran l’última del Darfur. Mentrestant, uns tornen a la masia, una mena de vacances pagades a la ruralia del 1907. Ho fan amb trampa, ells coneixen l’altre món, s’han criat en la “bona vida”. Fins i tot els falta l’èpica dels neorurals dels vuitanta, imbuïts de la fe messiànica que els demanava “tornar a la terra”, la majoria fracassats urbans que es van fondre en una terra massa àmplia i massa fonda, fins a perdre-se’n el rastre. Fracassats de la vida. Aquests d’avui han entrat en un decorat, no es moriran de gana, tenen l’avantatge de saber que el rebost està ple de vianda. No conrearan, no sembraran, no miraran al cel esperant que plogui i faci germinar el blat a l’úter pregon de la terra, graner ple o fam per demà. Per molt que s’hi esforcin, tot tindrà un regust de farsa gratuïta. Alguns, o molts, s’ho creuran tot, possiblement. S’ho creurà tothom que no s’hagi criat en la crua intempèrie de la gana. La gran majoria d’avui som pafarts. Cent anys són molts anys, no ens cal anar tan enrere. Cinquanta anys ja és uns xifra que molts conservem a la memòria, llunyana però indeleble. A mitjan la dècada dels cinquanta va haver-hi unes fredorades terribles; l’any 56 el fred va matar oliveres i fins i tot garrofers. L’aigua era un glaç pertot, als rentadors públics primer s’havia de trencar el gel per poder rentar la roba. Al barranc i a la bassa caminàvem per sobre una espessa capa de glaç. El dos de gener, dia de la Candelera, a la sortida de l’escola dos germans passaren per davant la prioral, a la porta regalaven candeles. Amb les espelmes a la mà enfilaren el camí de la masia, gairebé una hora planera. No es podien posar les mans a les butxaques. Els pantalons llargs era una peça reservada als adults. Estiu i hivern duien sandàlies, al cor de l’hivern també duien mitjons. Samarretes apelfades i jerseis de llana, tot era en va, el fred, més que a la carn, el duien incrustat a l’ànima. Magres fins a l’exageració. Cinquanta anys no són res, ho recordo com si fos ara, a l’arribar al mas aquells nens tenien la pell moradenca i els ulls plens de llàgrimes. Sense aigua corrent, sense electricitat, amb llums de petroli i de carbur, amb un escalfapanxes per cuinar, sense ràdio ni una televisió que amb prou feines s’havia inventat... què els quedava que valgués molt, però que molt la pena? La llibertat infinita de quatre horitzons que no es podien acabar mai, la llibertat d’un camp sense tanques. Tenien una vida encara sense memòria, tot un voluminós llibre per omplir. S’ha d’haver estat un nen-ocell per conèixer aquella llibertat que els infants d’avui mai no coneixeran. Després va arribar el temps de la migració, i aquell mas tants anys tancat avui s’ha fet molt vell i amb prou feines s’aguanta dempeus. Caurà quan em caigui de la memòria.