Els avis
20 Octubre, 2007 09:45
Publicat per aladern,
entremesos
L’àvia es deia Teresa i l’avi Manuel. Ella era nascuda al poble on va viure tota la vida, Abella de la Conca, i quan l’avi va arribar-hi, tot just tenien els dos la vintena d’anys. L’avi havia nascut a Huéscar, província de Granada, i havia emigrat fins als Pirineus per treballar en la construcció de l’embassament de Sant Antoni, que s’inicià l’any 1913 per part de l’empresa canadenca Barcelona Traction, coneguda per aquest motiu com “La Canadenca”. Es van casar justament dos anys després, el 1915, havent tingut només un any de relacions formals, cosa bastant inusual a l’època. S’havien conegut per la festa major d’estiu d’Isona, que se celebra l’últim cap de setmana del mes d’agost. Joves com eren, de bon principi la família va posar-hi objeccions serioses, però, amb el tracte franc i obert, l’avi de seguida va saber guanyar-se la confiança i l’estima dels seus futurs sogres, els pares de la meva àvia. L’avi era l’home més bonhomiós i afable que he conegut mai, un tros de pa. Jo me’ls estimava molt, els pares de la meva mare.
Després del casori, van fer un viatge de noces cap al sud, al poble d’ell, i també van estar un parell de dies a Granada capital. La Teresa havia de conèixer tota una extensa parentela que, a la majoria d’ella, ja no veuria mai més. Aquest va ser el primer i últim cop que l’àvia va viatjar més enllà dels límits estrictes de la comarca. Eren uns altres temps i unes altres circumstàncies, molt més difícils que no pas ara. Pocs anys després, enllestides les obres de la resclosa de l’embassament, l’avi s’instal·là definitivament a can Passeres, la casa pairal de la seva esposa. Era filla única, o pubilla, i per tant, hereva de la hisenda. Els fills no es van fer esperar i van venir tot seguit; primer va arribar la mare, que va ser la gran, i va néixer l’any 1916; després va venir una germana, la tia Consol, el 1918.
En aquella època, i també ara, la vida en un poble de muntanya no era, ni és, gens fàcil. S’ha de treballar dur si es viu a pagès, i més encara en un temps en que, en aquelles contrades, no existia cap mena d’indústria ni equipament de serveis terciaris. “La terra és molt fonda”, com diu la gent que la treballa. Però ells van tirar endavant, els avis eren treballadors i tampoc no hi havia gaires coses en què gastar-se els estalvis. Es pot dir que vivien relativament bé i sense estretors, dins la penúria general de l’època. Recordo que més endavant, a l’edat de l’adolescència i encara més gran, la mare m’havia explicat algunes històries de la família. Una d’elles deia que l’avi tenia un germà bastant més jove que ell i que va sortir bohemi i bon vivant. Resulta que aquest germà, als anys vint, s’embarcà al port de Cadis rumb a les Amèriques. Per les poques notícies que arribaven d’allà, es va saber que primer va aterrar a Caracas, via Maracaibo, on hi restà un parell d’anys fent qualsevol cosa menys assentar el cap. Tot assenyala que en va haver de fugir precipitadament per culpa d’un tèrbol afer de faldilles. El seu itinerari el va dur per diversos ports del Carib fins que, finalment, desembarcà a l’Havana l’any 1929. Allí va establir-s’hi definitivament i va aprendre l’ofici de pintor, que compaginava amb el de galán de nits. Sembla ser que en el primer ofici hi tenia bastant de traça, en el segon no se sap, però se li suposa. Pintava olis i aquarel·les, i el seu nom aviat es va obrir pas entre l’alta burgesia caribenya, sobretot en el que toca a la branca femenina. Sigui com sigui, entre una cosa i una altra va anar prosperant i, sense amassar cap fortuna, es pot dir que “tirava de veta”. La sort li durà fins al 1959, en que de nou va haver de sortir cames-ajudeu-me per culpa del comandante Fidel i els seus homes, que havien fet triomfar la revolució cubana. L’últim que es va saber d’ell va ser que havia anar a raure a la costa est dels Estats Units d’Amèrica, on se li va perdre definitivament la pista. Històries com aquesta o semblants, n’hi deu haver en un bon grapat de famílies.
Una altra cosa que he d’explicar és que l’avi tenia una afició rara a la comarca: criava coloms. Però no uns coloms qualsevol, no! Els seus eren coloms missatgers. M’explicava sovint que aquests coloms pertanyen a una raça que està protegida per llei i que des de temps immemorials s’han fet servir com a missatgers. També m’explicava que, un colom missatger, l’aviïs d’on l’aviïs, sempre torna a casa, a no ser que es trobi amb un entrebanc important o sigui capturat per una au rapinyaire. A l’avi no li agradava gens caçar, i al poble hi havia unes quantes escopetes. Per aquest motiu havia d’anar amb compte a l’hora d’alliberar-los de la gàbia per tal de que els coloms entrenessin el vol. Els dies que ho feia, i si coincidia amb les meves vacances estiuenques i m’estava al poble amb ells, l’avi i jo gaudíem com unes criatures veient-los volar. Clar que jo, de criatura ja n'era. Els temps passava volant, mai millor dit, i allí estàvem els dos asseguts en qualsevol marge i embadalits veient les acrobàcies d’aquells coloms tan preciosos. Columbofília, deia l’avi que era el nom d’aquell esport, perquè era un esport, deia ell. Colum-què? no em vaig aprendre mai aquella paraula. El que no imaginava aquells dies de la meva infantesa, era la torbadora experiència que viuria molts anys més tard. Va ser fa només tres o quatre setmanes. En plegar a les quatre quarts de cinc de la tarda de treballar al restaurant, com tots els dies, vaig fer via cap a casa per aprofitar encara una estona el sol de la tarda. Igual que molts altres dies, vaig arribar-me caminant fins a la plaça del turó que fa de mirador amb un llibre a les mans. Allí, asseguda en un banc d’esquenes al sol, i rebent sobre les espatlles la tèbia escalfor del sol de mitja tarda d’aquests dies, intentava seguir el fil de la narració sense aconseguir-ho. Alguna cosa em distreia i m’impedia concentrar-me sense jo saber què era. Ho vaig esbrinar de cop i volta, i aquell instant va ser tan extraordinari que no l’oblidaré mai. Vaig sentir què em cridava des de la pineda que tenia davant meu. Un parrupeig clar i nítid, segurament que d’un vol de tudons emboscats entre les rames dels pins. Co-lum-bo-fí-li-a. Extraordinari! M’havia retornat sola aquella paraula a la memòria. I el més extraordinari va venir tot seguit: vaig flairar tot al meu voltant una forta sentor de caliquenya, de la mateixa caliquenya que fumava el meu avi i que duia tothora entre la comissura dels llavis. Entre una esgarrifança i una mena de cobriment de cor, se’m va accelerar el pols i vaig ser incapaç de girar-me. Vaig tancar els ulls per refer-me del mareig. Columbofília! Tan sols era conscient d’aquesta paraula.
Comentaris
Publicat per alhena 20 Oct 2007, 16:25
Ramon, mira quina casualitat, la família de la meva mare, o sigui ella va néixer al Pallars Jussà on encara hi tenim família i una casa deshabitada, la casa de naixement. Fa més d'un any que ja ho vaig insinuar i aviat donaré el nom del poble.
Un relat molt emotiu i detallat, fantàstic Ramon!!!!
Publicat per Violant 21 Oct 2007, 22:10
Publicat per júlia 24 Oct 2007, 11:55