La Barcanova
18 Octubre, 2007 10:46
Publicat per aladern,
entremesos
La Barcanova és un antic bar-restaurant –i fins fa poc pensió- de segona fila. Aquesta expressió no fa referència a la seva opinable qualitat, només vol dir que no està situat a primera línia del passeig que voreja la platja -i que és allà on de forma natural s’ubiquen els quatre o cinc locals que reben una clientela endiumenjada- sinó que La Barcanova està situat al cor de la trama d’estrets carrers i carrerons que no veuen la mar. Aquest restaurant el trobem allà on tan sols arriben els efluvis d’una humitat salobre i les penúries i històries inversemblants d’una munió de pescadors i mariners, la majoria d’ells de pell recremada pel sol i pels anys.
El restaurant el regenta el senyor Eusebio, un personatge d’aspecte eixut i entrat en anys. No té fills i viu sol des de fa més de deu anys, en que va enviduar. La seva muller era la senyora Leonor, fins llavors la veritable mestressa de la casa i del negoci. Donya Leo –com era coneguda per la clientela que no li perdia mai el respecte, o el temor, més aviat- era tot un caràcter. La primera impressió era la d’una madona afable, d’aparent bon tracte, però de seguida es deixava notar el seu geni rabiüt, sobretot quan algú li gosava portar la contrària. Va morir de sobte, sembla que va ser una pujada de sang al cap. Les males llengües escampen maliciosament que des d’aquell dia el senyor Eusebio parla més, que fins i tot sembla que hagi crescut uns centímetres o que se li hagi adreçat l’esquena. El cas és que el senyor Eusebio s’hagué de fer càrrec de tot, i al principi es notava molt que no hi estava gens ni mica acostumat, ell no s’havia mogut mai de la vora dels fogons. Sort en tingué de la Roser, que feia ja bastants anys que treballava a la casa. De primer va entrar per fer-se càrrec de la pensió, ja que en aquells anys una habitació modesta es cotitzava força bé i les entrades i les sortides, estan com estaven a dues passes de la zona portuària, eren constants. Calia tenir-ho tot contralt i a punt, i la Roser en quatre dies es va fer amb la música d’aquella feina; semblava que tot rutllava sol i sense cap esforç aparent. Una altra companya de la Roser era la Petronila –Petra per als coneguts i saludats. No es va sentir mai que ningú l’anomenés Petronella-, una manya escardalenca i alta com un sant Pau. La Petra era de caràcter retret sense deixar de ser amable i servicial; això sí, el seu aspecte natural era la d’un perfecte gallimarsot. Matí i tarda ajudava a un altre cambrer a les tasques de la barra del bar (fer entrepans, rentar gots, vaixella i estris de tota mena, atendre taules...) i a l’hora dels àpats principals servia al menjador, juntament amb la senyora Loenor, la mestressa, que era la directora de tota l’orquestra. Els dies de molta feina, la Roser també servia taules i donava un cop de mà allà on fos necessari. La Petra tenia una habitació a cadamunt de la mateixa casa on treballava; la Roser no, ella vivia dos carrers més enllà, en un pis amb vistes al celobert que compartia amb la seva mare.
Ara la Roser porta entre mans la feina que duia la senyora Leonor. No és la mestressa ni vol ser-ho, però s’ocupa de tot. La pensió és tancada i el restaurant ja no és el mateix de temps enrere, però també és veritat que ara tampoc no són tantes mans per fer la feina i el negoci, bé o malament, segueix rutllant. Ella va a la plaça, atén la clientela del menjador, recomana menús, vigila l’assortiment de plats a la barra i, si convé, no li fa res d’arremangar-se a la cuina. Tot un descans per al senyor Eusebio, que sap prou bé que sense ella no se’n sortiria. Tremola només de sentir la paraula “jubilació”. La Roser fa temps que només pensa en el moment de retirar-se, en el dia en què, a l’obrir la porta de casa seva, només tindrà la feina de recórrer els carrers del turó. Agafar un llibre, una novel·la o un recull de poesia, seure en un banc de la pineda amb la carícia del sol a la cara i esperar vés a saber què. Potser només veure com la sorra d’un rellotge se li escola per entremig els dits de les mans.