El poble dels avis
19 Octubre, 2007 10:26
Publicat per aladern,
entremesos
Els pares de la Roser van viure i treballar a la colònia de Can Baurier de Sant Adrià. De petita, quan a l’estiu tancaven la llar d’infants i la mare havia de treballar, la Roser passava llargues temporades a casa dels avis, a Abella de la Conca, al Pallars Jussà. Per anar al poble havien d’agafar el tren fins a la capital de la comarca, Tremp, en un viatge que no s’acabava mai. Des d’allí sortia, un dia a la setmana, el cotxe de línia que, passant per Isona i Coll de Nargó, pujava fins a la Seu d’Urgell. Més que no pas una aventura, el trajecte era una peripècia plena d’entrebancs. Un cotxe vell i atrotinat, amb seients de fusta escassament entapissats, transitava per unes carreteres polsoses, sense asfaltar i plenes de clots; còdols escassament piconats era el material que reblia el ferm. Passat Isona, a escassos quatre quilòmetres, hi ha el trencall que duu al cul de sac on es troba el poble; allí baixaven i havien d’esperar que arribés l’avi amb el carro a recollir-les. Tot seguit enfilaven un camí encara més penós que els duia fins la destinació final. Algun cop van haver de fer el darrer tram a peu, per culpa d’algun malentès o pel retard del correu. Llavors, la Roser es posava malhumorada i rondinava; petita com era, no li agradava gens haver de caminar dos o tres hores agafada de la mà de la mare, que ja anava prou carregada d’embalums i farcells. Tot plegat, “una porca odissea!” exclamava sovint la mare, i aquestes paraules a la Roser li semblaven un conjur misteriós que podia amagar patiments molt grans. Però a ella aquesta aventura li agradava, la gaudia pels ulls i amb la resta dels sentits com només ho pot fer una criatura de pocs anys. També sabia que al costat de l’àvia i de l’avi passaria unes setmanes de total llibertat, de descobertes extraordinàries, de dies que, pel seu gust, no s’haurien d’haver acabat mai.
Encaixada entre les serres de Boumort i de Carreu, Abella de la Conca es troba situada a la part baixa d’un coster, a la sortida del forat d’Abella, per on el riu s’obre pas cap a la conca de Tremp. Als anys en que la Roser hi estiuejava, comptava amb prop de quatre-cents habitants, el doble que en l’actualitat. Una curiositat notable del lloc és que part de les cases estan semiexcavades a la roca. Precisament, en una d’aquestes cases és on vivien els avis de la Roser. Era una casa gran, espaiosa, amb un corral adossat on criaven bestiar per al consum propi. També hi havia una quadra per a la mula. L’avi, a més a més d’un parell de finques escampades pel terme, també conreava un petit hort a la vora del riu i hi feia créixer unes verdures extraordinàries i gustoses com mai més n’ha tastat. Clar que, els records sublimats d’un infant també poden trair una mica, ja que a una edat tan tendra, les verdures casolanes segur que no eren el que més l’atreien. En canvi, les bèsties del corral la tornaven boja, tot el sant dia se l’hagués passat empaitant les gallines o acariciant el pèl dels conills. Comptat i debatut, no arribaven a les dues dotzenes les gallines del corral, i també hi havia un parell de galls, aquests sempre més irats. La mitja dotzena de conilles que tenia l’àvia a les gàbies, o bé sempre esperaven conillada, o es trobaven criant. Quina preciositat, aquells petits conillets! Encara amb els ull per obrir ja buscaven l’aliment de la mare conilla. Si l’àvia es descuidava, la Roser de seguida estava obrint la porta de la gàbia per agafar-ne algun i dur-se’l al pit o a la falda. L’àvia això no ho volia, li deia sempre que els conills, quan són tan petits, no s’han d’agafar amb les mans, ja que la mare els “avorreix”. I la Roser es preguntava: “Com ha d’avorrir una mare el seu conillet?”. Ella això no ho entenia.
Quan l’avi anava a vigilar els sembrats o els ametllers de les seves finques, elles es quedaven a la casa tenint cura dels animals. Era lluny, i sovint l’avi passava dos o tres dies al tros, dormint allà mateix en una cabana de pedra. L’àvia ja l’havia proveït d’un cistell amb pa i bones viandes. En canvi, els dies en que l’avi baixava fins la vora del riu per cultivar l’hort, hi anaven tots plegats. Aquell dia la Roser xalava d’allò més. Si l’avi estava enfeinat sulfatant les tomaqueres, regant les alberginieres o crestallant les patates, llavors l’àvia preparava un enorme cossi de zenc i l’omplia d’aigua per tal de que la Roser es banyés. Al bo de l’estiu feia una xardor horrorosa i ella no s’hagués mogut mai de l’aigua. En canvi, altres dies, prop del migdia, l’avi la duia fins la bassa i allí es banyaven els dos; ella als seus braços, clar, que de nedar encara no en sabia. Aquella bassa li semblava un oceà enorme i profund de no dir, però en realitat no era tan gran. Enjogassada amb els xipolls de l’aigua i sense parar de xisclar, mai no sentien l’àvia que ja els cridava per parar taula. Dinaven en una post de fusta que hi havia sota l’ombra d’una gran figuera. Després, l’àvia la feia dormir una estona allà mateix, a sobre d’una pila de sacs buits i tapada amb algun manil o davantal. Ells també acostumaven a fer la migdiada. Pel camí de tornada, si havia passat el pastor amb el seu ramat de cabres, l’avi li explicava que el terra estava encatifat “d’olives negres”. Ella, això, tampoc no ho entenia.
Als afores del poble hi havia una vaqueria amb només tres vaques. Li agradava molt mirar com el vaquer les munyia, quan acompanyava l’àvia a buscar la llet, que duien cap a casa en una lletera d’alumini. Aquella llet s’havia de bullir, i llavors, a l’olla, hi surava una espessa capa de greix de dos dits. L’àvia l’enretirava i, havent sopat, li’n donava una petita porció ensucrada en un pleteret, com a premi pel molt que l’havia ajudat, li deia. Un dia, l’avi, va fer un dels seus viatges amb el carro a Isona per traginar-hi fruita seca i endur-se cap a casa l’avituallament necessari que al poble no hi havia. De tornada li va dur un regal: un esquellot nou de trinca. Sabia que a ella li encantava el dring de les esquelles de les vaques quan aquestes movien el cap, tot rebuscant el farratge a la menjadora. L’endemà va dur l’esquella a casa del vaquer, l’avi li havia dit que aquell senyor era un mestre preparant el batall. L’home, que ja tenia molts anys, va remenar per un racó de la quadra fins que va trobar un bocí d’os rodó i buit per dins. Segurament que era un os de la pota d’un cabrit. Va agafar un ganivet, i com si fos una serra va tallar l’os a una mida de dos o tres dits de llargària. Després preparà una mena de cordill, que de fet era una beta de cuir, i fent diverses provatures el tallà a la mida que li va semblar bé. Passà un extrem per dins l’anella de l’interior de la campana i les dues puntes per dins l’ànima de l’os. Tornà a comprovar la mida exacta i tallà els dos caps sobrers. Per últim, agafà un altre os més petit de forma cilíndrica i l’ataconà a l’interior del primer per tal empresonar el cordó de cuir. La feina estava enllestida, neta i polida. Quina meravella de so que feia l’esquella! La Roser se la va guardar com un tresor. Avui, en un prestatge al menjador de la nova casa del turó, entremig dels llibres de la Roser hi ha una esquella que vigila els silencis i els murmuris dels seus autors preferits.
Comentaris
Quin passeig més bonic pel poble i les rodalies del poble dels avis, un relat que em porta records de coses viscudes en altre temps.
Publicat per alhena 19 Oct 2007, 15:32