La masia 1957
04 Octubre, 2007 19:34
Publicat per aladern,
tal com surt
La Masia 1907, el “Gran Germà a la catalana”. Qui en dóna més? Ens ho mirem ajaguts de sobines davant el televisor. A la mà tenim un refresc i a la tauleta unes patates ondulades, segurament de multinacional. L’aire condicionat al seu punt just, ni fred ni calor, hem foragitat les estacions. Que bonic és veure viure la vida! O veure-la patir, perquè a continuació ens passaran l’última del Darfur. Mentrestant, uns tornen a la masia, una mena de vacances pagades a la ruralia del 1907. Ho fan amb trampa, ells coneixen l’altre món, s’han criat en la “bona vida”. Fins i tot els falta l’èpica dels neorurals dels vuitanta, imbuïts de la fe messiànica que els demanava “tornar a la terra”, la majoria fracassats urbans que es van fondre en una terra massa àmplia i massa fonda, fins a perdre-se’n el rastre. Fracassats de la vida. Aquests d’avui han entrat en un decorat, no es moriran de gana, tenen l’avantatge de saber que el rebost està ple de vianda. No conrearan, no sembraran, no miraran al cel esperant que plogui i faci germinar el blat a l’úter pregon de la terra, graner ple o fam per demà. Per molt que s’hi esforcin, tot tindrà un regust de farsa gratuïta. Alguns, o molts, s’ho creuran tot, possiblement. S’ho creurà tothom que no s’hagi criat en la crua intempèrie de la gana. La gran majoria d’avui som pafarts. Cent anys són molts anys, no ens cal anar tan enrere. Cinquanta anys ja és uns xifra que molts conservem a la memòria, llunyana però indeleble. A mitjan la dècada dels cinquanta va haver-hi unes fredorades terribles; l’any 56 el fred va matar oliveres i fins i tot garrofers. L’aigua era un glaç pertot, als rentadors públics primer s’havia de trencar el gel per poder rentar la roba. Al barranc i a la bassa caminàvem per sobre una espessa capa de glaç. El dos de gener, dia de la Candelera, a la sortida de l’escola dos germans passaren per davant la prioral, a la porta regalaven candeles. Amb les espelmes a la mà enfilaren el camí de la masia, gairebé una hora planera. No es podien posar les mans a les butxaques. Els pantalons llargs era una peça reservada als adults. Estiu i hivern duien sandàlies, al cor de l’hivern també duien mitjons. Samarretes apelfades i jerseis de llana, tot era en va, el fred, més que a la carn, el duien incrustat a l’ànima. Magres fins a l’exageració. Cinquanta anys no són res, ho recordo com si fos ara, a l’arribar al mas aquells nens tenien la pell moradenca i els ulls plens de llàgrimes. Sense aigua corrent, sense electricitat, amb llums de petroli i de carbur, amb un escalfapanxes per cuinar, sense ràdio ni una televisió que amb prou feines s’havia inventat... què els quedava que valgués molt, però que molt la pena? La llibertat infinita de quatre horitzons que no es podien acabar mai, la llibertat d’un camp sense tanques. Tenien una vida encara sense memòria, tot un voluminós llibre per omplir. S’ha d’haver estat un nen-ocell per conèixer aquella llibertat que els infants d’avui mai no coneixeran. Després va arribar el temps de la migració, i aquell mas tants anys tancat avui s’ha fet molt vell i amb prou feines s’aguanta dempeus. Caurà quan em caigui de la memòria.
Comentaris
Ramon... què puc dir-te... m'he emocionat llegint-te... he recordat coses que m'explica la marona, que per ella eren motiu de festa major i ara no en fem ni cas, un rosegó de pa que li guardava sempre l'avi Miquel, una costella de xai cada parell d'anys, una magrana esmicolada i ensucrada i compartida amb el seu germà, algun tros de cansalada que li donava la veïna... i no, no fa pas gaire temps de tot això...
No l'he mirat aquest programa, no m'atrau gens. De fet, miro ben poc la tele últimament.
Espero que el mas s'aguanti molts anys més.
Una forta abraçada i petonassos!!
Publicat per elur 04 Oct 2007, 22:00
Publicat per Helena 05 Oct 2007, 19:56
Ostres! Tinc la pell de gallina, ara mateix. Quin escrit més emotiu, més de dins, més sincer! Vaig començar a veure el programa i vaig canviar de cadena ràpidament. Hi havia alguna cosa que no em quadrava i ara, després de llegir-te, ja sé què era. Avui dia (avui, eh? al 2007!) al cor de l'hivern, quan vaig a treballar de fosc a quarts de vuit del matí i veig aquells nens i nenes esperant el bus escolar a peu de carretera (nens que encara viuen en masies, tot i que molt més modernes, és clar), amb les mans a les butxaques i embolicats amb bufandes llarguíssimes, penso que què en deuen saber, de tot això, tot just cent quilòmetres més avall, els que surten de la calefacció de casa seva per entrar a la calefacció del cotxe de la mamà i entrar corrents a la calefacció de l'escola, i encara queixant-se perquè avui la mamà els ha deixat a l'altra banda de carrer i han de caminar deu metres. I t'estic parlant de nens i nenes que viuen en masies en una comarca pre-litoral! Ara imagina't els que viuen al Pirineu! No sé, potser no cal recular cent anys per explicar segons què. O potser m'embolicat, ben mirat.
Publicat per isnel 05 Oct 2007, 21:40
elur, aprofita-ho ara, aprofi-ta per escoltar la marona, sents? tot el que puguis guardar dins, d'ella, et servirà per després. Creu-me.
Aquest mas, des de que vam marxar nosaltres, fa quaranta-cinc anys, ha restat deshabitat. No li veus la tristor a sobre?
Publicat per ramon 06 Oct 2007, 10:52
Helena, potser he perdut records de més gran, però els de la infantesa els guardo gairebé tots. Per què serà?
Ens veiem per les "fotos" ;)
Publicat per ramon 06 Oct 2007, 10:55
Isnel, maca, ja veus que aquests "rampells" entren a la categoria de "tal com surt". És com una necessitat d'abocar al paper tot allò que en aquell moment et vessa. Oi que a tu també et passa?
El que tu expliques també és per reflexionar-hi. Moltes coses que avui tenim tan fàcils sembla que hagin perdut el seu valor, no sé. Jo el programa me'l vaig mirar potser per una mena de curiositat per veure per on grinyolava. Pero després penso en allò del sofà i em dic: però en quin món vivim?
Publicat per ramon 06 Oct 2007, 11:03
bona nit, ramon
M'agrada tenir la casa plena d'amics i per això venia a convidar-te a la inauguració del nou "brisalls". Espero que t'agradi.
mar
Publicat per mar 09 Oct 2007, 23:12
Ramon, quanta raó que tens! Sense anar gaire lluny en el temps - cinquanta anys no són res- jo recordo la fredor de la casa les nits d'hivern, només amb una estufa i un braser, ficar-nos al llit amb mitjons i aquelles ampolles de goma plenes d'aigua calenta per escalfar una mica el llit... això a Barcelona! el meu pare m'explicava com era - i s'asemblava molt al que tu dius- allà a Fígols, quan ell era petit...
I, com diu l'Isnel, avui en dia les mamàs porten els nens amb el cotxe fins i tot si viuen a dos carrers de l'escola, no fos cas que el seu nen s'herniés, pobret!
Que tinguis una bona diada, Ramon, jo ja he fet els deures!!
Petonets.
Publicat per Arare 12 Oct 2007, 10:57
Arare, gràcies per l'aportació de les teves vivències i els records del teu pare. Recordem i recordem-los, oi que és això?
L'altra dia vaig sortir a les cinc de la tarda, anessis per on anessis, tota la ciutat era un embús enorme. Les "mamás" o els "papás" van a buscar el nen@ a l'escola. En cada cotxe, per regle general, un crio i un pare. Multiplica-ho pels nens escolaritzats i ja em diràs com es pot arreglar això!
Que tinguis un bon dia!
Publicat per ramon 12 Oct 2007, 13:16