La nova casa
17 Octubre, 2007 13:15
Publicat per aladern,
entremesos
La Roser fa poc que s’ha mudat a la part alta de la ciutat. Temps enrere, havia notat que la vida vora els molls la començava a angoixar. Tota aquella riuada excessiva de gent nova, aquella barreja de colors i olors, de parles estranyes que no entenia, li havien provocat una síncope emocional. Aquí dalt ha retrobat de nou el lent caminar de les hores; les converses esmorteïdes que l’acompanyen per l’empedrat del carrer quan torna a casa a mitja tarda; el fru-fru de les paraules i de les fulles seques que arrossega el vent sota la llum minvada de la tardor. Ja fa temps que no plou i això es nota en els colors dels arbres i del cel i de les cases. Fins i tot es nota en el semblant de les persones que es creua, li pareix a ella. Li fa l’efecte que totes les coses, d’uns temps ençà, s’han impregnat d’una pàtina de melangia inexplicable. De ben segur, la mateixa enyorança que corre pel seu interior.
Que s’estigui a la part “alta” no vol dir a la part “selecta”. No viu pas a prop de les grans avingudes, la zona d’apartaments de disseny innovador i preus prohibitius. Ella, sense ser-ne conscient, accepta que si la naixença no fa la tria, per alguna cosa hi ha la renda, la borsa i el cost de la vida per posar cadascú al seu lloc. Aquestes coses no l’amoïnen gens ni mica, les té assumides de tota la vida, com si l’haguessin marcat des del bressol amb un codi discriminant no escrit. Que diferent és la Roser de com havia estat el seu pare!
La Roser, doncs, s’està a la part alta, allà on la ciutat s’aturona. De fet, el nom del barri és el mateix que el d’una gran pineda pertanyent a una finca que a mitjans els anys trenta es va convertir en un parc urbà. El frondós bosc natural avui està coronat per un mirador i una gran creu, reminiscències d’un passat no gaire llunyà. També herència d’aquest passat, són encara avui dia les deficiències estructurals de molts edificis que va aixecar l’especulació sota el paraigües d’un pla parcial caòtic i sense solta ni volta. Renovació total o parcial dels habitatges són les promeses electorals que han acompanyat l’oïda del veïnat els darrers lustres. No obstant, com si es tractés d’una imbricació simbiòtica, conviuen amb l’aluminosi del turó altres edificacions més agraciades, de proporcions contingudes, esparses dins un disseny autàrquic i uniformement desordenades. Són les rengleres de casetes d’una sola planta i carrers sense voreres. Una illa d’habitatges i flors, d’anacronisme policromat dins la infinita simfonia de la gran ciutat. Encara ara es poden flairar sentors d’un altre temps quan t’endinses en aquest petit món. Allí és on ha anat a raure la Roser. La casa, per fora és tota blanca i té porta i finestres orlades d’una franja blava, d’un color com aquell blavet que s’afegeix a l’aigua per emblanquir la roba quan s’emmidona o es renta -costums ancestrals ja en desús-. De sostres més aviat baixos, les estances són prou àmplies i, sobretot, lluminoses. Cap construcció dels voltants sobresurt de les altres dins d’un espai que sobrevola la ciutat. A més, a l’altra banda del carrer, una frondositat d’heures enfiladisses colonitzen la tanca de l’hort d’una veïna, vídua d’un paleta treballador i sant baró, tal com s’encarrega d’esbombar als quatre vents aquella dona que algunes llengües viperines titllen de marcolfa. Sigui com sigui, a la Roser aquelles xerrameques no li fan ni fred ni calor, gaudeix de prou intimitat a casa seva. A la mor de la seva mare es va endur els mobles del pis cap a la nova llar. Fustes macisses de noguer i roure, recobertes de vernissos foscos, deixen anar per tota la casa aquella sensació del temps que no passa. El primer que fa en arribar a casa és treure’s tota la roba que du impregnada dels efluvis del seu treball: olor a fogons, a menjar, a suors pròpies i alienes, al del fum de més d’un caliquenyo, de dotzenes de cigarretes o de qualsevol barreja espirituosa. Arriba, es desempallega de tota cosa que empudegui la casa i s’abilla amb la lleugeresa de les seves bates florejades. La sentida d’aquella casa és d’herbes boscanes. La Roser és una enamorada dels herbolaris.