Quan parlo ara de
l’Església, no em refereixo a l’Església universal, l’Església catòlica que
s’estén de l’Orient a l’Occident, i que, en cada lloc, és de cada lloc i, per
tant, que a Tarragona és tarragonina. Parlo de l’Església de Lluc, és a dir, de
la comunitat cristiana que es reflecteix en l’evangeli de Lluc i que és la
destinatària del document. Com és prou sabut, els evangelis no són biografies
de Jesús, sinó uns escrits valuosos –
els cristians en diem “inspirats” – que
recullen i d’alguna manera refan la “memòria” de Jesús per tal que sigui el
mateix Jesús qui doni resposta a les preguntes i a les qüestions que es formula
una determinada comunitat.
A la comunitat de Lluc hi havia homes,
sense cap mena de dubte; si no fos així, el text resultaria incomprensible.
Però a la comunitat de Lluc hi havia dones, moltes dones, unes dones que, pel
que sembla, tenien un cert protagonisme. Però, quina és la tasca d’aquestes
dones? L’evangeli parla de dues germanes, Marta i Maria. Se suposa que Jesús
s’hostatja a la casa de les dues germanes. Una, la Marta, no para de
trafiquejar perquè tot estigui a punt: cal oferir a Jesús un bon àpat, i les
coses no es fan soles, i Marta no dóna l’abast en la feina que li ha caigut al
damunt. En canvi Maria, des del primer moment, s’està asseguda als peus de
Jesús, tot escoltant, extasiada, la seva paraula. I Marta es queixa que la seva
germana l’hagi deixat sola a servir i reclama a Jesús que li digui que l’ajudi.
La resposta de Jesús és molt clara i, posats dins la pell de Marta, un xic
desconsiderada: “Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan
només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i
no li serà pas presa”. Em semblaria totalment adient dir que Jesús no està
d’acord que, a les dones només serveixen per a les feines domèstiques…
L’anècdota es converteix en
categoria. A la comunitat de Lluc hi ha dones responsables dels “serveis”
vigents en aquella comunitat, entre els quals no hi ha motiu per excloure el
“servei de la taula”, que és la presidència de l’eucaristia, i hi ha dones que
han preferit dedicar-se a allò que s’acostuma a anomenar “vida contemplativa”;
i Jesús està dient a la comunitat de Lluc que la “vida contemplativa” és més
important que la “vida activa”. Però el Jesús de Lluc parla també a tots els
membres de la comunitat, homes i dones, i els dirigeix una advertència molt
clara: us heu de preocupar de moltes coses, com ara que no falti el servei
religiós dominical, i que l’assemblea, en reunir-se, se senti còmoda i,
naturalment, que no falti el necessari a la gent necessitada, però no us heu de
neguitejar per res. Tot això és important, però encara és més important, i fins
i tot “l’única cosa necessària”, prestar atenció a la Paraula de Déu i fer
pregària, és a dir, entrar en comunió interior amb els sentiments de Jesús,
comunió interior sense la qual fins i tot la comunió eucarística estaria
mancada de sentit i seria una comèdia.
Jesús sempre fa el mateix: invitar-nos a
entrar en l’essencialitat de totes les coses i desentendre’ns del que és
superficial i perifèric. Hi ha gent que, en lloc de mirar la bellesa de les
estrelles del firmament, es queda mirant el dit que l’assenyala. No us sembla,
si més no, ridícul?
Us deia que els evangelis són
“inspirats”, però també us haig de recordar que són “canònics”, la qual cosa
vol dir que han de ser llegits avui com a dirigits a nosaltres. L’Església sap
escoltar avui el que li diu Jesús en el relat que llegirem diumenge?