L’amor que consola

 

En l’escrit anterior parlava, ni que
fos de forma esbiaixada, dels profetes. Els profetes parlen des de baix, des de
la consciència del poble, consciència de la qual esdevenen el portantveu: “ho
sap tothom… i és profecia”; i és normal que des de l’atalaia on s’han situat
descobreixin a l’horitzó núvols petits que esdevindran tempesta malèvola o
pluja benefactora. En qualsevol cas, seria un error identificar els profetes
amb els profetes de calamitats – d’aquests, sempre n’hi haurà, certament –  que, per vocació malastruga o a sou dels benestants,
acostumen a neutralitzar el dinamisme de l’esperança. Els profetes tenen una
missió. Déu els diu: “Consoleu, consoleu al meu poble. Parleu amorosament a
Jerusalem”. I el Profeta per excel·lència, el qui, al Jordà, rebrà la
confirmació de la seva missió messiànica, esdevindrà, en persona, l’amor
consolador del Pare. Els cristians ho sabem: “S’ha revelat l’amor de Déu, que
vol salvar tots els homes”.

 

“Tot el poble es feia batejar, i
Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s’obrí i l’Esperit Sant baixà
cap a ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel: Tu ets
el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut” (Lc 3,21-22). M’agrada això
que Jesús hagués sortit de Natzaret i hagués enfilat el camí del Jordà per a
barrejar-se amb la multitud dels qui es feien batejar per Joan. M’agrada
sorprendre Jesús mentre pregava, que és quan Jesús era més el qui era, és a
dir, l’home profundament religiós i, per això mateix, l’home absolutament
alliberat i, per tant, radicalment alliberador. I m’agrada això d’un cel obert,
després de tants anys i que havia restat tancat, i m’agrada constatar-ho  – en tinc prou experiència per a poder-ho dir
–  i poder-ho anunciar als meus germans i
germanes que no ho saben.

 

Estimat lector, estimada lectora: no
sé si saps qui és Jesús, vull dir si ho saps personalment i no com aquell a qui
li ho han dit o ho ha après en els llibres. Em sembla que l’Any de la fe hauria
de servir per això: per a conèixer aquest Jesús implicat amb la gent, un Jesús
que sap per experiència què és l’amor consolador de Déu, un Jesús que, en el
silenci que fa estremir els abismes de la buidor, descobreix en el seu interior
la veu del Pare que l’acarona com el seu Fill, el seu estimat, i per això
mateix és capaç d’estimar com ningú mai no ha estimat.

 

Sempre he pensat que un dels
ministeris eclesials que hauria de merèixer més atenció per part dels qui tenen
el servei del discerniment, és el ministeri del consol. Aquest és el significat
de l’acolliment en l’Església, i tots els qui s’acosten a l’Església, en lloc
de sentir-se rebutjats o, si més no qüestionats, haurien de tenir la sensació
que s’han sentit consolats. De tristeses, prou ho sabem, n’hi ha de moltes
menes, i també de solituds. El desemparament, el desconcert, la inseguretat, la
malfiança, tot plegat necessita l’acolliment del consol. Seguir pas a pas el
camí que un ha triat o, senzillament, el camí on s’ha trobat, i saber que algú
t’acompanya amb comprensió, amb delicadesa i fins i tot amb una certa
complicitat, tot això és també consol. I el consol, com a ministeri, requereix
un somriure mig dibuixat que obri portes i superi inèrcies.

 

Aquest diumenge, el dia del Baptisme
del Senyor, clou el cicle nadalenc, quan la lluminària dels carrers i la
xerinola de la festa ja fa dies que s’han apagat. El Nadal ja ha passat. Em
permets que et convoqui pel proper Nadal, és a dir, d’aquí a onze setmanes?