La paraula “glòria”, com també la
paraula “gloriar-se”, sona avui un xic presumptuosa i exhibicionista; sovint
equival a “fama”, una fama que hom ha adquirit per mitjans més o menys lícits i
que, d’altra banda, acostuma a ser com les flors del camp, que el matí
floreixen i a la nit es mustien i moren. En grec, tanmateix, la “glòria” (la doxa)
és la resplendor de l’ésser i, més que de fora endins, va de dins cap enfora,
per bé que també ens permet entrar en la intimitat inabastable de l’ésser.
La traducció grega de la Bíblia va emprar el mot doxa
per a traduir l’expressió hebrea qadosh, que serveix per a descriure
la “glòria” del Déu d’Israel. La traducció, tanmateix, no arriba a mostrar tot
el sentit del mou hebreu, que subratlla el fet que la “glòria” no sols
manifesta sinó que també amaga i permet que la divinitat resti discretament
fora de l’abast de les mirades indiscretes, inoportunes i fins i tot
profanadores de qualsevol vianant.
És Nadal. Ens acaba de néixer
l’Infant. Ja ho sabeu – i no sé si hi
éreu en el moment del part -: l’Infant, acabat de néixer, va començar a plorar,
i jo sé que Déu, per primera vegada, va saber el que vol dir plorar i menjar el
pa pastat amb llàgrimes. La Mare
estava tota radiant i Josep no sabia què fer amb la criatura i la seva mare.
D’aquest naixement, Lluc n’ha escrit un poema (Lc 2,1-20) on combina fets
històrics amb referències davídiques i on omple amb àngels i pastors – nosaltres hi afegim molts més personatges,
com ara el caganer i els Reis d’Orient –
la soledat de l’establia, un lloc inhòspit, del qual en fa el lloc de la
“glòria” de Déu (tot esperant el lloc definitiu on la glòria de Déu es
manifestarà, és a dir, la creu de Jesucrist: Jn 13,31-32; 2Co 4,6; Ga 2,19 i
6,14).
Lluc continua el seu relat amb
l’escena de la presentació de l’infant Jesús al temple (Lc 2,22-38) – que nosaltres “llegim” el dia de la Candelera -, i l’acaba
amb la referència a la “creixença” de Jesús, que descriu dues vegades: 2,39-40
i 2,51-52, enmig de les quals situa l’escena de Jesús, als dotze anys, “perdut”
i “trobat” en el temple (Lc 2,41-50), una escena plena de ressonàncies
pasquals. A mi, m’impressiona el final del relat: “Però ells no comprengueren
aquesta resposta” (Lc 2,50).
El Déu que es manifesta en Jesús és
un Déu que no s’explica prou o no s’explica prou bé. Perquè no en sap? Perquè
no pot? Perquè no vol? Quina mena de Déu ens hem fabricat tots plegats! Un Déu
superevident, que deixa confusos els qui no creuen, un Déu omnipotent que està
a favor nostre i que, de passada, legitima amb el seu poder les ànsies i els
excessos de poder, a tots els nivells, dels qui li retem culte.
A una escola de primària, la mestre va
demanar als seus alumnes que li diguessin què era per a ells l’amor. Una nena
de cinc anys va dir: l’amor és quan Jesús, clavat a la creu, el seu Pare, en
lloc de fer una màgia i fer saltar els claus, va pujar a la creu, es va abraçar
al seu fill i va morir amb ell. Aquest és el nostre Déu i aquesta és la
“glòria” del nostre Déu. Nadal és com un assaig. Al Nadal hi ha veritat, però
sobretot hi ha promesa.
Bon Nadal!