A Vilaplana, el seu poble, enterràvem dimecres passat Mn. Eugeni Ferré; ho feiem en el venerable context d’una celebració on la música gregoriana fou omnipresent, fins al punt que, tancant els ulls, era fàcil arribar a la conclusió que ens trobàvem ben bé als anys cinquanta del segle passat. I amb això no vull negar la bellesa de la celebració.
Mn. Eugeni ha estat sempre per a mi un personatge inquietant. El vaig conèixer al Seminari: jo era un alumne “gramàtic” i ell era dels grans. Quan jo vaig accedir al presbiterat ell era ja un capellà experimentat en les tasques pastorals oridinàries i especialment en les tasques, diguem-ne, extraordinàries, com ara les missions populars. D’altra banda, ell i jo, malgrat les diferències de tot tipus que ens separaven, vam ser triats per l’arquebisbe per assistir, en nom del nostre clergat, a l’Asamblea Conjunta de Madrid. A Rocallaura i a Cervià vaig compartir amb ell estones pastorals molt gratrificants.
Crec que Mn. Eugeni és un exemple clar de fidelitat malaguanyada. Va ser fidel, fins a les últimes conseqüències, a una concepció de l’Església extraordinàriament monolítica, centrada en el clergat i convençuda de posseir la veritat, la qual cosa feia que els ulls de la fe fossin incapaços de descobrir les espurnes de veritat que hi havia i que hi ha extramurs de la fe cristiana; sempre va veure el món, especialment el “món modern” com el gran enemic, que calia vèncer.
Ara bé, tot això era la conseqüència de la seva profunda pietat bíblica, eucarística i mariana. Si he dit “malaguanyada” és perquè aquesta immensa riquesa teològica, pastoral i espiritual que Mn. Eugeni encarnava no es va sumar a les altres “riqueses” que s’anaven incorporant al nostre presbiteri i als presbiteris de la resta d’esglésies de Catalunya. Jo tinc la sensació que, en tot això, hi va tenir molt a veure el temperament de Mn. Eugeni, però també la incapacitat de tots plegats per a descobrir els grans valors d’uns i altres que, sumats, haurien tingut un, diguem-ne, èxit, que de fet no van tenir. Mn. Eugeni haurà estat un testimoni eloqüent de com les coses no s’haurien d’haver fet.
En qualsevol cas, jo en el moment del seu comiat vaig sentir en el meu cor un profund agraïment a la trajectòria personal de Mn. Eugeni, la vida del qual va transcòrrer, durant els darrers i llargs de la seva reclosió al seu poble, en un silenci clamorós. Que Déu el tingui a la glòria!