Xavier Sabaté

José Montilla és el nou President e la Generalitat i som milers de catalans que estem molt contents. Perquè hem votat PSC o els altres partits d’esquerra que conformaran el nou govern. Però penso que és tot el país en el seu conjunt que n’ha d’estar satisfet. Tothom independentment de la manera de pensar de cadascú. Ho dic de debò.

Josep Lluís Carod va usar dos versos de la cançó “Jo vinc d’un silenci” de Raimon. En concret, el tercer i el quart de l’estrofa següent:

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Però val la pena recordar tota la cançó. Podeu escoltar-la aquí:

Venim de molts silencis, portem molta càrrega d’injustícies a les nostres esquenes. Segurament aquest anonimat és la principal d’aquestes injustícies perquè tenim molta gent, milers de persones que han viscut i han mort en l’anonimat però que han contribuït com els qui més a allò que som i hem estat i a allò que volem ser. Tota aquesta gent anònima està avui més ben representada que mai en la persona del nou President. La història els ha acabat fent justícia. Gent senzilla, que no prové de la tradició burgesa, ni eclesiàstica com ens recorda algun diari avui que han estat els Presidents de la Generalitat al segle XV i XVI.

Tots els catalans i catalanes hem d’estar satisfets perquè el nostre país té ja Presidents de totes les tradicions. Si se’m permet la irreverència,ja tenim la col·lecció sencera. I quan érem infants i aconseguíem el darrer cromo que sempre era el més desitjat per completar l’àlbum, sentíem una íntima satisfacció. Avui ens podem sentir orgullosos d’aquesta Catalunya que és capaç de tenir a la seva història un President que prové de la classe treballadora, que confronta les seves posicions amb representants d’altres classes socials i que se li nota que parla amb propietat perquè sap de què va la pel·lícula inacabable de la història del nostre país perquè l’ha viscuda des del propi interior i n’ha estat actor. Ara en serà el director i diu que vol contribuir a dibuixar com ha de ser la dels seus fills i la dels seus nets.

Us ho dic de veritat. No hi ha altra opció que sentir-nos satisfets com n’estic jo de tenir a la història del meu país un escriptor com Josep Pla encara que no sigui d ela meva ideologia i trobo justificat que no se li atorgués mai el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Però era un escriptor portentós. Ni em va agradar Jordi Pujol encara que els catalans de tots els colors sabem que la història li atorgarà un balanç positiu fins i tot entre la gent d’esquerres. Doncs avui podem tots estar satisfets de tenir un President que prové del món del treball i que ens honora a tots i totes. Desprès ja se’l criticarà si no ho fa bé. Però el simple fet de provenir d’on prové ja és un actiu més - que no teníem - de Catalunya i de tots els catalans i catalanes.

La cortesia de l’alcalde de Tarragona

I el sr. Joan Miquel Nadal, diputat convergent tarragoní ? Als diaris de Tarragona del divendres deia que li havia semblat malament el discurs de Montilla perquè no havia fet referència a Tarragona. Vaja ¡¡ Vaig pensar que Montilla s’hauria hagut de passar tot el discurs inicial parlant de tots els territoris de Catalunya si havia de referir-se a tots els territoris de Catalunya. El ser. Nadal ha recorregut sempre a les frases faciletes i a tòpics molt llaurats. I també vaig pensar que el seu candidat Artur Mas en la rèplica aniria per aquest camí. Doncs em vaig equivocar. El sr. Mas crec que no va pronunciar cap topònim del nostre país com no fos els del Vallès – comarca no tarragonina - insistint en el IV cinturó un i altre cop.

El sr. Nadal tampoc no es va portar gaire bé durant el debat. En molts moments va ser absent però la cirereta final la va posar quan en acabar la votació no es va quedar ni un segon més i va desaparèixer mig acotxat intentant que no el veiés ningú per no quedar-se a sentir les paraules breus del nou President de la Generalitat que la resta de diputats i diputades sense excepció sí van tenir la deferència d’escoltar. La cortesia no ha distingit mai el sr. diputat i alcalde de Tarragona. Va ser l’únic diputat que va tenir aquest mal gest. Ningú més perquè ningú no és tan desconsiderat com ell.

Catalunya: gallina o xatrac àrtic

Dos fenòmens s’han posat més de manifest en la passada contesa electoral: el desinterès per les eleccions d’una bona part de la població i el rebuig a l’avenç de l’autogovern i a la normalització de la cultura i la llengua catalana. Tot això s’ha expressat en forma d’abstenció i vot en blanc sense precedents i amb el suport a una nova formació política.

Aquests fenòmens constitueixen veritables problemes no només per a les forces polítiques sinó per al conjunt de Catalunya pel que suposen de desvertebració de la societat catalana. I hem pres nota. Les declaracions de José Montilla i les d’altres dirigents de l’esquerra catalana apostant pel debat són un bon exemple.

I no ens consola que l’abstenció es produeixi en altres indrets amb igual o major intensitat. Perquè a Catalunya és més greu. És la desafecció per la cosa col·lectiva i per la manca de sentiment de pertinença a la comunitat. I mal que ens pesi i ens dolgui, aquesta manca de sentiment de pertinença ho és a Catalunya i no només als seus polítics.

Cadascú hem d’assumir la nostra responsabilitat però aquesta té graus i depèn de la que cadascú ha ostentat. I si això és així, allò que ha succeït no pot ser aliè als 23 anys de pujolisme. Tinc l’esperança de trobar algun dia el manual que preveia com fer durant aquella època la Catalunya d’uns pocs; quins grups socials s’havien de mobilitzar; quins missatges fer-los arribar; com es parlava de la llengua que es pretenia protegir i promoure i per a quin públic; com es seleccionaven les sèries televisives; com funcionaven els noticiaris, secció del temps inclusa; quins gestos dels governants es primaven; quines aliances polítiques, socials i religioses. És a dir, quin model de Catalunya es transmetia als sis milions que es van proclamar en un moment determinat amb la intenció que apareguéssim com un poble cohesionat que només ho era en aparença. Ben al contrari, només una part se sentia interpel·lada i partícip – poc – mentre l’altra romania aliena.

Milions de catalans ens sentíem incòmodes. I si els convençuts encara som aquí és purament per militància i tossuderia catalanista alguns o socials altres i no ens resignàvem que acabés imposant-se un sol pensament. I si a nosaltres ens passava això, com de distants hauran romàs els qui sense haver conegut motius per incorporar-se a un país que se'ls apareixia distant dels seus interessos o de les seves emocions.

El nacionalisme oficial va construir una casa petita, aïllada, enfrontada a un sempre buscat enemic exterior. I quan se’ns anatemitzava i excloïa, poc podíem fer llevat d’algun cop de colze o expressar la nostra protesta. Perquè encara que fos petita, pensàvem que hagués estat terrible construir-ne una altra al costat i volíem i volem un catalanisme diferent, capaç d’aglutinar, de sumar. Elecció rere elecció, ajudats pel carismàtic Jordi Pujol i per a vergonya de tots amb una petita participació – suposo que també per al nacionalisme oficial - , tornaven a guanyar les eleccions amb la mobilització dels seus fidels i amb l’abstenció dels qui no rebien ni missatges ni raons per a la seva integració

Foren estèrils els esforços dels qui col·laboràrem en la decisió de crear una sola escola a Catalunya amb Marta Mata i Pepe Gonzàlez com a principals protagonistes ?. Han fet més per Catalunya i pels catalans allò o l’anomenada llei de barris del conseller Nadal o el pacte per l’educació de la consellera Cid, que les campanyes pel català o les dues llei de normalització lingüística juntes. Per cert, la del 98 del conseller Pujals sobrava. Allí es van alimentar innecessàriament recels i sorgiren foros que potser han estat la base d’algun grup polític que acaba d’aparèixer. Perquè les polítiques socials són el millor antídot contra la fragmentació social.

En aquestes circumstàncies i amb tan poc temps, ha estat complicat convèncer als qui s’abstenien perquè rebutjaven de pla l’antic model. Més complicat després d’una legislatura amb excés de soroll que ha ocultat la tasca de govern; més quan la brutal campanya del PP ha confós i desanimat una part de la població fent-li creure que hem ocupat el temps en temes suposadament identitaris com l’Estatut; més quan alguns mitjans de comunicació madrilenys s’han proposat i han aconseguit que sorgís un nou partit; i més quan acabats d’arribar a un govern de coalició hem comès els nostres propis errors.

En suma, s’ha posat més de manifest la diversitat d’opinions de la societat catalana. Esperem que només sigui això i no la divisió el poble de Catalunya o el desencís definitiu. Podem tancar els ulls i no parlar-ne. Però és imprescindible obrir-los bé i fer el mateix amb les oïdes. Perquè un dels principals reptes dels propers anys és la cohesió social que ha de permetre iguals drets però també iguals obligacions; que ha de preservar la personalitat no incòlume ni uniforme però sí específica de Catalunya, amb la seva cultura i la seva llengua, sabent que el plurilingüisme és una oportunitat i un repte i no un impediment per ser un sol poble des de l’escola. Si no fos així, sense risc a exagerar, la mateixa existència de Catalunya correria perill a mig termini.

Per això s’hauria de crear un dispositiu per a una anàlisi permanent dels fenòmens de l’abstenció i que promogués la participació. Però no només han de ser els experts ni el nou executiu en solitari. Seria caure en el mateix error que la Catalunya de tots la volguéssim construir entre uns quants. Hem de debatre i parlar tots - perquè a tots ens afecta – sense tabús ni apriorismes. I sense renúncies, però essent conscients de la realitat després d’un quart de segle d’autogovern i tanmateix amb problemes de cohesió social per resoldre encara.

Dono per suposat que per solucionar-los no pretenem el curt i poc estimulant vol gallinaci sinó el del xatrac àrtic (Sterna paradisaea), que anualment fa un viatge d’anada i tornada de 30 mil quilòmetres entre els extrems del planeta. No vulguem tampoc la velocitat rècord del falcó pelegrí, amb 290 km/h en picat. Ni molt menys que algú busqui sortir més a la foto perquè el més ràpid i brillant aleteig ja correspon al colibrí cornut amazònic, amb 90 aleteigs per segon. Menjar poc i pair bé o despacito y buena letra.

Altura de mires i vol llarg és allò que necessitem. El nou Govern de l’Entesa està en condicions de fer possible la Catalunya àmplia i gran en la qual hi capiguem tots, l’antítesi de la tancada i petita que ha allunyat a milers de catalans de la participació en la res pública. Una Catalunya de tots amb un president que significa una nova etapa, que eleva a la categoria d’iguals a milers de persones que eren vistes encara amb recel. I bé que ho hem sentit a la campanya electoral amb desqualificacions directes o indirectes, en veu alta o sotto voce. Mai Catalunya no ha tingut un president que simbolitza tan bé la igualtat d’origen i de classe en una terra que secularment ha abraçat tants ciutadans de fora.

Entre tots podem fer que tots els catalans i les catalanes se sentin orgullosos de pertànyer a un sol poble i que participin dels afers públics. L’abstenció electoral és un símptoma i no el problema més greu que és el desinterès per les tasques col·lectives. I més en un país petit on tenim plantejats tants reptes en plena era de la globalització i on cal evitar costi el que costi la fractura social. Encara hi som a temps.

Intervenció al Consell Nacional del PSC dissabte 11 de novembre de 2.006

Avui fem història, companyes i companys en un dia en què tenim els darrers dos Presidents de la Generalitat de Catalunya: el qui encara ho és i el qui d’aquí a pocs dies ho serà. El PSC ho ha de valorar com és degut perquè avui escrivim una de les pàgines més belles de la nostra història

I tornem a fer història perquè tornem a fer una contribució impagable al catalanisme i a la unió civil del poble de Catalunya: essent el pal de paller de l’Entesa que ha de fer possible la Catalunya ampla i gran en la qual hi càpiga tothom, l’antítesi de la Catalunya tancada i petita que hem conegut durant 23 anys que ha allunyat milers de catalans de les institucions i del projecte d’una Catalunya de tothom. En el centenari de " la Nacionalitat catalana " de Prat de la Riba, hauria estat injust que Artur Mas, que no sap ni qui era Prat – eh, Isidre Molas ? - , hagués estat President de la Generalitat. Hauríem continuat amb la Catalunya petita de CiU en la qual se sentien forasters i aliens al projecte de país milers i milers de ciutadans

Tornem a fer història perquè demostrem que al PSC som sobirans. Els titllats de sucursalistes, que mai no ho hem estat, hem demostrat la nostra sobirania. I aquells que ens acusaven – ells que sí que ho han estat sempre de sucursalistes – han quedat definitivament en evidència suplicant a Madrid que ens cridin l’atenció per sucursalitzar així Catalunya. No tenen vergonya. Com diu el company Francesc Vallès, en aquestes eleccions s’ha demostrat que el nacionalisme antipàtic té un sostre. Per ells faran ¡¡¡

I tornem a fer història com Joan Reventós renunciant en pro de Tarradellas,

I tornem a fer història com quan vàrem ser decisius per fer una sola xarxa escolar que no discriminés ningú per raó de llengua

I tornem a fer història com quan hem fet l’estatut de Maragall – perquè la història l’acabarà coneixent com l’estatut de Maragall. Perquè sense Pasqual Maragall no s’hagués fet i en aquesta casa ho direm així i arreu de Catalunya se li reconeixerà.

I tornem a fer història perquè ara tornem a deixar la nostra petjada perquè fem president a una persona que significa un abans i un desprès, que amb la seva elecció eleva a la categoria d’iguals a milers de persones que, ho sàpiguen o no, eren vistos amb recel encara. I bé que ho sabem nosaltres que hem sentit al llarg de tota la campanya tantes coses més enllà de les oficials per part dels nostrs adversaris.

I tornem a fer història perquè mai Catalunya ha tingut un president que simbolitza tan bé la igualtat a un país que mil.lenàriament ha tingut originaris i nouvinguts. I ho fem amb una persona provinent del món del treball que tant valorem en aquesta casa perquè som el partit dels treballadors, de la gent que creu en la igualtat de veritat i en el treball per assolir l’autonomia personal.

Tenim problemes i no acabem de sentir-nos satisfets del tot. Em felicito que una part important del discurs del futur President l’hagi ocupada el fenomen de l’abstenció. L’hem d’estudiar a fons, com el vot en blanc i el nul i l’aparcició de nous fenomens per primera vegada. I proposo que el nou Govern creï un dispositiu amb aquesta comesa. Però els resoldrem, continuarem fent història perquè farem que tots els catalans se sentin orgullosos de pertànyer a un sol poble: evitarem la fractura social i aconseguirem la cohesió que hem proclamat: assumim el repte i ho assolirem

Amigues i amics, el nostre lema de campanya hauria estat més complert desprès del que acabo d’explicar si en lloc de dir: “ Ningú no farà més pels catalans “ hagués dit: “Ningú no ha fet més ni farà més pels catalans “ Diguem-ho amb orgull. Moltes gràcies

Mas ens proposa una casa ben petita i incòmoda en la qual només poden viure-hi ell i els seus. El problema que té és que som molts els i les qui volem viure a la mateixa casa que ell malgrat que ens l'haguessin convertit en una sucursal del PP i se'ns volguessin vendre l'aigua, ens embrutessin l'aire que respirem i que cada cop deixessin més gent al jardí i a la pallissa.

Mas s’enfada perquè pensa que si tots hi volem viure llavors se sentirà incòmode perquè no tenim els mateixos costums ni la mateixa manera de pensar que ell.

Per això ha passat tants anys ell i els seus sense voler ampliar la casa i fins i tot posant-nos traves i dificultats als qui – mira que som tossuts – continuem entestats en viure al mateix habitacle. Ens han fet la vida impossible tant com han pogut però nosaltres ens l’estimem perquè és la dels nostres pares, la dels nostres avis o simplement perquè alguns que també han contribuït en la seva construcció, l’han escollit per quedar-s’hi i no volen marxar perquè consideren – i tenen raó – que també és la seva.

Altres són al jardí o a la pallissa i, com que no s’han sentit cridats a la casa i veuen el que ha passat durant 23 anys, no acaben de sentir-se interessats en viure-hi. De tant en tant se’ls ha dit que parlin la nostra llengua perquè quan sortim al carrer tots puguem sentir-nos més còmodes i perquè tenim por que si ells no la parlen, com que cada cop són més, potser el català podria estar en perill algun dia. Però mentrestant els continuem tenint al jardí i a la pallissa sense habitacions còmodes com les nostres ni metges ni escoles ni residències per la gent gran. Una part important d’ells acostumen a tenir una taxa d’atur més alta, menys oportunitats de formació, més malalties i més mortalitat però aquestes coses s’acostumen a tapar i no se’n parla gens perquè fereix la nostra sensibilitat.

Durant els darrers dos anys i nou mesos han vingut uns altres que han dit que hi posarien remei per tres motius:

- perquè tenen una ideologia diferent i són solidaris

- també perquè diuen que si continua la cosa així algun dia ens passarà com als francesos que de cop i volta han vist com cada cap de setmana hi ha revoltes provocades per gent que se sent exclosa i marginada.

- i també perquè és l’única manera de conservar la casa que vàrem heretar els qui ja som d’aquí des dels tataravis i no se’n vagi a campistraus.

Tot això es decideix el proper dia 1 de novembre i, ves quina paradoxa, en bona mesura depèn de la gent que viu dins i fora de la casa. En aquests moments ignorem si tothom haurà entès que un dels principals problemes – si no el principal - que s’ha de resoldre durant els propers anys és aquest i tot dependrà de quanta gent vagi a votar.

Mas està per la casa petita i que només hi siguin els seus i aquells que som tossuts i ens hi quedaríem encara que tornessin aquells temps en què Mas es mirava des del balcó com Montilla i milers com ell ens jugàvem el físic als carrers i a les fàbriques, a la universitat o treballant gratis o pagant de la nostra butxaca en entitats cíviques o en empreses algunes de les quals han servit perquè gent de la seva en visqui còmodament

Montilla està per la gran en la qual hi càpiga tothom i ha d’acabar la campanya sentint de Mas que si és candidat és gràcies a les polítiques d'integració de CiU. Sento vergonya i en sentiré més si el sr. Mas és president del meu país. Ja no per la seva prepotència sinó per la seva miopia per la seva falta de projecte i pel perill que suposa per la continuïtat de Catalunya com a país. I que no em vingui ningú dient que això passa perquè els qui volem la casa gran no hem estat capaços de convèncer el conjunt del país de la necessitat de canvi i hem permès aquesta situació durant tant de temps o no l’hem solucionat en 32 mesos – no ha arribat a tres anys, enteneu ? - . Ja tenim un forat al pit de fer tant de mea culpa però la principal responsabilitat ha estat dels qui han romàs 23 anys – un quart de segle- al poder.

Ara demanem continuar quatre anys més per demostrar que sabrem fer la casa gran de tal manera que fins i tot Mas s’hi sentirà còmode. Després ja li deixarem canviar la distribució o pintar-la com li plagui però si no hi ha més superfície no hi podrà cabre tothom i del que es tracta en primer lloc és d’això.

1 – Perquè les campanyes tenen oscil·lacions, pujades i baixades. El nostre principal adversari va començar molt més aviat que nosaltres al juliol i des que ha començat la campanya pròpiament dita el dia 16 han iniciat la seva davallada:

- perquè els ciutadans estan cansats del seu missatge buit de contingut

- perquè el candidat Mas ja ha donat de si el que havia de donar i la veritat és que no dóna per gaire.

- Perquè ha quedat de manifest que les seves addicions pel PP – algunes d’elles desconegudes i desvetllades ara com les reunions de Doñana – són insuperables

- Perquè dia si, dia també ens ofereixen proves d’una manera de ser i de fer que provoquen el rebuig de la societat catalana. En paraules de l’alcalde de Reus: “ no transmeten humanitat i això és molt important en política “.

- Vejam els principals exemples: el ja tristament famós DVD, l’acudit d’anar al notari per desmentir que no pactaran amb el PP, cosa que no s’acaba d’empassar ningú, els debats en què participen o, a casa nostra, el desig del sr. Nadal de llançar a un forat a la consellera Tura.

2 – Per contra, els socialistes

- Cada cop els ciutadans coneixen més i millor el nostre candidat Montilla

- Els catalans i les catalanes saben que no cal que aquest vagi al notari sinó que inspira confiança, sinceritat, honestedat i que és home de paraula.

- En la mesura que hem anat divulgant l’obra de govern, s’ha vist que aquesta, en menys de tres anys, ha estat molt notable

- Ens veuen sense prepotència ni supèrbia, segurs de les nostres propostes.

- Sense pretendre que som els únics que podem governar i molt menys salvar Catalunya, els ciutadans cada cop esta més convençuts que som l’opció més convenient davant les altres possibilitats que apareixen: un govern de dretes CiU-PP o un front nacionalista CiU-ERC.

- Perquè hem demostrat que sabem fer crèixer econòmicament el país, perquè som la garantia d’unes polítiques socials avançades a l’alçada del segle XXI i d’unes mediambientalment progressistes que preserven el medi i busquen l’estalvi i l’eficiència de l’aigua i de l’energia aprofitant la renovable.

- Perquè ara més que mai necessitem la cohesió social sense la qual la pròpia Catalunya estaria en perill i ningú veu el sr. Mas dirigint un projecte d’aquesta envergadura. Els seus xecs no afavoreixen la cohesió sinó que eixamplen les diferències i provoques més marginació.

- Perquè els socialistes parlem dels valors més alts, dels que tenen més sentit, dels més humans. El sr. Mas quan li van preguntar per una utopia va respondre aquest estiu a Tarragona: “ una societat sense enveges “. Nosaltres parlem de solidaritat, de tolerància, de cohesió social, d’igualtat d’oportunitats... No hi ha color

1 – CiU no és nacionalista sinó una coalició de dos partits que pacta amb el PP i n'és la seva sucursal sempre que pot pactar-hi. Un PP que encara es resisteix a condemnar el franquisme, que té com a fundador un sr. que formava part d’aquells consells de ministres de Franco que condemnava a mort fins al final dels seus dies. Un PP que ha impugnat el nostre Estatut de dalt a baix i que durant dos anys ens l’ha menyspreat i desprestigiat arreu d’Espanya creant-nos greus perjudicis morals, econòmics i de tot tipus.

2 - Si CiU fos nacionalista, ara no faria la comèdia d’anar al notari per veure si a través d’un fedatari públic fa creure que no tornarà a pactar amb el PP de qui és totalment sucursalista.

3 - Si CiU fos nacionalista rebutjaria el pacte de dretes amb el PP que li supliquen sectors molt poderosos de la dreta catalana, espanyola i internacional. És a dir, és sucursalista de partits, de persones i de corporacions que queden ocultes i en moltes ocasions ni en coneixem la seva identitat.

4 – Amb aquesta política de dretes les diferències socials s’eixamplen i la igualtat d’oportunitats disminueix. És una política condicionada per sectors dominants de la societat que no afavoreix la cohesió social sinó l’exclusió i la marginació progressiva.

5 - És la pitjor manera de fer país. Perquè nombrosos sectors socials resten fora del projecte de la Catalunya que volem. I perquè Catalunya o és cohesionada o no serà. Això hauria de desitjar i promoure un partit que fos nacionalista de veritat

6 – Si hi ha sectors socials al marge, un dia o altre reaccionaran contra la resta. O en el millor dels casos la seva indiferència acabarà posant en perill la pròpia existència de Catalunya a pocs anys vista

7 – Si fos CiU nacionalista no hauria renunciat a revisar l’Estatut com va fer firmant amb el PP l’anomenat pacte del Majèstic amb l'acte més sucursalista que s'ha vist mai a Catalunya des de fa segles

8 - Si fos CiU nacionalista tindria uns referents ideològics. No hi ha un partit nacionalista seriós que no es refereixi a la tradició en la qual s’inclou ell mateix i no deixa de referir mai els personatges que l’inspiren. Però CiU no en té com no sigui Jordi Pujol i només tenir-ne un és ben poca cosa. Artur Mas mai no en cita cap.

9 –Si CiU fos nacionalista no hauria tingut el desvergonyiment de traspassar diners de Benestar Social a publicitat i promoció del propi Artur Mas quan aquest era conseller en cap i ja era candidat a presidir la Generalitat l’any 2.003. Si CiU fos nacionalista algú, encara que fos algun afiliat de base hauria protestat davant aquest menyspreu als més necessitats de la nació.

10 - Si CiU fos nacionalista ens presentaria un candidat amb un full de serveis al país ben ple. Ben al contrari, la pàgina d'Artur Mas a Internet mostra una orfenesa monumental en aquesta qüestió. L’apartat “biografia política” començava fins fa pocs dies dient:” El 1.977 va quedar profundament impressionat per la manifestació de l’11 de setembre “ No ens aclaria si hi havia participat i si no ho deia és que es devia quedar a casa.

Ara, davant el ridícul que produïa aquesta suposada iniciació a la política ho han eliminat però també comença la seva biografia política de forma gloriosa: “ L'any 1982, el mateix any en què es va casar, va entrar al sector públic, al Departament de Comerç, Consum i Turisme “ S’entèn que era la seva feina ben remunerada i a dit, no ?

11 - Si CiU fos nacionalista ens presentaria un candidat amb una mica – tampoc no cal molta- de trajectòria de servei al país. Ens conformaríem amb una mica de lluita per les nostres llibertats, amb la seva participació amb algun dels milers d’esdeveniments que s’han succeït des que el sr. Mas té ús de raó. Per no demanar tant – i ja que en política no ha pogut ser - , ens conformaríem amb la seva participació en alguna entitat cultural, esportiva, cívica... – això sí, on en lloc de cobrar es pagui amb diners o amb temps o aportant idees, treball i esforç -

12 - Si CiU fos nacionalista ens presentaria un candidat amb una mica més d’altura de mires i de valors. Perquè quan al Diari de Tarragona li pregunten aquest sis d’agost passat per una utopía, el periodista explica la reacció d'Artur mas d’aquesta manera: “ Pausa larga mientras mira el horizonte y piensa”. I a continuació ve la resposta : “Una sociedad sin envidias ” No calia que mirès tant l’horitzó ni que pensès tant perquè s’entèn tot, no ? Mira que hi ha coses per dir. Conec persones de dretes com ell que són més ben intencionades i amb uns valors més consolidats. Un nacionalista de veritat estima més la pàtria i els seus habitants que no pas a si mateix.

Per cert, en la mateixa entrevista diu: “Acabo de fer 50 anys, tinc experiència i he rebut moltes garrotades “..... sense comentaris.

13 – Si fos CiU nacionalista no ens hauria deixat després de 23 anys de mal governar-nos, un país sense aigua de qualitat per a ús de boca ni sense depurar les residuals i no ens hauria venut l’Ebre convertint-se en una veritable sucursal de Madrid del PP.

14 – Si fos CiU nacionalista valoraria més que els nouvinguts usin el català encara que no sigui perfecte. I els felicitaria, els animaria i els qualificaria com ciutadans exemplars perquè s’han esforçat i sacrificat per incorporar-se a la cultura de la nostra nació.

15 – Si fos CiU nacionalista no establiria gradació en el catalanisme de ningú, no dividiria els ciutadans en bons i mals catalans. I si fossin patriotes de veritat serien els primers en valorar que es presentin candidats a presidir el país persones que no han nascut aquí perquè és un signe de normalitat d’una nació que és capaç de construir una comunitat nacional sense exclusions de ningú.

16–Si fos CiU nacionalista no ens hauria deixat a la cua d’Europa i d’Espanya en matèries que hauríem pogut estar capdavanters com en tenir una bona Administració Pública, o en energia renovable, o en investigació o en polítiques socials avançades.

17 - Si fos CiU nacionalista ja hauria canviat radicalment de política fa anys i hauria anteposat els interessos del país als de partit i als d’alguns personatges de la seva coalició. Però han estat incapaços de, com diuen que volen ara, governar bé aquesta pàtria “ tan petita que la somnio completa “ que deia el poeta. Si durant 23 anys no van ser capaços de governar-la bé, com volen que ens ho creiem ara per molt que vagin al notari ?

L'amic i company Francesc Vallès em diu diumenge a la nit per telefon que tenim el deure històric de demostrar que és possible un govern catalanista i d’esquerres.

I jo afegeixo que ara i per a les generacions futures. Si no fos així, Catalunya renunciaria a l'alternança política i social per romandre -potser altre cop durant dècades- en una sola concepció del país, una sola manera d'organització social, una única concepció de la cultura, de la creativitat, dels costums o de l'imaginari col.lectiu.

I les inèrcies de tants anys passats, els vicis propis de tant de temps a l'Adminsitració de la nostra nació s'incrementarien i esclerotitzarien el nostre cainar fins la paràlisi.

Però encara hi hauria un pitjor: nombrosos sectors del nostre país s'acabarien desentenent definitivament del projecte col.lectiu de país que hem de construir divers però omnicomprensiu, on hi càpiga tothom. Aquí ens havien dut durant 23 anys. Amplíssims sectors de la societat catalana no senten com a propi el batec del nostre país, les seves pulsions, els seus projectes.

Podem amagar el cap sota l'ala, però el 18 de juny, com en totes les ocasions en què es consulta el poble català en eleccions d'àmbit estrictament català, l'abstenció va ser molt alta. I quan cridem els ciutadans a participar dels projectes col.lectius, ja siguin culturals o cívics, milers i milers dels nostres homs i dones se'n desentenen.

Per això els hem d'anar a buscar siguin on siguin. A Antena 3, a Tele 5, a la Rai o a la BBC. O és que algú prefereix tenir totes aquestes persones al marge i enir un país petit i esquifit, d'una minoria de només convençuts ?

I els i les haurem d'anar a buscar amb polítiques socials i culturals avançades, única manera de facilitar la cohesió i la integració.

Ahir dilluns 9 d'octubre vaig dir al programa Oracle de Catalunya Ràdio totes aquestes coses i fins i tot que si només penso en la conveniència del nostre país, desitjo una alta participació a les eleccions encara que no guanyi el meu partit. Exactament vaig dir que " preferiria una victòria de CIU amb un 80 % de participació abans que una del PSC amb només un 50 % " Clar que és parlar en hipótesi i que és gairebé impossible que es doni. Perquè CiU ha basat les seves victòries en la baixa participació i en l'exclusió de milers de catalans del projecte comú. I em temo que ara tampoc no desitja gaire una afluència massiva a les urnes. Tistes victòries les que ha aconseguit aquests anys per bé que legals i inapel.lables. I d'acord que tots tenim una part de responsabilitat en aquesta circumstància. Però aquells que durant tant de temps van estar governant n'han acumulat molta més de responsabilitat.

Comencem, doncs , a posar les bases per corregir de soca i arrel aquesta situació. El nostre deure històric que proclama Francesc Vallès ens empeny i demanem completar la segona part del partit. Vàrem proposar un canvi que havíem de dur a terme en dues legislatures i només n'hem acomplert tres quartes parts d'una.

Ara, deslliurats de la tasca de l'elaboració de l'Estatut, hem d'encetar reformes profundes al nostre país. Variar les polítiques per aconseguir la participació dels i les que s'ho miren des de la tanca o que fins i tot ni s'ho miren és el principal repte. De tots plegats. També dels qui han basat la seva hegemonia social i política fomentant activament o passiva el tant-se-me`n-fotisme. Des de l'esquerra ho sabrem fer millor. Tenim les idees i el candidat. I també la credibilitat de qui no necessita anar al notari per fer-se perdonar el seu passat.