Xavier Sabaté

1 - Crear polèmiques innecessàriament.

2 - Rebutjar que altres persones que no viuen entre nosaltres vinguin a pronunciar pregons, impartir classes, dirigir discursos, contar contes, recitar poemes o cantar cançonsen una latra llengua que no sigui la catalana.

3 - Usar la defensa de la llengua catalana amb finalitats partidistes

4 - Emprar els diners promocionant el català entre els i les qui ja estem convençuts que s'ha d'usar en tots els àmbits i ho fem habitualment.

5 - Creure que s'incrementarà l'ús del català amb protestes al carrer i enfrontant-se amb persones que surten al mateix temps per proclamar la llibertat.

6 - No usar les eines de què disposem: les lleis, les accions de les administracions i la voluntat dels milers de persones ja convençudes i les que necessitem convèncer.

7 - Posar com a condició que per ser bon català s'ha de saber parñar bé la nostra llengua i usar-la a tota hora. ( Un candidat que es diu independentista proclamava a la campanya del 2.003 que es pot ser bon català parlant altres idiomes. Ara un regidor seu no ha anat a escoltar un pregó de festa major perquè es pronunciava en castellà )

8 - Protestar quan una ciutadana de parla castellana llegeix un pregó de festa major en castellà i trobar tan normal quan es fa en francès o en italià.

9 - Ignorar que l'extensió de l'ús de la llengua catalana i la seva normalització van lligats a la cohesió social de la nostra nació. Això ho sap qualsevol aprenent de sociolingüística aquí i a Madagascar. És a dir, que són tan o més importants la llei de barris, bons equipaments i l'acció cultural adreçada als sectors més encessitats com totes les campanyes de la Norma o de la Queta juntes.

10 - No valorar els avenços i tampoc no valorar les aportcions de milers de persones de tot color polític que han fet tant per la nostra llengua.

11 - Oblidar que molt, però que molt sovint, qui crida més és qui menys ha fet i qui menys fa.

12 - Encara creure's la maleïda frase tan emprada a la Renaixença: " puix parla en català, Deu li'n do glòria " i no aquella altra menys poètica - però més patriótica - de Joan Fuster que diu: " puix parla en català, vejam què diu "

Ha passat l'estiu i mentre els socialistes anem concretant les nostres propostes, els nostres adversris fan veritables exercicis d'inutilitat comunicativa treient a debat qüestions que jo crec que no interessen ningú.

Vejam quins són els seus exercicis favorits: mesurar el catalanisme del PSC i sobretot del nostre candidat José Montilla: que si no pertany a la tradició del catalanisme ( J.L.Carod ), que si el seu catalanisme és comparable al del sr. Piqué ( Artur Mas ); que si depèn del PSC en excès ( Felip Puig ) i sobretot del PSOE ( tots tres ).

A mi m'avorreixen sobiranament i em temo que a la majoria de ciutadans també. Però ni que sigui per una vegada rebatrem les seves acusacions mancades d'arguments i de fonament:

Molts dels qui situen la discussió en aquests termes no arrriben a la sola de la sabata de Montilla en la defensa de Catalunya. S'entèn que parlem de la defensa del país i dels qui l'habiten. S'entèn també en el sentit de les coses que s'han fet i s'han aconseguit per Catalunya i pels qui l'habiten. S'entèn els anys de compromís de cadascú ja que també es vol situar en el terreny quantitatiu.

I per tant suposo que no tindria sentit entendre-ho sobre la base de qui ha dit més vegades que és català o que defensa més Catalunya o que és més català que un altre.

En definitiva, sempre he cregut que cap d'aquests que parlen molt i han fet poc i exhibeixen grans banderes que sovint amaguen algunes vergonyes no ens poden donar cap lliçó pel que fa a la lluita per la democràcia i les llibertats a Catalunya, de Catalunya i dels catalans. En el passat, en la dictadura i un cop a la democràcia, a l'oposició política a la Generalitat , que no als ajuntaments i a la socetat catalana.

Però si volen mirar què hem fet quan hem arribat al govern on de moment només hem estat els darrers dos anys i mig, també estem disposats a la comparació amb vint-i-tres anys monocolors:

Pel que fa a allò que sembla ser la seva única preocupació: nou Estatut, papers de Salamanca a casa, català a les Corts Generals i a la Unió Europea per posar només tres exemples.

I pel que fa a allò que també ens preocupa a una opció d'esquerra com el PSC i sembla que molt poc a ells: 5.000 noves persones dedicades a l'educació i a la sanitat; un centre educatiu nou cada setmana; 30.000 places d'escola bressol; protecció del litoral; pla de barris a 30 ciutats de Catalunya; augment del 50 % dels ajuts a tots els ajuntmetns de Catalunya i tantes altres fites similars.

Potser no poden exhibir res més que les acusacions gastades als socialistes per demanar la confiança dels ciutadans ? Poden competir de veitat en catalanisme si parlem de tot allò que es fa - i no el que es crida - en favor de Catalunya i dels catalans i de les catalanes ?

Si la influència dels grans noms de la història perdura en el temps, Marta Mata ha estat ja i serà un gran personatge perquè la seva obra es projectarà durant molts anys.

Perquè la Marta era sinònim de rigor científic com a pedagoga i com a sociolingüística: una sola xarxa escolar per evitar la divisió dels catalans per raó de la llengua.

I per tot allò que va fer pels docents. L’Escola de Mestres Rosa Sensat des d’on ens va ensenyar que els nostres alumnes havien d’aprendre a aprendre. Això i l’estima per la professió, la necessitat de la formació permanent als estius, fruir de l’intercanvi i de la innovació educativa, de l’experiència dels companys.

Dues aportacions fonamentals que ens llega i que agrairan milions de persones durant anys. D’aquí el títol d’aquest article. Perquè ha passat per mèrits propis a la història de Catalunya des de fa molt de temps.

Treballadora infatigable, fins i tot ho feia a l’avió. Les seves cròniques “pont aeri” al diari Avui quan era senadora mai no les oblidaré. Com descrivia els colors del paisatge a mesura que les estacions de l’any es succeïen, les percepcions de les coses senzilles o els matisos dels sentiments. Fa pocs dies, a l’UCI, a la porta de la mort, encara demanava paper i llapis.

I Saifores. La casa de colònies oberta de bat a bat, als nens, com centre de debat, com a seu de la fundació Àngels Garriga, el nom de la seva mare. ( http://www.tinet.org/~mmata/ )

Tanta herència i de tanta qualitat quedarà ja per sempre. Catalunya és la contribució d’aquestes persones que ens han deixat la seva empremta, la seva intel·ligència, el seu exemple cívic i moral, els seus valors.

Som allò que copiem. Per això la vaig invitar a la presa de possessió del càrrec de Delegat del Govern a Tarragona el catorze de gener de 2.004. Volia tenir al meu costat a qui ha estat un dels meus referents en molts camps de la vida política, del compromís cívic, de la lluita per la democràcia – veure-la a les manifestacions de febrer del 76 a Barcelona perseguida per la policia va ser impressionant – . Si havia començat a comprometre’m per una escola pública catalana, si això va significar l’antesala de la meva militància sindical i política va ser en bona mesura pel seu exemple.

Marta, modesta com era, em va preguntar per què la invitava i li vaig explicar tot això i aquell dia públicament vaig reivindicar-me com un dels nombrosíssims hereus de la seva trajectòria. Ella que no va tenir fills biològics, n’ha tingut milers de lluitadors cívics i socials.

Marta Mata ha mort en un moment decisiu de la història de Catalunya després de tants anys de treball fecund al seu servei i quan necessitem com mai intel·ligències com la seva per preparar un projecte nou per al nostre país; en el qual tothom s’hi senti partícip i ningú exclòs i, com ella reclamava, tothom tingui les mateixes oportunitats des de petit.

Bon viatge, lluitadora fidel al teu poble. Ves-te’n tranquil·la. Tindrem cura de la teva fundació i farem que els teus ideals pervisquin

Finalment, tenim nou Estatut

Els milers de catalans i catalanes que hem acudita votar aquest diumenge de Referèndum som una anella més de la cadena que conforma la història mil.lenària de Catalunya. Però també ho són els i les qui no han acudit a les urnes. Hem decidit per ells i per elles. Aquestes són les normes de la democràcia. Però la dada de participació és només d'actualitat pocs dies i, sobretot, el dia de la votació perquè no tenim res més que parlar.

Però allò rellevant, és que Catalunya té un nou Estatut, la nostra llei màxima, el millor pacte amb l'Estat que només fa dos anys no hauríem somniat. Perquè si a l'inici del 2.004 quan exercia de diputat a Madrid i el sr. Aznar era president del Govern, em diuen que només dos anys més tard tindríem un nou Estatut com aquest hauria pensat que era una broma.

Avui, dos presidents socialistes, un d'Espanya i l'altre de Catalunya ho han fet possible. José Luís Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall passen d'aquesta manera a la història d'ambdós països per mèrits propis.

Han/hem canviat la historia en positiu, han/hem fet que Catalunya disposi de més capacitat de decisió i més recursos que mai i que Espanya s'adigui més a allò que pensem realment que ha de ser no només els socialistes sinó tothom que creu en un Estat que expressa la seva pluralitat, la diversitat de pobles i de cultures que el conformen.

I he tingut la immensa sort i honor de poder compartir aquest fet històric des del govern de Catalunya. Primer com a delegat a Tarragona aquests passats dos anys. I des del 15 de maig com a Conseller de Governació i Administracions Públiques essent el responsable de l'operatiu del Referèndum del passat diumenge 18 de juny.

Això no m'ha impedit recórrer un grapat de pobles i ciutats de Catalunya per intervenir a actes electorals del PSC com Reus, La Granja i Camp Clar a Tarragona, Sant Joan Despí, Vallmoll, Barberà de la Conca, Montblanc, Mora la Nova, Roquetes, La Selva del Camp, Riudoms, Vila-seca, Les, Vielha, Salou , i Valls.

He estat en altres només com a espectador: Mataró, La Canonja i Barcelona, tots tres amb el president Maragall i el Primer Secretari del PSC i Ministre Josep Montilla i els dos darrers amb el President José Luís Rodríguez Zapatero. Amb ells he pogut compartir idees, il.lusions i amistat. No oblidaré mai la jornada del Referèndum i els ànims que he rebut d'ells, la sintonia quant a la manera d'enfocar les coses, els suggeriments que hem incorporat i tantes altres coses.

El dinar amb una vintena de periodistes a Tarragona el dissabte dia 10 acompanyant el Primer Secretari del PSC Josep Montilla, el post-miting mini-sopar a la platja de la Mar Bella de Barcelona després del darrer miting de campanya amb el president Maragall i els nostres respectius equips de col.laboradors, les converses amb el Conseller Joaquim Nadal al Parlament i per telèfon amb el Ministre Alfredo Pérez Rubalcaba i el President Rodríguez Zapatero el mateix dia del Referèndum han estat molt remarcables.

No puc oblidar mai els companys i companyes que he trobat arreu de Catalunya als actes electorals. Són moments de retrobada de tasca política. Mai no agrairé prou tants esforços anònims i altruistes. La més desitjada, la nit del primer cartell que els socialistes tarragonins tradicionalment celebrem a la Rambla_Nova_de_Tarragona precedida d'uns quants canapés al Restaurant Piscolabis. El mateix restaurant on el 20 de juliol del 2.000 els primers vuit socialistes catalans que es decantaven per un candidat a la secretaria general del PSOE ho feien firmant a favor d'un llavors diputat anomenat José Luís Rodríguez Zapatero. Compartíem taula amb ell i l'endemà, des de l'aeroport del Prat em trucava a primera hora del matí per agrair-nos-ho.

Però sobretot els ciutadans als quals ens atansem o que venen a escoltar-nos. Aquestes persones que quan elogien o critiquen la nostra tasca no fan més que comunicar-nos allò que senten , opinen o desitgen, aplaudeixen o censuren. Contràriament a allò que es diu en moltes ocasions ho fem tot l'any però és aquests dies que ho vivim amb més intensitat perquè són pràcticament totes les hores del dia.

Tenim, doncs, Estatut. Miquel Iceta ha dit "L´aprovació de l´Estatut és un triple èxit: de Catalunya, de la democràcia i del PSC". Això és l'aprovació.

Però el propi Estatut, gràcies a la grandesa de la democràcia, ja no és ni dels qui l'hem impulsat o votat.

L'Estatut ja és de tots !!!

I tenim nou candidat del PSC

El President de la Generalitat acaba d'anunciar quan anava a penjar aquesta pàgina a la xarxa -dia 21 de juny de 2006 al migdia- que no té intenció de repetir com a candidat a les properes eleccions. No tinc espai ni temps per valorar aquesta decisió que constitueix un fet transcendental per Catalunya i pel PSC -per aquest ordre- . El President ha fet una excel.lent intervenció al saló Torres Garcia del Palau de la Generalitat mentre gairebé tots els consellers del PSC ho vèiem a una pantalla instal.lada al saló Tàpies contigu. En acabar ha entrat on érem nosaltresi s'ha produit un silenci que ell mateix ha trencat. Tal era el clima de respecte per la decisió que acabava d'anunciar un home que ha dedicat bona part de la seva vida a treballar per les seves idees amb tanta passió i eficàcia.

Fa dies que diem que comencem una nova etapa. Als socialistes ens correspon, com en tantes altres circumstàncies a Catalunya, acabar de fer que aquest país nostre sigui un país normal. En aquesta ocasió demostrarem que també un ciutadà no nascut a Catalunya pot arribar a ser la màxima autoritat de la nació. Amb la qual cosa llancem també un missatge d'igualtat d'oportunitats i de tracte per a tothom. Me'n felicito i estic segur que ho aconseguirem amb Josep Montilla, la persona que tot sembla indicar que el PSC escollirà per a candidat i que finalment resultarà President de la Generalitat.

21 de juny de 2006

El Nàstic ja és de Primera

Dissabte, 3 de juny de 2.006 a Jerez .

L'empat que el Nàstic va aconseguirva ser suficient per pujar a Primera Divisió. Viure aquells moments al costat del President del Nàstic Josep M. Andreu va ser un privilegi. Josep M. Andreu ha sabut bastir un projecte seriós i modest que al final ha tingut el premi de pujar a la màxima categoria del futbol.

Això requereix que funcionin al mateix temps i de forma sincronitzada peces tan diverses com la pròpia Junta Directiva del Club, la plantilla de jugadors, encertar-la amb l'entrenador... i per suposat motivar milers de tarragonins que abans no ho estaven.

Els darrers minuts del partit a Jerez els va viure preguntant-me a cada instant quant faltava i a partir del 88 li cantava cada deu segons fins al 90.

Ha demostrat a més, que la unitat al voltant d'un objectiu ambiciós és possible a Tarragona i que la ciutat sap respondre

Diumenge, 4 de juny

Tota Tarragona va reaccionar sortint al carrer i omplint la plaça de la Font. Des del balcó van saludar jugadors, entrenadori president i els ciutadans van donar una lliçó de civismo. Cap incident i molta molta gresca.

Flix - Torreforta

Però prèviament vaig assistir al primer partit del play-off Flix-Torreforta. El resultat final 3-3 deixa obert el resultat final, però cal reconèixer que el Torreforta, a casa, ho té més fàcil

A partir de dilluns, 5 campanya i dia Mundial del Medi Ambient

Naturalment, campanya pel referèndum de l'Estatut. Els primers actes són a Reus i a Tarragona dilluns, a Sant Joan Sespí dimarts i a l'endemà dimecres a Vallmoll, a Montblanc i a Barberà de la Conca per anar a l'Ebre dijous -Móra la Nova i Roquetes-

Al barri tarragoní de La Granja una senyora em demana que anem ràpids perquè la nova coral que acaben de formar ha d'assajar a la sala del costat i no volen molestar-nos. Li dic que ho farem i que al final m'agradaria escoltar-los, cosa que agraeixen. Els felicito quan acaben la interpretació de La Gavina i els dic que ho faré constar en aquest modest bloc.

Per altra banda, també el 5de juny, la ONU ens ha convocat a celebrar el dia mundial del medi ambient

Dijous dia 8, primera roda de premsa a Barcelona

La fem a la Conselleria per explicar la logística del referéndum, les xifres, les novetats per agilitar les dades. Mentrestant, continuem preparant la nit electoral amb les recepcions al Parlament on aniré compareixent al llarg del dia per explicar les dades de participació i al de la Generalitat a partir de tres quarts de deu de la nit on, un cop coneguts els resultats , el President es dirigirà a tots els catalans.

Dissabte 27: Prades al matí i Valls a la nit; l'Hiper i el Referèndum de l'Estaut

Prades

Divendres a la tarda el regidor de Prades i amic Josep M Planas m'invita a esmorzar a Prades l'endemà dissabte i decideixo anar-hi sense temps de muntar la visita amb caràcter oficial. Això té la seva importància perquè si és amb caràcter privat com en aquesta ocasió s'ha de saber, l'oposició i les institucions locals no són convidades.

És un plaer esmorzar a la plaça de Prades un dissabte a les 9 del matí en plena primavera veient com desperta el poble, la gent que hi va el cap de setmana, molts i moltes de Reus i de Tarragona que em saluden.

S'ha d'acabar la reforma de la plaça i l'Ajuntament fa temps que té sol·licitada la reversió de la "casilla" de la carretera. Treballarem per això i perquè es faci definitiva la declaració del parc natural de les Muntanyes de Prades abans que acabi aquesta legislatura.

Valls

A la nit, assisteixo a Valls a la 23a edició dels premis. Tanco fent especial referència al vallenc de l'any el pintor Jaume Solé, a l'empresa Fruita Fresca pel seu origen -va sorgir de la capitalització de l'atur del seu propietari i per la seva contribució a la normalització del català, a l'escola Enxaneta perquè vam treballar plegats vuit anys quan jo treballava al Pax de Tarragona i lluitàvem per aconseguir que dossin escoles públiques catalanes, a l'escola Verge de la Candela per les dificultats en la seva tasca.

Això és Valls i això és Catalunya. No em cansaré de dir-ho. Gent que lluita i treballa cada dia. En moltes ocasions de forma anònima o poc coneguda. El reconeixement és necessari i just.

L'hiper i l'Estatut

Però entre acte oficial i acte oficial, en tornar de Prades he passat per un hiper. He sentit l'agradable sensació d'anar sol. Però a banda de fer la compra no m'he resistit a fullejar algunes novetats de la secció de llibres tot i que mai no he comprat cap a un establiment d'aquests. M'ha cridat l'atenció la tercera edició de "Los catalanes en la guerra de España" del franquista reusenc José María Fontana editat per Grafite.

Fontana va morir ja fa anys ja entrada la democràcia a la qual volia fer botifarra segons diu ell mateix a l'epíleg darrer que figura al final del llibre. Els seus llibres es continuen venent i em recorda altre cop que som a pocs dies del referèndum de l'Estatut. Ens van anul.lar l'Estatut els franquistes i encara en tenim a casa nostra es vulgui o no veure i/o sentir. Cada cop tinc més arguments per votar sí el Referèndum del dia 18.

Diumenge 28: Altre cop el Nàstic

El partit del Nàstic era força decisiu. Caram què difícil que és encertar un pronòstic. Del 3 a 1 inicial quan m'ho va preguntat un periodista radiofònic a l'nici del partit he passat al 2 a 0 a la mitja part. Finalment , amb un 1 a 0 hem passat. 3 puntets més. Enguany hem estat els reis de l'1 a 0 però això també serveix i el somni de pujar a primera ja és a tocar. Diumenge vinent anirem a Jerez per poder cantar victòria in situ.

Dilluns 29: Francesc Vallés, un gran diputat

Francesc Vallés és el meu successor al Congrès dels Diputats a Madrid i és un gran diputat. Ell, com la Núria Segú o com la Laia Bonet que surten més endavant són l'exponent de joves preparadíssims que senten la passió per la política, pel PSC i pels valors que defensem i estic molt orgullós que aquell PSC que vam fundar poqueta gent a les comarques tarragonines fa 30 anys ara sigui aquesta esplèndida realitat i que compti amb gent com ells/elles i altres que van sortint en aquest bloc de tanta vàlua.

Ho dic perquè Francesc ha fet aquests dies una extraordinària tasca d'explicació i de racionalització dels episodis d'inseguretat ciutadana que hem viscut i d'enllaç amb el govern de l'Estat assistint a totes les reunions que ha convingut i amb un ambient no massa favorable. També ha participat en aquesta comesa Lluís Pérez alcalde de Reus i diputat al Parlament de Catalunya malgrat que no li tocava.

Dimarts 30: el dia de la Núria

Parlem de la Núria Segú, naturalment. Veure el seu pare, paleta, i la seva mare, mestressa de casa a primera fila mentre la Núria prenia possessió del seu càrrec ha estat un plaer veritable quan ela s'ha referit a aquesta circumstància. Els diaris de l'endemà s'han fet ressò de la voluntat de la Núria de referir-s'hi. Entenc que els seus pares se'n sentin orgullosos i que ella també sigui de les persones que sap apreciar allò que significa l'esforç, l'estalvi, que sap distingir allò que és necessari del superflu. Només havent-ho viscut es pot compartir com viuen les persones senzilles, les seves converses, les seves preocupacions, els seus anhels; com li donen valor als plaers senzills, a la natura, com la vida i la mort tenen un altre significat, com l'ajuda mutua adquireix un significat particular. I com es comprèn que la lluita per la justícia i la igualtat d'oportunitats és de les coses que val la pena i té valor en aquest món.

Dimecres 31: L'Institut d'Estudis Autonòmics

Assisteixo a la reunió del Consell Rector de l'Institut d'Estudis Autonòmics que dirigeix amb tant d'encert Carles Viver Pi Sunyer a qui m'ha encantat saludar en aquesta institució després d'anys de coincidir al Pont Aeri i de compartir alguna caminada per les muntanyes del Camp de Tarragona. L'Institut i en particular Carles Viver han fet una tasca extraordinària aquests darrers temps amb l'Estatut. I encara els queda molt per fer tal com vàrem comentar en el curs de la reunió.

El dia abans i mentre anàvem a la presa de possessió de Núria Segú havíem comentat aquesta institució amb la vallenca Laia Bonet que ara treballa a la Conselleria mal que li pesi al Grup Parlamentari del PSC que ha sentit la seva marxa.