Montilla, el cromo de la col·lecció que li faltava a Catalunya i Catalunya: gallina o xatrac àrtic
Publicat per fxsabate | 24 Nov, 2006José Montilla és el nou President e la Generalitat i som milers de catalans que estem molt contents. Perquè hem votat PSC o els altres partits d’esquerra que conformaran el nou govern. Però penso que és tot el país en el seu conjunt que n’ha d’estar satisfet. Tothom independentment de la manera de pensar de cadascú. Ho dic de debò.
Josep Lluís Carod va usar dos versos de la cançó “Jo vinc d’un silenci” de Raimon. En concret, el tercer i el quart de l’estrofa següent:
Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Però val la pena recordar tota la cançó. Podeu escoltar-la aquí:
Venim de molts silencis, portem molta càrrega d’injustícies a les nostres esquenes. Segurament aquest anonimat és la principal d’aquestes injustícies perquè tenim molta gent, milers de persones que han viscut i han mort en l’anonimat però que han contribuït com els qui més a allò que som i hem estat i a allò que volem ser. Tota aquesta gent anònima està avui més ben representada que mai en la persona del nou President. La història els ha acabat fent justícia. Gent senzilla, que no prové de la tradició burgesa, ni eclesiàstica com ens recorda algun diari avui que han estat els Presidents de la Generalitat al segle XV i XVI.
Tots els catalans i catalanes hem d’estar satisfets perquè el nostre país té ja Presidents de totes les tradicions. Si se’m permet la irreverència,ja tenim la col·lecció sencera. I quan érem infants i aconseguíem el darrer cromo que sempre era el més desitjat per completar l’àlbum, sentíem una íntima satisfacció. Avui ens podem sentir orgullosos d’aquesta Catalunya que és capaç de tenir a la seva història un President que prové de la classe treballadora, que confronta les seves posicions amb representants d’altres classes socials i que se li nota que parla amb propietat perquè sap de què va la pel·lícula inacabable de la història del nostre país perquè l’ha viscuda des del propi interior i n’ha estat actor. Ara en serà el director i diu que vol contribuir a dibuixar com ha de ser la dels seus fills i la dels seus nets.
Us ho dic de veritat. No hi ha altra opció que sentir-nos satisfets com n’estic jo de tenir a la història del meu país un escriptor com Josep Pla encara que no sigui d ela meva ideologia i trobo justificat que no se li atorgués mai el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Però era un escriptor portentós. Ni em va agradar Jordi Pujol encara que els catalans de tots els colors sabem que la història li atorgarà un balanç positiu fins i tot entre la gent d’esquerres. Doncs avui podem tots estar satisfets de tenir un President que prové del món del treball i que ens honora a tots i totes. Desprès ja se’l criticarà si no ho fa bé. Però el simple fet de provenir d’on prové ja és un actiu més - que no teníem - de Catalunya i de tots els catalans i catalanes.
La cortesia de l’alcalde de Tarragona
I el sr. Joan Miquel Nadal, diputat convergent tarragoní ? Als diaris de Tarragona del divendres deia que li havia semblat malament el discurs de Montilla perquè no havia fet referència a Tarragona. Vaja ¡¡ Vaig pensar que Montilla s’hauria hagut de passar tot el discurs inicial parlant de tots els territoris de Catalunya si havia de referir-se a tots els territoris de Catalunya. El ser. Nadal ha recorregut sempre a les frases faciletes i a tòpics molt llaurats. I també vaig pensar que el seu candidat Artur Mas en la rèplica aniria per aquest camí. Doncs em vaig equivocar. El sr. Mas crec que no va pronunciar cap topònim del nostre país com no fos els del Vallès – comarca no tarragonina - insistint en el IV cinturó un i altre cop.
El sr. Nadal tampoc no es va portar gaire bé durant el debat. En molts moments va ser absent però la cirereta final la va posar quan en acabar la votació no es va quedar ni un segon més i va desaparèixer mig acotxat intentant que no el veiés ningú per no quedar-se a sentir les paraules breus del nou President de la Generalitat que la resta de diputats i diputades sense excepció sí van tenir la deferència d’escoltar. La cortesia no ha distingit mai el sr. diputat i alcalde de Tarragona. Va ser l’únic diputat que va tenir aquest mal gest. Ningú més perquè ningú no és tan desconsiderat com ell.
Catalunya: gallina o xatrac àrtic
Dos fenòmens s’han posat més de manifest en la passada contesa electoral: el desinterès per les eleccions d’una bona part de la població i el rebuig a l’avenç de l’autogovern i a la normalització de la cultura i la llengua catalana. Tot això s’ha expressat en forma d’abstenció i vot en blanc sense precedents i amb el suport a una nova formació política.
Aquests fenòmens constitueixen veritables problemes no només per a les forces polítiques sinó per al conjunt de Catalunya pel que suposen de desvertebració de la societat catalana. I hem pres nota. Les declaracions de José Montilla i les d’altres dirigents de l’esquerra catalana apostant pel debat són un bon exemple.
I no ens consola que l’abstenció es produeixi en altres indrets amb igual o major intensitat. Perquè a Catalunya és més greu. És la desafecció per la cosa col·lectiva i per la manca de sentiment de pertinença a la comunitat. I mal que ens pesi i ens dolgui, aquesta manca de sentiment de pertinença ho és a Catalunya i no només als seus polítics.
Cadascú hem d’assumir la nostra responsabilitat però aquesta té graus i depèn de la que cadascú ha ostentat. I si això és així, allò que ha succeït no pot ser aliè als 23 anys de pujolisme. Tinc l’esperança de trobar algun dia el manual que preveia com fer durant aquella època la Catalunya d’uns pocs; quins grups socials s’havien de mobilitzar; quins missatges fer-los arribar; com es parlava de la llengua que es pretenia protegir i promoure i per a quin públic; com es seleccionaven les sèries televisives; com funcionaven els noticiaris, secció del temps inclusa; quins gestos dels governants es primaven; quines aliances polítiques, socials i religioses. És a dir, quin model de Catalunya es transmetia als sis milions que es van proclamar en un moment determinat amb la intenció que apareguéssim com un poble cohesionat que només ho era en aparença. Ben al contrari, només una part se sentia interpel·lada i partícip – poc – mentre l’altra romania aliena.
Milions de catalans ens sentíem incòmodes. I si els convençuts encara som aquí és purament per militància i tossuderia catalanista alguns o socials altres i no ens resignàvem que acabés imposant-se un sol pensament. I si a nosaltres ens passava això, com de distants hauran romàs els qui sense haver conegut motius per incorporar-se a un país que se'ls apareixia distant dels seus interessos o de les seves emocions.
El nacionalisme oficial va construir una casa petita, aïllada, enfrontada a un sempre buscat enemic exterior. I quan se’ns anatemitzava i excloïa, poc podíem fer llevat d’algun cop de colze o expressar la nostra protesta. Perquè encara que fos petita, pensàvem que hagués estat terrible construir-ne una altra al costat i volíem i volem un catalanisme diferent, capaç d’aglutinar, de sumar. Elecció rere elecció, ajudats pel carismàtic Jordi Pujol i per a vergonya de tots amb una petita participació – suposo que també per al nacionalisme oficial - , tornaven a guanyar les eleccions amb la mobilització dels seus fidels i amb l’abstenció dels qui no rebien ni missatges ni raons per a la seva integració
Foren estèrils els esforços dels qui col·laboràrem en la decisió de crear una sola escola a Catalunya amb Marta Mata i Pepe Gonzàlez com a principals protagonistes ?. Han fet més per Catalunya i pels catalans allò o l’anomenada llei de barris del conseller Nadal o el pacte per l’educació de la consellera Cid, que les campanyes pel català o les dues llei de normalització lingüística juntes. Per cert, la del 98 del conseller Pujals sobrava. Allí es van alimentar innecessàriament recels i sorgiren foros que potser han estat la base d’algun grup polític que acaba d’aparèixer. Perquè les polítiques socials són el millor antídot contra la fragmentació social.
En aquestes circumstàncies i amb tan poc temps, ha estat complicat convèncer als qui s’abstenien perquè rebutjaven de pla l’antic model. Més complicat després d’una legislatura amb excés de soroll que ha ocultat la tasca de govern; més quan la brutal campanya del PP ha confós i desanimat una part de la població fent-li creure que hem ocupat el temps en temes suposadament identitaris com l’Estatut; més quan alguns mitjans de comunicació madrilenys s’han proposat i han aconseguit que sorgís un nou partit; i més quan acabats d’arribar a un govern de coalició hem comès els nostres propis errors.
En suma, s’ha posat més de manifest la diversitat d’opinions de la societat catalana. Esperem que només sigui això i no la divisió el poble de Catalunya o el desencís definitiu. Podem tancar els ulls i no parlar-ne. Però és imprescindible obrir-los bé i fer el mateix amb les oïdes. Perquè un dels principals reptes dels propers anys és la cohesió social que ha de permetre iguals drets però també iguals obligacions; que ha de preservar la personalitat no incòlume ni uniforme però sí específica de Catalunya, amb la seva cultura i la seva llengua, sabent que el plurilingüisme és una oportunitat i un repte i no un impediment per ser un sol poble des de l’escola. Si no fos així, sense risc a exagerar, la mateixa existència de Catalunya correria perill a mig termini.
Per això s’hauria de crear un dispositiu per a una anàlisi permanent dels fenòmens de l’abstenció i que promogués la participació. Però no només han de ser els experts ni el nou executiu en solitari. Seria caure en el mateix error que la Catalunya de tots la volguéssim construir entre uns quants. Hem de debatre i parlar tots - perquè a tots ens afecta – sense tabús ni apriorismes. I sense renúncies, però essent conscients de la realitat després d’un quart de segle d’autogovern i tanmateix amb problemes de cohesió social per resoldre encara.
Dono per suposat que per solucionar-los no pretenem el curt i poc estimulant vol gallinaci sinó el del xatrac àrtic (Sterna paradisaea), que anualment fa un viatge d’anada i tornada de 30 mil quilòmetres entre els extrems del planeta. No vulguem tampoc la velocitat rècord del falcó pelegrí, amb
Altura de mires i vol llarg és allò que necessitem. El nou Govern de l’Entesa està en condicions de fer possible la Catalunya àmplia i gran en la qual hi capiguem tots, l’antítesi de la tancada i petita que ha allunyat a milers de catalans de la participació en la res pública. Una Catalunya de tots amb un president que significa una nova etapa, que eleva a la categoria d’iguals a milers de persones que eren vistes encara amb recel. I bé que ho hem sentit a la campanya electoral amb desqualificacions directes o indirectes, en veu alta o sotto voce. Mai Catalunya no ha tingut un president que simbolitza tan bé la igualtat d’origen i de classe en una terra que secularment ha abraçat tants ciutadans de fora.
Entre tots podem fer que tots els catalans i les catalanes se sentin orgullosos de pertànyer a un sol poble i que participin dels afers públics. L’abstenció electoral és un símptoma i no el problema més greu que és el desinterès per les tasques col·lectives. I més en un país petit on tenim plantejats tants reptes en plena era de la globalització i on cal evitar costi el que costi la fractura social. Encara hi som a temps.
