Xavier Sabaté

Assisteixo aquests darrers dies a diferents actes de presentació de programes i de candidatures del PSC – Progrés Municipal.

Cada municipi, unes esperances, unes il·lusions.  Escric aquestes línies quan acabo d’arribar de Sarral, poble on feia anys que no presentàvem candidatura. El cap de setmana ha estat  ple d’actes i he assistit a una munió d’ells. Alguns de ben curiosos. Per exemple, mai no havia fet un porta a porta a les 10 del matí d’un diumenge com a Puigpelat. Algunes persones encara dormien i sortien a rebre'ns ben despistades. Tampoc no és massa habitual que hi hagi companys i companyes que s’atreveixin a celebrar un acte a les set del vespre d’un diumenge com a Riudoms i que obtinguin tant d'èxit d'assistència.

O divendres a la nit tornar a sorprendre'm amb un sopar tan concorregut a Valls. Ja és un clàssic de les nostres campanyes a la capital de l'Alt Camp on, per cert, la sra. alcaldessa va punxar l'endemà. Contrasta veure les fotos del seu acte amb nombroses cadires buides malgrat que els seus diuen que havien omplert. Veieu si no, la foto que il.lustra aquest article.

Tampoc no passa cada dia que quan inicies una intervenció entri l’alcalde del poble de CiU que és el teu rival principal o que el poble on et trobis no hagi canviat mai d’alcalde en 45  - sí, heu llegit bé, quaranta-cinc anys – com als Garidells o 35 com a Vilaverd.

Als alcaldes d’aquestes poblacions no els acaba d’agradar la possibilitat de perdre i ni tan sols que es celebrin actes electorals i que es pugui criticar la seva tasca. Com si encara no hagués arribat la democràcia. Tampoc  no acostuma a passar gens que, com a Vespella, qui es presenti per alcalde de CiU sigui un veí del meu carrer de Tarragona. El mitin que vàrem celebrar diumenge va donar lloc a tota classe de comentaris.

Feia molt de temps que no anava a les set del matí a l'entrada de les químiques de Tarragona a repartir fulletons amb els candidats

En resum, centenars de persones que es presenten en aquestes eleccions comprometent-se  a treballar pels seus veïns i veïnes durant es propers quatre anys. La majoria d’ells i elles sense remuneració i sabent que els tocarà rebre pocs elogis i moltes crítiques. En el cas del PSC moltes més que fa quatre anys.

He sentit que el sr. Duran i Lleida ens acusa que hem aconseguit aquestes noves candidatures a base de pressionar gent prometent no sé quantes coses des del Govern. El sr. Duran segur que recordarà les paraules de Jesucrist a la Creu “ Pare, perdoneu-los, perquè no saben el que es fan “ ..... i nosaltres afegiríem “ ni el que es diuen “.

Sr. Duran, si vostès ens expliquessin com han anat aquestes darreres dècades a Catalunya i quantes obres innecessàries s’han dut a terme i quants favors s’han comprat per constituir candidatures de CiU ....

En fi, posats a recordar cites, acabaré avui amb una altra del francès Jean Baudrillard, sociòleg i crític de la cultura, que ha mort a Paris fa poques setmanes: “La covardia intel·lectual ha esdevingut una veritable disciplina olímpica del nostre temps “ encara que jo hagués canviat “ covardia “ per “peresa“. Realment fa esfereir les nul·les ganes de fer treballar la intel·ligència  de bona part de la Humanitat.

L’acció del sr. Aregio és la pitjor manera de ser l'alcalde de tots que pretén 

1 - És d’allò més sectari perquè s’apropia sense escrúpols de la imatge d’una persona sense demanr-li permís, en aquest cas de l’adversari 

2 – No sap com amagar el pacte CiU – PP. Vol desmentir-lo i que els ciutadans l’oblidin i per això munta una activitat de circ.  

3 – Obsessivament s’ha ocupat de Ballesteros tota la campanya: cara  cara, desqualificacions de covard, de prepotent, de nen mimat……. 

4 – Els ciutadans no volen això  sinò que parlem d’ells. Per això, nosaltres ens ocupem dels tarragonins i de Tarragona. Avui hem explicat públicament les polítiques de la igualtat: quin contrast, nosaltes parlant dels problemes concrets de la gent i sobretot dels problemes del  50 % de la població que són les dones i de les polítiques positives per afavorir i resoldre els seus problemes. Demà ho farem amb les nostres propostes de Salut que afecten tots els tarragonins i tarragonines. Mentrestant, CiU parlant d’una sola persona ¡¡

Aquests dies els candidats de CiU i del PP tornen a criticar a la ciutat de Tarragona la tasca del govern de la Generalitat. Porten quatre anys així i tothom sap que ni diuen la veritat ni és la millor actitud  per solucionar els reptes pendents que són nombrosos. I la veritat és que aquestes acusacions sonen estranyes si tenim en compte que durant més de dues dècades Tarragona va ser oblidada sistemàticament pel Govern de la Generalitat i ara s’ha corregit la situcació com explicaré tot seguit. Mai com ara 

No cal més que mirar aquests dies com anem avançant en el Centre Tecnològic Químic, o en el trasllat d’una presó col·lapsada  i els nous jutjats, o el finançament de la nostra Universitat, sempre a la cua del conjunt d’universitats catalanes en època de CiU.  O la nul·la atenció als nostres barris que ara té la seva expressió en la potent acció a Camp Clar i amb probabilitats que aviat es concedeixi a la Part Alta. 

Només dos exemples que constitueixen el resum de l’oblit dels Governs de CiU i la incapacitat de l’ajuntament: per una banda  l’escola d’idiomes. Durant més de vint anys hem hagut de contemplar com Tarragona era – i ja s’acaba – l’única ciutat important de Catalunya sense aquesta infrastructura educativa vital per a una formació moderna de les persones i per a una ciutat  que es vol capdavantera del turisme. I per l’altra un bon centre de creació d’Art contemporani. En ambdós casos, com en tants d’altres que ara no citaré, els governs catalans d’ara, d’abans i de sempre demanen la col·laboració dels ajuntaments que faciliten els terrenys.

Doncs bé, a Tarragona,després d’anys i panys hem hagut de recórrer a l’edifici de la Chartreuse propietat de la Generalitat perquè el consistori no col·laborava. I encara per a més inri, quan ja ho havíem decidit cansats d’esperar, llavors encara ens han vingut a dir que per què no ho destinàvem al centre d’art contemporani per al qual encara estem esperant també els terrenys. Increïble. 

Per acabar, dos exemples il·lustratius de deixadesa. A finals de l’any 2006, el SOC ( Servei d’ocupació de Catalunya ) va haver de notificar a l’ajuntament tarragoní que des de feia tres anys – el 2003 – tenia prop de mig milió d’euros pendents de cobrament. I se li advertia que per poder-los percebre, havia de presentar encara la documentació inicial, aquella que era necessària per poder accedir a la subvenció. I el segon: aquesta passada setmana, l’ajuntament tarragoní fou l’únic en no acudir a l’acte de signatura del conveni marc dels serveis socials amb el respectiu Departament . I perquè es vegi si Tarragona està discriminada o no, diré que aquest conveni suposa més d’un milió set-cents mil euros, prop del doble que fa dos anys. És a  dir, que fins i tot quan hi ha diners, no van a buscar-los. 

Són només uns exemples per no cansar amb la llarga llista d’inversions educatives – 16 millions d’euros - o socio-sanitàries  - 18 milions - que hem hagut de posar en marxa i que demostren com anàvem d’endarrerits a la nostra ciutat. O la històrica inversió dels filtres e l’aigua de l’Ebre a l’Ampolla per resoldre de forma definitiva el retard de 18 anys en assegurar quelcom tan vital i primari com la potabilitat de l’aigua que bevem cada dia. Els ciutadans jutjaran què cal fer el dia 27.

Però allò que no és cert és que el Govern de la Generalitat hagi menystingut ni oblidat la ciutat de Tarragona. Ben al contrari, mai com ara aquesta ciutat havia merescut tantes atencions per part del Govern de Catalunya. Una altra cosa és si l’ajuntament governat per CiU i el PP  ha aprofitat totes les oportunitats. 

article publicat al Diari de Tarragona el diumenge 20 de maig de 2007

article de Jordi Puntí al Periódico el dia 16 que cita el nostre bloc: 

Fa uns dies, Josep Pernau resseguia a les pàgines d’aquest diari el periple polític de Martín Palahí, un autèntic cul d’en jaumet que es presenta per alcalde de Platja d’Aro. Palahí va començar al Partit Polupar, després va passar-se a Iniciativa per Catalunya i ara va amb Ciutadans. Aquest joc de cadires s’estén a tot Catalunya i és especialment seguit a la província de Girona, on fins a 56 alcaldables han canviat de sigles.

Per justificar aquests canvis sol adduir-se el factor humà, un dels grans tòpics de les municipals. Es vota la persona i no el partit, es diu, però n’hi ha prou de teclejar “es vota la persona” a sant Google per comprovar fins a quin punt l’argument està gastat. La realitat que hi ha al darrere és que, per un interès de domini territorial, aquestes persones es converteixen en franquícies locals dels grans partits i al final gairebé sempre es vota pel partit.

Un altre dels tòpics que surt a totes les eleccions és el candidat independent. Aquesta etiqueta et dóna immunitat, com si fossis l’estrella invitada del capítol. Si les coses van bé, t’endús la glòria; si surten malament, pots dir: “Ah, a mi no em miris, jo sóc independent”. La gran independent del 27 de maig continua sent Maria de la Pau Janer, musa declarada de dos partits, segons que bufin els vents, i que divendres serà al míting de Rajoy i Matas a Palma. La seva decisió va provocar als fòrums adhesions i acusacions de “camisera”, per desconsol del seu sastre. Per si de cas, el PP de Balears recorda a la seva pàgina que, si s’ha presentat amb ells, “el posicionament és clar i diàfan a favor del PP”. Al bloc Aixotoca la la defineixen com “el Figo de les Illes”. I el socialista Xavier Sabaté assaja al seu blog una teoria: la Janer seria la “la vaselina per engreixar les tenses relacions entre CiU i PP”. Vaselina independent, això sí. Temes:CiU,Maria de la Pau Janer,independents,PP 

La Gran Missa en Do, K. 427 de Mozart és una de les grans obres de la història de la música. Aquest diumenge passat i a l’auditori de Caixa Tarragona, vàrem tenir el privilegi d’escoltar-la uns centenars de persones. Moltes es van quedar amb les ganes perquè el local va resultar petit.

L’orquestra de Cambra del Baix Ebre, els cantors de les Terres de l’Ebre, la Coral tarragonina The Issel’s Singers i les sopranos Maria Escobar i Cecília Aymí, el tenor Piotr Issel i el baix Eduard Moreno en van ser els intèrprets.

Tant els cors, dirigits pel savi músic Rossend Aymí com l’orquestra, dirigida pel jove però experimentat Jordi Bonilla, van ratllar a gran alçada i els prolongats aplaudiments del públic en van ser una mostra.

Mentre escoltava aquesta missa sense Agnus Dei – Mozart la va deixar inacabada - , pensava en la incultura d’un equip de govern municipal de Tarragona que, com ja és més que habitual en aquest tipus d’esdeveniments culturals, no hi va enviar cap representant. En canvi sí que hi eren alguns membres de l’encara oposició com Josep Fèlix Ballesteros.

Mozart no la va acabar segurament perquè en aquella època estava entusiasmat amb projectes conjunturals com els quartets dedicats a Haydn o la composició del Rapte al Serrallo.

L’equip de govern no és que no hi anés perquè estigués entretingut amb aficions tan elevades com les de Mozart. Simplement perquè ha demostrat a bastament que no les té.

El ja per poc temps – no hi ha mal que cent anys duri - alcalde de Tarragona ha pronunciat aquesta setmana la seva darrera conferència – és un dir – des que és alcalde. La història ja la jutjarà i el jutjarà. No aporta gaire cosa la seva gestió si tenim en compte que 18 anys són molts anys i que els ciutadans no saben concretar quines actuacions de relleu recorden de la seva gestió.

En aquesta suposada conferència – que va tenir la virtut de continuar tapant el protagonisme del candidat de CiU a l’alcaldia ja en plena campanya electoral -, vaig tenir l’honor de ser citat per l’encara alcalde.

No sé com apartar-me del seu pensament tot i que, per bé que a distància - , faig l’impossible per mirar de lliurar-lo d’aquesta tortura que el persegueix. Però ja veig que no hi ha manera que el fantasma dels qui ell sap que coneixem gairebé tot del seu pas per l’alcaldia deixi d’aparèixer-se-li dia si, dia també. Recordo que a “ Els altres “, Grace – Nicole Kidman - buscava escapar dels fantasmes de la casa, quan en realitat ella i els seus tres fills eren els fantasmes que havien estat trobats pels nous amos de la mansió. Ironies de la vida: Quants cops passa això ¡¡ Que hi ha qui vol escapar d’un fantasma i acaba adonant-se que el fantasma és ell mateix i/o el porta al damunt ¡¡

En fi, el sr. alcalde va reconèixer per primera vegada en 15 anys que no l’he denunciat mai. Això sí, va lamentar que jo hagués presentat la denúncia a través d’una persona interposada. Qui durant aquests anys ha seguit el fil dels invents del sr. Nadal s’haurà sorprès amb aquesta nova revelació. Perquè per fi reconeix que no l’he denunciat mai, però curiosament fa aparèixer en escena una persona que encara no havíem sentit mai i de la qual ignorem nom, sexe, professió, edat i domicili

És un altre ( o una altra ) persona fantasma, ignota. Potser comencem una nova etapa de quinze anys més, al final de la qual l’actual alcalde ens desvetllarà de qui es tracta. De moment, amable lector /a , a manca de més informació, potser que anem considerant la possibilitat, com a la pel·lícula de Nicole Kidman, que el denunciant - fantasma pugui ser el propi alcalde.

“ Amb la mirada alta”, Pep, “ amb la mirada alta “ com diu el títol del teu llibre. I que els deus et salvin en el darrer tram de la competició.

No estàs sol, Pep, aquí ens tens. Som milers els qui volem una Tarragona oberta, solidària, de tothom i per tothom. Una Tarragona bella – amb “b” alta - , bella i per tant, eterna perquè les coses belles s’acosten a l’eternitat. Una Tarragona que, malgrat el que han fet els darrers anys, continua essent la millor ciutat del món. I perquè som milers els que la volem, SERAS EL PROPER ALCALDE DE TARRAGONA ¡¡¡

Volem fer-la amb tu, Pep. I per això t’hem elegit a tu, perquè sabem que ets un home que promouràs la participació, que no la faràs tu sol perquè ja saps que t’equivocaries, perquè ets una persona que treballa amb equip. Per això estàs il.lusionant tanta gent, perquè la gent confia amb tu com ho hem fet nosaltres que ja et coneixem.

Recordes, Pep ? Fa 10 anys que t’ho vam demanar. Llavors no va poder ser. Ara sí, Pep, ha arribat el moment. Estem preparats. Estàs preparat com mai, i sabrem que sabràs estar a l’alçada de la història, que sabràs ser digne successor dels nostres avantpassats , dels lluitadors pels nostres ideals , de les nostres arrels,

I és que nosaltres tenim història, Pep, ja ho saps, tenim gent que ens ha precedit i dels que ens sentim orgullosos , tenim principis. I sabem que sabràs respectar-los i posar-los en valor. Sabem que sabràs ser una anella més de la cadena, una anella molt important, ferma i sòlida, important perquè ser alcalde de Tarragona no és qualsevol cosa, però una anella més d’aquesta llarga cadena que es perd en la memòria dels temps. Una anella que, quan arribi el dia, ja ho veurem , d’aquí uns anys, quan toqui, deixaràs perquè un o una altra s’hi enganxi per continuar-la.

Però res d’això no es podrà fer si no ajudem tots, queda molt poquet. Avui aquí hi ha 2 regidors en joc, si em permeteu l’expressió. Som 400. ha quedat molta gent fora per falta d’espai. Però som però som 400 ue multiplicat per 10 vots que podem fer tots plegats són 4.000. Això són dos regidors que sumats als altres que ja hem anat aconseguint i els que aconseguirem en aquesta campanya faran la majoria suficient per fer un govern estable i sòlid com el que Tarragona necessita presidit pel Pep.

És emocionant, és el moment, no fallarem, Pep, no podem fallar. No serà la nostra victòria, serà la victòria de tots els ciutadans de Tarragona, hi guanyarà la ciutat sencera. Perquè has sabut fer un projecte de molta gent, molt ampli, una candidatura molt ampla, on hi cap molta gent. Ja no és el projecte, noi el programa, ni la candidatura del PSC . hi ha molta més gent, és el “pack” on hi cap tothom.

Per això, també per això, guanyarem. Fins al 27 a la nit. Ajudeu, amics i amics, ajudeu el Pep i la seva gent que demà comença l’últim tram de la batalla. Val la pena, valdrà la pena. Serà la Tarragona que somniem, la de tots en un nou tarragonisme que afegeix, que suma .

No fallarem ¡¡¡ Bona nit ¡¡¡¡

Paraules que vaig dir al sopar del dia 9 a l'hotel Imperial Tarraco: