Xavier Sabaté

Estem sortint de la primera crisi global del segle XXI, la més profunda dels últims 80

anys, i des del Govern de la Generalitat tenim coma prioritat combatre-la donant suport a les famílies i a les empreses més necessitades, al mateix temps que posem les bases perquè la recuperació econòmica sigui ràpida i es consolidi la transformació del model productiu amb una base més sòlida, apuntalada per la recerca i la innovació.

Al Camp de Tarragona, estem modernitzant els dos motors econòmics tradicionals: el turisme i la indústria –química i agroalimentària–, impulsem decididament la logística perquè és un sector que genera nous llocs de treball i no es deslocalitzen, i fomentem per necessitat i convicció l’economia verda amb un impuls com mai de la investigació. N’és un exemple el projecte Zèfir d’energia eòlica marina, del qual el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre seran protagonistes. El Pla de l’Energia de Catalunya reconeix que cal un desenvolupament de les renovables davant del progresssiu esgotament i encariment dels combustibles fòssils i de l’urani,però també perquè són un emergent sector econòmic.

En aquesta línia s’emmarca la creació de l’Institut de Recerca de l’Energia amb seu a Tarragona,que ja ha iniciat la seva tasca i és des d’on es desenvoluparà el Zèfir. Serem a l’avançada mundial investigant en energia eòlica entre el cap de Salou i el delta de l’Ebre –allà on determinin els estudis previs–. I ho fem perquè l’energia eòlica marina coneixerà un gran desenvolupament a mitjà termini. Així, Alemanya, el Regne Unit, Dinamarca o els Estats Units preveuen milers de megawatts d’aquesta nova modalitat de generació d’energia respectuosa i sostenible amb el medi.

Tenim, doncs, al davant, noves oportunitats. Comencem amb una inversió de 143 milions d’euros que aportarà know-how de la indústria verda al territori, a més de crear sinergies amb el sector químic i complicitats amb instal·lacions com el Port de Tarragona i les de l’Ebre. El Zèfir permetrà que el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre siguin territoris competitius, especialitzats en un sector que en els últims 10 anys ha tingut un creixement sostingut del 30 per cent.

Es desenvoluparà amb la complicitat de la Universitat Rovira i Virgili i el sector empresarial, assegurant la transferència de coneixement. Però no és l’única bona notícia que palesa el compromís de la Generalitat amb el nostre territori. Hem aprovat inicialment el Pla de Mobilitat del Camp de Tarragona que té un pressupost de 400 milions d’euros, una eina clau novament –de la mateixa manera que el Pla territorial – que vertebrarà les sis comarques,promovent el transport públic, el tren-tramvia, el ferrocarril, la bicicleta, sense oblidar les grans infraestructures que asseguren millors i més ràpides comunicacions com el Raval del Mar a Vila- seca, el desdoblament de la C-14 entre Reus i Alcover, l’A-27 entre Tarragona i Montblanc, la C-51entre Valls i Alcover, la C-242 entre Alforja i Ulldemolins o el tercer carril de l’AP-7 ja en funcionament…

I al costat de l’economia i de les infraestructures que reben aquest impuls decidit del govern català, també hi ha la dinamització del turisme amb els 200.000 euros invertits per començar a recuperar el teatre romà de Tarragona o la presentació a Reus del Centre de Seguretat Informàtica de Catalunya.

Inversions en història i noves tecnologies convergeixen en un territori, el Camp de Tarragona, que té oportunitats de futur i ambició i que l’ha d’abordar amb la implicació de tots per sortir enfortits de la crisi i essent referència a Catalunya i al món.

Article publicat avui 8 d'abril de 2010 al Diari de Tarragona

 Pregó de Setmana Santa de Tarragona de Jordi López Camps

Il•lustríssim Senyor Alcalde de la ciutat de Tarragona, Excel•lentíssim i Reverendíssim Senyor Arquebisbe de Tarragona - metropolità i primat de les Espanyes -, Senyor Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya, Senyor President de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona, Regidors i regidores, digníssimes autoritats, presidents de les diferents associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis de l’esmentada associació, tarragonins i tarragonines, amics i amigues.

Permeti’m en primer lloc manifestar el meu agraïment per l’honor d’haver estat escollit com a pregoner de la Setmana Santa en aquest acte tradicional i integrat en la memòria col•lectiva dels tarragonins. De manera especial vull fer palès el meu agraïment al senyor Joaquim Julià i al senyor Josep Maria Sabaté que molt amablement m’han introduït en el significat de la Setmana Santa tarragonina.

En moltes ocasions, els pregoners tenen una forta relació amb l’entitat amfitriona o amb la ciutat que l’acull. No és el meu cas. Les meves relacions són molt personals. Són relacions passionals, emotives i afectives. Les tinc gràcies a Pep Fèlix Ballesteros, magnífica persona i excel•lent alcalde. En Pep Fèlix m’honora amb la seva amistat des de fa temps. A través d’ell he conegut l’esforç i la il•lusió d’una ciutat que vol unir passat, present i futur en un projecte ple d’identitat i de sentit.

Gràcies a l’arquebisbe Jaume Pujol, pastor i amic. Gràcies a ell he conegut a fons l’església tarragonina. Comunitat eclesial viva, acollidora i pastoralment atenta a les persones. Església fidel a l’herència dels seus màrtirs fundadors. Gràcies al bon amic Josep Maria Sala infatigable company d’esperançes polítiques. Gràcies a ell he descobert les múltiples facetes de la política popular, aquella que es viu i es fa en les confraries, penyes flamenques, castellers i trabucaires, associacions d’immigrants o en una cafè de poble. En tots aquests llocs hi ha una Catalunya desperta amb ganes de construir un país diferent.

Gràcies al pare Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat i bon amic. Home de seny, reposat i temorós de Déu; que sempre té una bona paraula per resposta. Els consells del pare Ignasi m’han ajudat a donar densitat a aquest pregó. També vull agrair, com no podria ser d’altra manera a la Lluïsa; persona amb la qual comparteixo les mirades plenes de futur. Gràcies a ella vaig descobrí Tarragona com a ciutat monumental amb un passat que superava el que em podia imaginar.

Les llargues passejades m’ajudaren a apamar la riquesa d’aquesta ciutat. El meu darrer agraïment és més col•lectiu. Gràcies Tarragona per haver estat primer Tàrraco. Recordo l’emoció que vaig sentir a Roma, quan després d’una llarga passejada pel Foro Romà, quasi bé al final, al tocar del Coliseu, vaig adonar-me que en un immens mural hi havia dibuixat l’abast de l’imperi romà. En un extrem, en un racó del món romà anomenat Hispania, en bona part de la seva extensa superfície, sobresortia el nom de Tàrraco com a capital de la Tarraconensis. Al seu costat hi havien les petites províncies de Lusitania i Baetica.

Mentre les altres ciutats i pobles d’aquest gran país nostre encara no existien o estaven en el seus inicis, Tàrraco era porta de civilització. Aquest és un dels grans patrimonis de Tarragona. Gràcies a tots vosaltres: Pep Fèlix, arquebisbe Jaume, Joaquim Julià, Josep Maria, pare Ignasi M, Lluïsa i Tarragona per haver-me aportat algunes de les petites raons que em permeten avui estar aquí llegint el pregó sense sentir-me foraster en aquesta ciutat. Creient esperançat Qui sóc per estar aquí ara amb vostès? Sóc una persona creient .

Crec que crec. La meva fe és el resultat d’experiències de trobament continu amb persones amb molta fe i d’altres sense cap fe confessada en divinitats. Sóc una persona de pràctiques religioses integrades en la vida quotidiana. Practico amb rigor inestable, però amb molta voluntat. No sóc cap aferrissat pietista, però reconec que les pràctiques religioses estables m’ajuden a situar-me.

Confio en la fe viva més que en la dogmàtica desmesurada. M’he acostumat a viure la fe en la intempèrie i algun cop en la diàspora. Comparteixo l’esperança i els trets de l’arameu errant del Deuteronomi. Em confesso devot apassionat de la Mare de Déu de Montserrat. La seva presència és costant en la meva vida. Mai podré agrair prou al Molt Honorable President de la Generalitat la seva confiança al nomenar-me president de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat.

La meva feina permet unir la devoció personal amb una activitat professional lligada a la defensa i promoció d’aquest patrimoni espiritual i simbòlic de Catalunya. Setmana Santa, un anunci humanitzador Vull adreçar una part del meu pregó a la societat secular, allí on els cristians vivim, celebrem i proclamem la fe sense més seguretat que les nostres creences i conviccions. Això és una oportunitat per viure sincerament l’herència que hem rebut dels primers cristians al contemplar el misteri de la fe. Avui, més que mai, hem de viure la fe en mig de la plaça pública.

És allí on cal explicar de forma entenedora el sentit que té la Setmana Santa pels cristians. Un cop abandonades les seguretats proporcionades per una fe emparada per una societat cristianitzada des de les institucions públiques, ara ens toca viure la fe amb molta més intempèrie. La fe es purifica i esdevé senzilla. És una fe construïda també sobre devocions, creences populars, sentiments i emocions. La nuesa de la fe. Vet aquí el repte. Què és la Setmana Santa? Per algunes persones són unes simples vacances de primavera. Pels creients, a més d’un petit parèntesi en les ocupacions, és un moment per viure la profunditat d’aquest temps litúrgic.

La Setmana Santa és un moment àlgid en les tradicions cristianes. Es recorda la passió, mort i resurrecció de Jesús el Crist. La contemplació d’aquest misteri, que no ens deixa indiferents com a cristians, és una bona nova a proclamar a la societat no religiosa. Cal saber explicar la força de la Pasqua; la certesa de que amb la resurrecció la vida venç la mort a través de l’amor del Pare revelat per Jesucrist penjat en l’arbre de la creu. Que aquesta creu, en la mesura que la compartim, ens orienta cap a la joia de la resurrecció. Els cristians hem d’oferir a la societat secularitzada la possibilitat de viure aquests dies de forma humanitzadora. El seu sentit allibera. Què proposem?

Moltes persones, nosaltres mateixos, cerquem en el fet religiós les seguretats indispensables per viure. La religió que contemplem durant la Setmana Santa no dóna falses seguretats. Déu “no es complau en la força dels cavalls, ni en els peus lleugers del guerrer. El Senyor es complau en els qui el veneren, en els qui confien en el seu amor” (Sl 147). Certament, l’amor tot ho canvia, tot ho transforma. L’amor, l’estimació, la compassió, la misericòrdia, la caritat estan en el nucli de la nostra fe. La litúrgia de Dijous Sant ens ho recorda quan diu “us dono un manament nou, diu el Senyor, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jo 13:34).

L’amor tot ho transforma, fins i tot la mort. La nostra societat està necessitada de la força transformadora de l’amor per vèncer les xacres físiques o morals. La crisi econòmica i els seus efectes; l’atur i les noves exclusions socials; la precarietat laboral; les persistents injustícies estan arrabassant l’esperança de les persones. La societat, al marge de les seves creences, cerca motius d’esperança. El missatge del Concili Provincial Tarraconense, proclamat a l’Església Catedral Metropolitana de Tarragona el dia de Pentecosta de 1995, convidava als catòlics catalans a anunciar des de la plaça pública que hi ha esperança perquè l’amor de Déu és universal i ens ha fet a tots germans. Hem de seguir proclamant aquesta bona nova.. La catequesi al carrer La processó és una bona metàfora del caminar dels cristians en el món.

Sovint cantem “som poble de Déu, poble en marxa, junts fem camí. Poble de Déu, església que avança”. Certament, som individus que ens reunim per viure comunitàriament la recerca de Déu que dóna sentit i densitat a la vida. Avencem junts, i com a persones, en un peregrinatge en recerca de la font d’aigua viva. No ho fem sols, som comunitat eclesial i estem en el món compartint esperances amb altres persones que també esperen. Som peregrins en la terra perquè tenim set de Déu, del Déu que és vida. El tema central Concili Provincial fou anunciar el Crist a aquells que el desconeixen. En el seu moment s’indicà que per fer-ho calia desenvolupar una nova pastoral, amb exigència i creativitat. Les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis formen part d’aquesta demanda conciliar, perquè vostès són instruments d’evangelització. L’Església, els cristians, hem d’entendre i valorar el paper de vostès dins dels complexos processos de transmissió de la fe.

L’Església ha de tenir entitats com les seves perquè aporten una catequesi viva al carrer i a les places. Vostès saben explicar a través dels sentiments i emocions el misteri de la fe. Vostès han sabut treure la fe fora del temples i fer-la entenedora a la gent. Quan els primers cristians de la Vall de Boí feien els pantocràtors estaven fent catequesi a partir de la bellesa de l’art, vostès fan el mateix a través de la capacitat innata del poble d’entendre el sentit de les imatges. Les persones necessitem imatges, igual que situem les paraules dintre de frases i aquestes s’articulen per formar les paràboles, contes i metàfores que fem servir per explicar la fe. Les imatges ens permeten lligar el món dels somnis amb la realitat. Al darrera de cada una de les imatges de les processons hi ha l’experiència del misteri de la fe. La seva teologia és lloable. Vostès acosten el misteri de Déu a la comprensió de la mirada nua de la fe. Al contemplar les processons les persones ens veiem a nosaltres mateixos com a peregrins.

Som pelegrins i contemplatius. Les processons de Setmana Santa conviden al silenci per contemplar el dolor i el sofriment de la humanitat. La contemplació de la passió que ens proposen plàsticament els passos de Tarragona ens permeten comprendre que tant el dolor com el sofriment colpidors de cors i consciències es poden assumir des de l’experiència de la mort i resurrecció de Jesucrist. Contemplant la imatgeria dels seus passos entenem que el sofriment de Jesús no fou en va. Quietud, imatges, soledat, colors, aromes, símbols, ciris cremant i el fregament del lent caminar dels passos són invitacions a la contemplació del misteri de la Passió. Però els cristians d’avui tenim molta avantatge respecte els primers seguidors de Jesús. Ells, davant la seva mort en creu no entengueren res. Restaren perplexos i en un profund silenci d’incomprensió. L’Stabat Mater reflexa perfectament els sentiments d’aquells moments. Res semblava tenir sentit. Els Improperis, profundes recriminacions de Déu al seu poble, presagiaven la possibilitat del triomf del no res després de la mort de Jesús.

En aquells moments hi havia un to de desesperança i por. Però no. Després d’un temps de nit, de foscor, l’arbre de la creu donà la llum al món. Aquesta és la novetat que cal proclamar avui: la resurrecció ha vençut tota mort. Els cristians sabem que després de la creu sempre hi ha la resurrecció. En un dels textos més primitius del Nou Testament es diu simplement “creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell” (1Te 4,14). Així ens ho ha indicat molt bé l’arquebisbe Jaume en el llibre programa de la Setmana Santa “tota la nostra fe està centrada en el fet de la resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. Sense Diumenge de Pasqua, el Divendres Sant no té sentit”. Per això, sempre he trobat a faltar en la imatgeria de Setmana Santa la representació del Crist ressuscitat. Necessito viure la passió des de la seguretat de la resurrecció. Perquè això és el que sabem i ens dóna vigor. Això és el que experimentaren els deixebles d’Emaús.

L’anunci joiós de la Pasqua és el que els cristians hem de transmetre a les persones que cerquen el sentit de la vida. Necessitem explicar amb joia el sentit de l’encontre de Maria amb el fill vivent. És el nostre punt de partida com a creients. Crist ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Aquesta vivència personal que la mort és vençuda per l’amor és la catequesi que les seves entitats poden fer al món d’avui. És un sí rotund: la mort pot ser vençuda per l’amor. “Ell, que havia estimat als seus que eren en al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn 13,1). L’amor infinit de Déu allibera. “Ningú té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,13). No es tracta de crear nous màrtirs, però sí testimoniar la magnificència de l’amor.

Però això l’associacionisme cristià, el que vostès representen amb les seves entitats, ha de saber proclamar la força de l’amor. Cal testimoniar la preeminència de l’estimar perquè l’amor redimeix la soledat de l’abandó. L’amor obre les portes a la solidaritat. La solidaritat ens allibera de l’egoisme que ens fa indiferents al sofriment del proïsme. Testimonis de solidaritat Abans he parlat de la força catequètica de les seves entitats, ara voldria referir-me a la seva capacitat d’aportar calidesa humana, justícia i solidaritat. He quedat admirat de descobrir com aquests valors estan escrits en la pròpia història de la seves entitats.

Naixeren per la pietat, la formació dels laics, i les obres de caritat. Per això la seva vida no fou efímera. Tenen una tradició centenària que troba sentit més enllà dels dies concrets de la Setmana Santa. La societat està necessitada d’associacions com les seves. Davant del sofriment i el dolor cal crear espais de solidaritat activa. Vostès poden ser espais de fraternitat perquè la germanor forma part de la seva identitat. Vivim en temps de canvi, de profundes crisi i turbulències. Ens interroguem si els nostres valors i principis encara interessen a la societat. Però no poden instal•lar-nos en el dubte. Cal mirar fora dels nostres temples i adonar-nos que evangelitzar comporta també la solidaritat amb els que pateixen els efectes de la crisi econòmica. L’Església catòlica, els creients i les institucions religioses han de construir la justícia en aquest món. “Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel?”(Ac 1:11), cantarem en l’antífona del dia de l’Ascensió.

El mateix ens podem preguntar davant l’afebliment de la cohesió de la societat com a resultat de les noves exclusions socials. ¿On cal mirar?. “Tenia fam, i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m” (Mt 25,35-36). Les paraules de l’evangelista Mateu no són cap eufemisme. És tot un programa d’acció per les entitats d’arrels cristians. En temps de riscos impensables; de tragèdies i catàstrofes; d’injustícies; d’enfrontaments tribals o d’infermetats de patiment prolongat, la humanitat sempre fa sempre la mateixa pregunta: on està Déu?. En la plaça pública més d’una veu ens interroga: “On és el teu Déu?” (Sl 42:11).

Per respondre a la pregunta retorno a un dels temes centrals de la Setmana Santa que vostès veneren: la soledat. Les persones podem experimentar la soledat davant del dolor o la incomprensió de tant mal desaforat que afecta als més febles. Però no podem culpar a Déu d’això. Podem abatre’ns, sentir-nos abandonats. Podem exclamar com el salmista: “Per què aquesta tristor, ànima meva?, Per què aquest torbament?” (Sl 42:12). Fins i tot, podem encarar-nos a Déu pel seu aparent silenci. Però la teologia del carrer, la que es commemora en les processons de Setmana Santa, ens mostra que Déu no està absent. Déu ens ha donat a nosaltres la responsabilitat de la nostra història. Déu no està amagat, està al costat dels que estan patint. Déu es fa present en l’amor al proïsme, en l’acolliment al necessitat i en l’acompanyament al solitari.

L’associacionisme cristià ha d’aportar respostes esperançades a la desesperança de moltes persones. Les seves entitats han de ser testimonis de la presència de Déu en el món. Les seves associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis són espais privilegiats per viure la fraternitat humana a través de la solidaritat amb els atrapats per les múltiples injustícies social. La germandat garantía antigament la protecció davant de la feblesa assistencial de les institucions públiques. La germandat donava acolliment càlid i protecció social. Avui, cal fer el mateix tot i que la caritat política ha transformat una part del sentit immediat de l’amor al proïsme donant-li l’estatut de bé públic. Aquest és l’origen del nostre Estat del Benestar.

Una proposta Abans d’acabar, permeti’m una proposta. Les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis són espais càlids d’acolliment de les persones. La societat necessita d’aquests espais. Les seves entitats han de ser nuclis vius dins d’una àmplia xarxa d’integració social. Vostès són entitats associatives on les persones es troben, es relacionen i es comprometen en un projecte comú. Aquests valors tenen una profunda vàlua social. Les seves entitats són escoles de convivència i de civilitat. No perdin aquests esperit de relació humana. La societat catalana necessita d’entitats com les seves per integrar a moltes persones que han vingut a casa nostre i que cerquen àmbits d’arrelament. El sentit de pertinença a la nova societat d’acollida es construeix de moltes maneres; però es segur que en aquest camp les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis poden desenvolupar un paper actiu. Molts dels nous catalans provenen de països amb una tradició religiosa similar a la nostre. Molts d’ells tenen una fe viscuda i expressada a través de la simbologia popular. És una fe senzilla i sincera.

Aquestes persones, sense renunciar a les seves senyes d’identitat particulars, aquelles en les quals varen aprendre a dirigir-se a Déu, poden incorporar també noves formes d’expressió cultural de la fe a través de la trobada amb entitats com les seves. Llavors, les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis, seran també, espais destinats a mantenir viva una fe i per altra, llocs on els nous catalans poden sentir-se acollits per la nova societat. Hi ha una part d’aquests nous catalans que poden ser indiferents al fet religiós. D’altres, entre els quals hi ha els musulmans, tenen una fe identificada amb altres creences i referents culturals diferents als nostres. Penso que la pietat de Setmana Santa també és una proposta dirigida a ells.

És molt humà, al marge de les creences particulars, sentir-se commogut davant del dolor d’una mare al peu de la creu on han executat injustament al seu fill. El sofriment de Maria expressat en molts passos de Setmana Santa ha de ser un valor compartit perquè ens agermana en el sofriment de la humanitat davant de qualsevol injustícia. Les seves processons han d’ajudar al diàleg intercultural que ens ha de permetre conviure, aquí i avui, a homes i dones amb diferents sensibilitats i orígens, però amb la voluntat compartida de fer de Catalunya el nostre país. Cloenda Les seves associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis administren part del patrimoni sentimental dels tarragonins. Però les seves entitats van més enllà de les emocions que evoquen les imatges dels passos. Les seves entitats tenen un valor cívic i eclesial que cal preservar. L’ànima de la societat necessita de la religiositat popular. La pietat popular forma part de les arrels de la nostre societat.

Prové d’una tradició arrelada i avui s’expressa amb noves formes. No m’imagino una societat sense religió. La humanitat necessita de la religió per enlairar-se en la recerca d’un referent transcendent a la finitud. Vostès han heretat una tradició cristiana que cal reivindicar i preservar perquè els valors sòlits que vostès viuen ajuden a la construcció de l’ànima de la societat. En el centre de la religió hi ha la necessitat de transcendència de les persones. Els homes i dones d’avui es segueixen interrogant sobre el sentit de la vida i cerquen respostes que vagin més enllà de les limitacions reals del propi coneixement humà. Quan les persones s’interroguen és quan Déu es deixa trobar.

La seva proposta és una resposta plausible més enllà de la finitud de la raó humana. La necessitat del transcendent està inscrita en la condició humana. És més, demano que els creients afirmem a la plaça pública, allí on les persones hem aprés a expressar-nos per entendre’s amb convivència i harmonia, que els creients donem les raons de la nostre esperança. Sense por. Sense amagar quina és la font de les nostres conviccions. “Com la cérvola es deleix per les fonts d’aigua, també em deleixo jo per tu, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida” (Sl 42,1-3). Afirmar aquesta necessitat de Déu no ens fa ni millors ni pitjors que altres ciutadans. Simplement, els catòlics, som uns ciutadans creients que no amaguem les raons de la nostra esperança. Com associacions religioses les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis han alimentat la fe de moltes persones i han ajudat a madurar aquesta fe. Les processons són un patrimoni d’una fe viscuda des d’antic a través de les generacions que els han precedit.

Tal com he esmentat abans, vostès ajuden a contemplar el misteri de la passió i resurrecció de Jesucrist. Les seves processons expressen la manera de ser del poble de Tarragona. Com entitats cíviques, a més de tenir un valor social lligat a la cohesió social, vostès formen part de la tradició cultural de Catalunya. Les seves processons estan integrades en el saber tradicional del poble català. Vostès han aconseguit que la seva estimació per les processons de Setmana Santa sigui cada cop més compartida a tot Catalunya. No es pot oblidar el valor cultural de les seves processons. Els seus passos amb les imatges i música són part valuosa de l’art sacre català. Comparteixo la idea de que cal protegir amb més atenció el valor cultural de les imatges dels seus passos. Tarragona, ciutat patrimoni de la humanitat, té unes processons de Setmana Santa que són un bé cultural indiscutible de Catalunya.

En aquest sentit, i per acabar, permeti’m esmentar unes paraules de l’Abat de Montserrat, Josep Mª Soler, pronunciades en una ocasió similar a la que ara celebrem: “Serà bo que també tots, si cal, augmentem el nostre esforç per fer que l’amor que nosaltres sentim per les processons de Setmana Santa sigui cada vegada més compartit. Així contribuirem a fer que el llegat dels nostres avantpassats doni ànima a la nostra identitat i ens ajudi a sentir-nos més ben arrelats en el nostre patrimoni cultural i religiós”. Moltes gràcies per la seva atenció. Els animo a no defallir. A créixer i renovar aquest camí de testimoniatge de la fe, de solidaritat i de compromís cívic de les seves entitats. Els desitjo una Santa Pasqua.

1 - La presentació que em va fer la Laia Bonet l'1 de març http://laiabonet.cat/presentacio-de-xavier-sabate-delegat-del-govern-de-la-generalitat-de-tarragona/

2 - Tarragona 8, Girona un trosset ( publicat al Punt el 17 de juny del 2005 )

http://blocs.tinet.cat/blog/resource/98/articles-opinio/Tarragona%2C%20vuit....Girona%20un%20trosset.pdf

3 - Gravacions de la Coral de la URV a youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=gJ89LBTkwSc

http://www.youtube.com/watch?v=tFazjU1jHc8

http://www.youtube.com/watch?v=hIW97yXhzGw

http://www.youtube.com/watch?v=sP1k0yPGYw0

http://www.youtube.com/watch?v=CGo8BZIt7lY

El vaig conèixer fa 35 anys quan ell en tenia 36 i jo començava a fer de mestre. Amb la seva esposa Carme Pereira, excel.lent professora, van tenir tres filles, Susana, Sofia i Elena a qui he saludat i expressat el meu condol més sincer. Perquè Lluís Moya ha estat una bona persona. Morellà, sempre supurava optimisme i et regalava un somriure irònic i còmplice.

En acabar el funeral, Elena i Sofia ens han resumit perfectament la seva manera de ser i els valors i la forma sana de viure que els va transmetre. Han acabat dient “ fins sempre “ i ha estat encertada l’expressió perquè, a banda de no oblidar-lo, Lluís Moya, com totes les persones que deixen empremta, romanen en cadascú dels i les qui els hem conegut i apreciat o estimat i no marxen mai del tot.

Article de Carles Castillo:

Mirin, srs i sres, tenim una ciutat, perdonin-me l’expressió (no trobo altra que ho expressi millor), de puta mare. Combina una gloriosa història, de la què tenim vestigis autèntics per ensenyar, amb una posició geogràfica i climàtica privilegiada. Disposa d’una llum i d’uns colors tals, que només fixan-te una mica, aconsegueixen alegrar al més deprimit. La nostra vista del Mar Mediterrani, amb l’amfiteatre de fons és difícilment igualable. Només mirar el color d’aquest mar, amb el sol reflectint-se, pot fer-te aixecar l’ànim. I la seva gent. Gent lluitadora. Molts, nascuts a Tarragona, tarragonins de tota la vida, els TTV, que es diuen, que s’estimen la ciutat quasi per damunt de tot, i que es col·loquen la majoria de vegades, a construir la ciutat al costat d’aquella altra gent, que ha vingut d’altres indrets, i s’ha fet un lloc, sentint-se ja per sempre, ells i les seves següents families, també com tarragonins. Tots, persones orgulloses amb el present de la ciutat, i desitjoses d’estar també il·lusionades amb el seu futur.

Per què doncs, des de la mal dita (je... aviso, dues paraules separades...)“classe politica” (odio aquesta expressió, que sembla que ens col·loca a banda de la societat, als que estem en càrrecs públics) ens obstinem en posar trabes a aquestes ganes?...

Per què no sabem llançar un missatge positiu, i de tranquilitat?... per què en qüestions de fons, entrem només en qüestions de forma?... i no dic que aquesta no sigui important, que consti, perque és la garantia del fons, però no ens podem quedar només en la superfície.

Ja està bé de plorar, i de reivindicar una capitalitat que ja gaudim, i tenim garantida. Ens col·loca en una posició de debilitat. El primer mai ha de recordar que ho és. S’exerceix el lideratge, no es revindica.

I això no significa tampoc que no reaccionem a qüestions que ens afecten negativament als nostres interessos de ciutat, sinó que ho fem d’una manera calmada, i sobretot, no caient en el desànim.

Tenim, (ho sento de nou!) una ciutat de puta mare. I hem de confiar en les seves possibilitats. Vull creure que tots estem junts en aquest vaixell, i que tots juguem al mateix, però de vegades veig indicadors lluminosos que s’encenen, dintre del terreny de joc.

Em sembla perillòs que s’assenyali amb el dit a qui no combrega amb les idees pròpies, i que es pretenguin donar pedigrees de tarragonisme en funció de les idees alienes. Així no se suma, s’aparta, se segrega, es resta.

Em resulta exasperant que es jugui a exigir metes importants i necesàries per la ciutat, i a pactar-les, i que massa aviat, mentre s’està treballant, a la primera de canvi, caiguem en el desànim, i el transmetem.

Hem de ser pacients, i astuts, i sobretot anar tots a una, fins i tot, repartint-nos els papers, segons qui vagi governant a les diferents institucions. Com deia fa poc en un dinar, un conegut meu, molt intel·ligent, i que per cert és de Reus, això és una carrera de fons.

I dit sigui també de pas, en referència a la ciutat germana, la carrera no és entre les dues ciutats, ni la lluita la podrem fer per separat.

Només quan ens adonguem d’això, serem capaços de col·locar-nos convenientment al tabler d’escacs de Catalunya, i de la resta d’Espanya i d’Europa.

Ens hem de complementar, i hem de ser la locomotora del territori. I al capdavant, és clar, la meva humil opinió personal és que hauriem d’aprofitar el capital de Tarragona, que resulta que és casualment la meva ciutat.

És lògic, se’m dirà, que jo esculli la meva per exercir el lideratge. Però és que jo crec que a Reus i a tota la resta dels nostres pobles i ciutats, els interessa que sigui Tarragona. Per posició i col·locació estratègica crec que podrem aprofitar-ho més. Per possibilitats. I això no nega que Reus en tingui. Ni de bon tros. Els triomfs d’un han de ser els de l’altre. Com deia un articulista local en un article, que jo considero brillant, això no ho podem convertir en un joc de suma zero en el que un guanya quan perd l’altre. Està estudiat a la teoria matemàtica de jocs, i demostrada la seva validesa. Suma més el conjunt si cadascú no mira només per treure el màxim profit particular. Es reparteixen les “pèrdues”, i s’amortitzen i s’incrementen els beneficis. Així és.

I ens n’hem d’adonar. A la vegada que responem, amb contundència, als que considerem atacs injustos o injustificats als interessos particulars, per les formes fetes servir (cas del tema del bucodental de la Laboral) o pel fons, hem de sortir del cercle de basar la nostra política només en això, o només en això a la curta; ha de  ser un cami a seguir, no com un moment que s’acaba i no torna mai. Repeteixo, una carrera de fons.

Tenim moltíssim potencial, i tenim la gent adequada per a desenvolupar-ho. Podem tenir Amics dels voltants en el nostre cami. Per què no aprofitem l’oportunitat que ens estan posant damunt la taula instruments com el que explicava l’altre dia l’Oriol Nel·lo, el Pla Territorial, i per què posem nosaltres mateixos en qüestió les possibilitats que té la nostra ciutat, Tarragona, per liderar tot el nostre territori?. El territori de tots els que estem en aquesta regió, que pot convertir-se, així hem de fer que sigui, en tot cas, en la autèntica segona àrea metropolitana de Catalunya.

Ens ho hem de creure. Hem d’aixecar la vista, de la horitzontal dels ulls, cap amunt, i portar el cap ben alt, per la ciutat que tenim. I no podem seguir deixant que el desànim ens pugui, en cap moment. Contents i a la batalla. Però pel posicionament del conjunt, no buscant una competició amb el del costat. Que ha de ser un al·liat, obligatòriament, fins i tot per pura estratègia egoïsta. I naturalment, ja ho dic, per mi, part d’aquest pensar en el conjunt, està en el fet que Tarragona es mantingui com a cap de locomotora potent. Insisteixo, sense minvar les possibilitats de crèixer del veï, que també com nosaltres ha de ser motor. I quants més motors, més segurs i ràpids anirem.

Per parlar de coses concretes recents, i per què no, pol·lèmiques... El tema ferroviari. Dades objectives. Al Pla territorial està dibuixat el famós by pass, que tots desitjem, i pel que tots hem de treballar conjuntament. La Generalitat prepara la reserva de terrenys, i inicia els tràmits per fer-ho, “pintant” en aquest document tan important, que serà el full de ruta del futur de la regió, la infraestructura en qüestió. I de pas s’obre la via a un futur tramcamp, que obre les possibilitats a disposar de parades estratègiques en diferents barris de la nostra ciutat, amb el que això pot suposar.

L’altre dia, a Madrid, quedem amb ADIF, gent important de la capital, si, però no que impliquin, ni de bon tros, dit sigui amb total respecte, l’últim telèfon a trucar. És cert que la seva reacció a priori no és favorable, i que al·leguen dubtes econòmics, segurament que també hem de posar damunt la taula, encara que sigui a simple titol informatiu de la ciutadania: <<Mirin, srs i sres, volem això, creiem que hem d’arribar aquí, i comporta aquest cost.>>.

 Això seria tenir maduresa com a territori. Perquè si arribem a la conclusió, com així és, que malgrat els arguments en contra, mereix la pena la lluita, pels beneficis que podem treure, llavors no podem desanimar-nos a la primera de canvi. És una carrera de fons, i d’obstacles. Potser. Però tenim la potència necessària per afrontar-la. A veure si ens n’adonem del tot, i d’una vegada.

La conclusió que hem de treure de Madrid, a dia d’avui és que queda molt de treball per fer, i que si no el fem junts, insisteixo una vegada més, com se sol dir, pot no sortir-nos tot el bé que podria. Com a dany mínim, que ja no és poc important, en una ciutat que ha d’aspirar, no a la normalitat com estem fent, sinó a l’excel·lència.

Queden molts telèfons on trucar, i tenim ni més ni menys que la Generalitat al nostre costat, que ha deixat pal·lessa la seva aposta, per la idea del by pass, en un document de tanta importància com el nostre Pla Territorial.

 I vàrem aconseguir coses importants, que són les que ens hauríem d’haver emportat  amb carinyo a la ciutat, del nostre viatge a Madrid, i de les que ni parlem.

D’una banda que s’inclogui en l’estudi, que està ja en marxa, sobre la ubicació de la futura estació de tren, la possibilitat de l’Horta Gran, fet que ens permetria treballar amb major profunditat, com el tramcamp, però aquesta vegada per la seva col·locació urbanística estratègica, la major unió entre els nostres barris, aconseguint una relació més estreta, senzilla i ràpida.

Això en paral·lel a la possibilitat de la Plaça Imperial Tarraco, al costat d’una altra infrastuctura, l’estació d’autobusos (en la què no per casualitat l’ajuntament hi està fent una tasca profunda de millora), amb la què es relaciona directament, no sumant, sinó multiplicant els beneficis de diferents transports públics que funcionen complementant-se entre ells, i pensant-se com un tot.

D’altra banda, el compromís què el tram que entra a Tarragona estarà fet simultàniament a l’estació intermodal. No per parlar per parlar, sinò bàsicament perquè s’adjudicarà a la vegada, i els terminis de finalització seran els mateixos. Cosa que vol dir que quan l’estació intermodal estigui feta, cap tarragoní no s’haurà de desplaçar fins a ella, sinó que podrà agafar l’AVE a la ciutat.

Que això no suposa haver acabat el treball és obvi. Que com a pas endavant, disposar de la possibilitat que l’AVE entri i surti de Tarragona, és de gegant, també.

I per últim, ni més ni menys que, la pròpia consideració del by pass. Es va tenir en compte de manera seriosa dins d’un dels esglaons importants de l’estat, perquè no es va descartar en absolut.

Es van posar alguns dubtes sobre la taula, i es va manifestar el compromís de considerar-los.

I al nostre costat, recordem-ho, hi tenim la Generalitat, amb el seu instrument de planificació, que és el nostre Pla Territorial, on ja hi consta.

No és suficient per sortir contents?... potser no eufòrics, ens han posat pegues i han donat contraarguments. Però sí satisfets, i disposats a saltar la següent tanca o, més concretament, trucar al següent telèfon, més amunt dels senyors que ens vàren rebre tan amablement.

És moment de seguir tirant-nos retrets, o d’analitzar i planificar l’estratègia?...

És moment de confiar en el nostre potencial present i futur, o de lamentacions perquè ens acabem de trobar una tanca, i no sabem cóm saltar-la?...

Reflexionem-hi si us plau. Corre pressa.

Ciceró defensava que: «Aquell que presta més la oïda a les lloances és el mateix que és més donat a afalagar-se a si mateix i que més es recrea en la seva persona.»

No només penso el mateix sinó que crec que allò que més m’ensenya i estimula són precisament les crítiques.

Però el pensament dels ciutadans sobre els polítics és més aviat el contrari. Fins i tot de vegades trobes companys del propi partit que creuen que als qui desenvolupem algun càrrec no ens agraden i fins i tot ens molesten les crítiques. Així que, com que sempre he predicat que tothom , però encara més els qui ens dediquem a la política, necessitaríem algú que ens digués que no som déus sinó només mortals, he decidit de publicar les set principals critiques que he rebut de la meva conferencia de l’1 de març a l’antiga Audiència de Tarragona, el video sencer de la qual podreu trobar aquí

1 - Poc propositiva en coses concretes

2 - objectius de futur massa genèrics i filantròpics

3 - una perspectiva general més d’un que ja marxa  que no d’un que torna a la càrrega

4 – El títol tenia dos apartats: la unitat i la internacionalització del Camp de Tarragona i, en realitat, pràcticament només vaig desenvolupar el primer com van demostrar després els mitjans de comunicación.

5 – Vaig creuar durant massa estona les mans, cosa que no afavoreix la imatge de confiança i d’apertura o disposició a l’intercanvi

6 – Massa política económica i poca social, entre elles deixar-me el Pla de Barris

7 - Les imatges no estaven prou treballades.

Per últim, tot i aquestes apreciacions que agraeixo molt sincerament, penso que globalment va resultar una conferència positiva i he de donar les gràcies un cop més a les persones que em van ajudar a preparar-la. Vaig deixar clar en començar el meu agraiment i admiració a les meves col.laboradores - per ordre alfabètic del seu cognom - Ivet Batet, Noèlia Sugranyes i Ruth Troyano. Vaig dir que tot allò que trobés de bo l'auditori era degut a la seva admirable tasca i paciència i que els dèficits eren exclusivament meus. Em reitero. Les meves limitacions - estructurals o del moment - van ser les úniques causants dels dèficits que s'esmenten en aquest post - que en bon a mesura comparteixo - i altres que sé i que m'estalvio perquè encara són més durs.