Xavier Sabaté

Alcalde de Tarragona, amics de Nueva Economia Fórum, senyores i senyors: moltes gràcies a tots de l’amabilitat d’assistir a aquesta trobada.

Abans de tot, permeteu-me que agraeixi les immerescudes paraules del meu alcalde, més motivades per una llarga amistat que no pas pels mèrits que m’atribueix. Amic Josep-Fèlix, gràcies sinceres per aquesta introducció.

Si a qualsevol de les persones que estem reunides i esmorzant en aquest saló de l’hotel Palace de la Gran Via de Barcelona, els hi preguntessin on es troba localitzada la ciutat de Tarragona, ningú no tindria problema a situar-la cap al sud de Catalunya, en un punt gairebé equidistant entre la ciutat de Barcelona i el Delta, i al bell mig de la segona àrea metropolitana més important de Catalunya; un indret de fàcil comunicació amb el centre peninsular, el llevant i la vall de l’Ebre.

La ciutat de Tarragona es troba situada sobre un tossal que assoleix els vuitanta metres sobre el nivell de mar en el punt més alt i que davalla cap al mar en el vessant meridional. El Cap de Salou al sud-oest i la Punta de la Mora al nord-est, formen dos sortints de la costa que contribueixen a l’abric del Port de Tarragona, dotat d’una bocana de més de cinc-cents metres d’amplada, una superfície terrestre que supera les 1.200 ha, una làmina d’aigua de 4.500 i un dic d’abric de Llevant de pràcticament cinc km de longitud.

En l’actualitat, el Port de Tarragona és un port d’interès general que forma part de l’ens públic “Ports de l’Estat”, depenent del Ministeri de Foment, que és un organisme que aglutina vint-i-vuit autoritats portuàries de la costa espanyola, sumant les peninsulars i les dels arxipèlags balear i canari.

Si ens situem a Catalunya, ens trobem amb què els ports de titularitat estatal de Barcelona i de Tarragona són els més importants de la xarxa portuària catalana i sumats del sistema  espanyol.

 75 millones de toneladas movidas en conjunto por Barcelona y Tarragona representarán entre el 18% y el 19% del global.
 Los dos puertos catalanes suponen una quinta parte del movimiento portuario español.

 El sistema  portuario catalán  es el más importante de la Península, como demuestra el hecho que, con sólo dos puertos, se mueva la misma cantidad de mercancías que los cinco de la Comunidad Valenciana o similar a la movida por los ocho de Andalucía

Lla importancia radica también en los tráficos de importación y exportación, mucho más acusada en Catalunya que en el resto.

Els seus òrgans de direcció són proposats i designats pel Govern de la Generalitat i ratificats pel govern central. Es tracta doncs, (ara que es parla tant de gestió d’infraestructures a Catalunya), d’un model de gestió compartida, que integra en els seus òrgans de direcció, representants del món local, dels municipis que acullen el port en el seus termes municipals, agents econòmics i socials, sindicats majoritaris i patronals, representants de la comunitat portuària i personalitats escollides a títol particular, de reconeguda vàlua, lligades a l’activitat econòmica i portuària.

El Port de Tarragona s’enorgulleix d’un origen que es remunta a l’època romana, a la data de  l’any 218 abans de l’era comuna, que és la de la fundació de la ciutat de Tàrraco i del seu port. Són més de dos mil dos-cents anys d’existència els que separen aquells orígens del port dels nostres dies. Era  un port estratègic que, en aquella època, estava a tan sols setanta dues hores de navegació del port romà d’Òstia. Era un port important i clau que va facilitar l’intercanvi comercial entre les penínsules ibèrica i itàlica,  el que avui es coneix com el Short Sea Shipping. No es pot entendre la fundació de la ciutat de Tàrraco sense el port, un port i una ciutat que van formar una aliança indivisible des dels inicis, un binomi que malgrat els seus alts i baixos, ha perdurat fins els nostres dies. Un port que, lligat a la trama urbana, ha caminat sempre de bracet amb la ciutat.

A les darreries del segle XVIII, podem començar a parlar del port modern de Tarragona, una infraestructura que durant dos-cents vint anys ha anat fonamentant les bases del port actual, d’aquest port català del segle XXI. Una història no exempta de dificultats, de sotragades i amb alguna que altra incomprensió, una història plena d’imaginació forjada amb el treball i l’esforç de molts, una obra finançada amb aportacions públiques i privades i recursos tan originals, als inicis, com ara van ser les rifes o els sortejos.

Però és ja en ple segle XX quan el port experimenta una gran embranzida, especialment a partir de la dècada dels setanta. Paral·lelament a la construcció de la refineria de petrolis, el port emergeix i es consolida com un dels ports més importants de la Mediterrània occidental. Fins aquells anys el Port de Tarragona, com la majoria dels ports del nostre entorn, comptava amb una infraestructura preparada per a petits vaixells, per a embarcacions concebudes per navegar prop de la costa i fer curtes distàncies, una activitat poc mecanitzada que generava molt treball manual.

La nova empenta fa que el port s’obri al món i aquella imatge d’infraestructura tancada, dedicada exclusivament als tràfics captius dels sòlids a dojo i als grans líquids, comença a incorporar-ne de nous, diversificant progressivament el tipus de mercaderies que passen per les instal·lacions. Avui, al Port de Tarragona hi trobem una gran varietat de mercaderies, i els sòlids energètics, els petrolis i  els productes químics, els vehicles, els agroalimentaris, els metal·lúrgics, productes forestals i de la construcció, els adobs, els minerals, la fruita refrigerada, els contenidors, els bens d’equips, etc. formen part de l’extensa llista dels productes que donen una nova vida al nostre Port.

Ara bé, al marge d’altres reptes que sens dubte tenim, avui el Port de Tarragona té una assignatura pendent que és el tràfic de passatgers, ja sigui de línies regulars o de creuers. Hem de veure positiu que tinguem tant a la vora un port magnífic com el de Barcelona, el primer port d’Europa en tràfic de creuers, perquè constitueix una magnífica oportunitat de complementar-nos, i estem convençuts que aquest nou tràfic pot ajudar a diversificar encara més la nostra activitat i a projectar millor la nostra imatge arreu del món.

Si parlem d’equipaments i d’instal·lacions portuàries, el nostre port gaudeix d’una extensa xarxa viària i ferroviària de 35 km, que comunica tots els racons del recinte portuari, passant per molls, esplanades i espais diversos. Som, precisament, un dels pocs ports espanyols en què el ferrocarril arriba a tots els molls del recinte portuari.

Aquestes xarxes i els accessos portuaris són, junt amb els serveis, els que fan del nostre port una instal·lació atractiva i competitiva que junt amb la xarxa de comunicacions exterior, permet fer arribar i manipular tot tipus de mercaderies a la nostra àrea d’influència, des de les comarques veïnes, fins arribar a Lleida, les terres de Ponent, l’Aragó i una part del centre peninsular. No oblidem que el Port de Tarragona es troba en un emplaçament estratègic, en la confluència de dues grans artèries viàries, el corredor del Mediterrani, comunicat per l’autopista AP-7 i la carretera estatal N-340, i l’eix de l’Ebre amb l’autopista AP-2 i les carreteres N-240 Tarragona – Sant Sebastià i la C-14, Salou Ponts. Respecte a les connexions ferroviàries, la xarxa d’ample de via ibèric existent i els estudis informatius que estan en marxa, han de donar resposta a les necessitats portuàries que permetin fer arribar de forma més eficient les mercaderies a l’Aragó i al centre peninsular, fonamentalment. Per altra banda, gaudir d’una via dedicada a les mercaderies amb ample europeu que enllaci el port amb Castellbisbal i arribi al cor del continent europeu, cobriria una de les grans aspiracions del Port de Tarragona i del conjunt del sistema portuari català. No cal dir que l’arribada del tren d’Alta Velocitat, tot i ser per a ús exclusiu de passatgers, ha representat un punt d’inflexió, un abans i un després, entre les relacions del centre i la perifèria en apropar-nos a la capital de l’Estat en menys de tres hores.

Un aspecte que hem de comentar, parlant d’infraestructures i comunicacions, és el paper intermodal del Port de Tarragona, la combinació entre el transport marítim i el terrestre. És aquesta intermodalitat la que ens ofereix possibilitats de millorar, permetent-nos guanyar eficiència en els tràfics i de pas millorar-ne la competitivitat. Si som capaços d’unir el nostre port marítim amb un conjunt de ports secs d’interior, els avantatges que pot oferir el Port de Tarragona, estan fora de dubte. Aquesta és la raó per la qual des del Port de Tarragona i la Generalitat volem promoure, juntament amb operadors privats de reconeguda solvència, zones d’activitats logístiques amb connexions ferroviàries a l’Aragó, al corredor d’Henares, etc.

Aquestes actuacions haurien de permetre fer arribar les nostres mercaderies amb trens de contenidors i altres productes, amb combois de fins a 700 metres de longitud, directament del Port a zones densament industrialitzades. No cal dir que, per assolir els objectius marcats, necessitem que la xarxa ferroviària estatal es modernitzi i s’adapti tècnicament.

Precisament, el Pla Director Ferroviari del Port de Tarragona contempla, entre d’altres iniciatives, la construcció d’una terminal ferroviària amb aparcadors per a trens de fins a 700 metres de llarg. Però no n’hi ha prou a tenir un bon port: necessitem el recolzament d’altres infraestructures logístiques complementàries que ajudin a millorar la competitivitat de la nostra activitat.

Degut a la nostra localització geogràfica, som un port amb una clara vocació nord i centre peninsular, sense oblidar el paper que podem jugar, junt amb el port de Barcelona, a curt i mig termini amb la resta d’Europa. Som conscients del recorregut i el marge de creixement que tenim en el camp europeu, sobretot si partim de la base que mentre els ports del nord d’Europa suporten el 70% del total del tràfic, només el 30% restant es concentra en els ports de la Mediterrània occidental. Precisament aquí hi ha un potencial creixement que hauria de ser un objectiu de tots, una estratègia de país que integrés totes les capacitats portuàries i logístiques catalanes per tal de guanyar quota de mercat.

Si tenim en compte que les rutes intercontinentals que venen d’Àsia, sobretot de la Xina, després de passar pel canal de Suez i abans d’arribar als ports atlàntics del nord d’Europa, es troben amb els nostres ports mediterranis, estarem d’acord que tenim un avantatge competitiu.

Una altra de les coses que m’agradaria parlar, respecte al tipus de mercaderies que passen per les nostres instal·lacions, és precisament de la varietat de productes, alguns vinculats a altres infraestructures existents fora de l’àmbit portuari com ara la refineria de petrolis o les centrals tèrmiques. Però si parlem de mercaderies que passen per un port, estarem d’acord que la càrrega general, especialment si va amb contenidor, és la que dóna major valor afegit.

Precisament, per potenciar la càrrega general, especialment  el tràfic de contenidors, l’any 2008 es va arribar a un acord amb un terminalista global, DP World, el qual el febrer de l’any passat, ara fa just un any, va iniciar l’activitat. És a partir d’aquesta data que començà un nou repte: potenciar el tràfic de contenidors del Port de Tarragona, però deixant clar que cal continuar potenciant i millorant, si cal, els tràfics tradicionals de Tarragona

L’establiment de noves línies regulars i l’arribada de nous vaixells que uneixen el nostre port amb l’Orient Mitjà, la costa africana, l’Amèrica del Nord –tant la part de la costa Atlàntica com la del Pacífic–, Centre Amèrica i l’Amèrica del Sud, ens situen en el mapa de les rutes transoceàniques. Per altra banda, no renunciem a l’establiment de noves connexions directes amb l’Extrem Orient, fet que completaria l’oferta global del Port de Tarragona en el tràfic de contenidors.

L’arribada de DP World Tarragona ha representat per nosaltres un espectacular increment de l’activitat, passant d’un tràfic de 47.000 Teu’s l’any 2008 a més de 220.000 en el transcurs del 2009, i sens dubte la presència d’aquest nou operador marcarà un abans i un desprès en la història recent del port. Amb tot, voldria deixar constància que aquest augment no tan sols prové d’altres ports veïns, sinó que una part d’aquest tràfic és nou i ha arribat per primer vegada a Catalunya.

Un altre aspecte intern fonamental que no podem deixar passar de llarg i que cal comentar quan parlem de grans vaixells de contenidors o d’altres mercaderies, és el calat dels molls del Port de Tarragona, unes fondàries que fan del nostre port uns dels més importants de la Mediterrània, que permeten l’atracada d’embarcacions de gran tonatge. És precisament aquests calats que oscil·len entre els 12 i els 22 metres els que han permès convertir-nos en un port hub en diverses mercaderies.

Actualment des de casa nostra traspassem mercaderia a vaixells més petits que puguin entrar al port d’Alcúdia a l’illa de Mallorca o a d’altres indrets de la Mediterrània, com ara a l’illa de Còrsega, o al nord d’Àfrica, per posar alguns exemples. Si a aquests calats hi afegim els 15 km de línia d’atracada que té actualment el nostre port, constatarem que les possibilitats de creixement són evidents.

Però totes aquestes obres i millores que portem a terme no són fruit de l’atzar ni de la improvisació, ans al contrari, responen a les recomanacions contemplades en el Pla Estratègic 2008-2020 del Port de Tarragona. Aquest Pla, recentment aprovat pel Consell d’Administració, és el nostre full de ruta a partir d’ara. És una eina de treball i de planificació, viva, flexible i oberta, que enumera un conjunt de mesures que s’han de portar a terme, de cara a afrontar el futur amb garanties. Després de fer una diagnosi, el Pla dissenya les línies mestres d’actuació per a assolir els objectius marcats i que haurem d’anar adaptant-lo a la situació econòmica actual. Ja hem parlat dels nostres actius, com ara una bona situació i la localització estratègica, les modernes instal·lacions, els grans calats dels molls, uns serveis competitius, etc.. Però a aquests actius hi hem d’afegir una baixa congestió i densitat viària, uns accessos àgils, bones comunicacions, un teixit econòmic industrial i empresarial potent, coneixement, recerca i investigació que impulsa la universitat amb l’empresa. Tots aquests elements posen de manifest el gran actiu que té el nostre territori.

Però també som conscients de les nostres debilitats com ara són:

l’existència d’un sol accés principal d’entrada i sortida a les nostres instal·lacions.

una localització al mig de dos grans ports de la Mediterrània, el port de València i el port de Barcelona (Un port de Barcelona que al mateix temps també representa una gran oportunitat per nosaltres).

la manca d’una xarxa ferroviària específica per a les mercaderies (ample convencional i ample europeu).

la necessitat que finalitzin les obres de l’autovia A-27 (amb 23 de retard i que ara s’està fent) i que han de millorar la nostra connexió viària amb l’interior peninsular.

Per tant, de tot el que hem comentat anteriorment, se’n deriven multitud de propostes que s’han de dur a terme i que abasten diversos àmbits que van des de la construcció i millora de les infraestructures, la millora de la productivitat i la qualitat dels serveis, la millora de la capacitat financera, la millora de la gestió, la política comercial o els aspectes mediambientals.

Si haguéssim de resumir les prioritats bàsiques a curt termini ho faríem en tres punts:

- En primer lloc, ens cal consolidar, potenciar i millorar els tràfics tradicionals com ara els hidrocarburs, químics, sòlids a dojo, pasta de paper, siderúrgics, fruita, automòbils, etc. i al mateix temps treballar per a convertir-nos en port hub en més tràfics. Hem d’impulsar el tràfic de contenidors, conscients que aquest és el tràfic del present i del futur. L’existència d’una terminal capaç de rebre els grans vaixells portacontenidors de les principals línies regulars intercontinentals, amplia les possibilitats de negoci i permet a les empreses del nostre entorn exportar i importar tot tipus de productes.

En segon lloc ens cal desenvolupar la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) i donar més valor afegit a la mercaderia. Els nous tràfics demanden noves exigències per part del clients. Aquesta ZAL ha de formar part integral de l’oferta logística de la regió econòmica de Tarragona i del conjunt de Catalunya.

Finalment, pel que fa a les infraestructures s’ha de promoure la millora de la nostra  connectivitat amb l’hinterland. Hem de potenciar la xarxa viària, sobretot la nova autovia A-27 que ha de millorar la connexió amb les Terres de Ponent i la resta d’Espanya, tal com ja vaig comentar fa unes setmanes, arran la visita que ens van fer l’alcalde i el president de la Cambra de Lleida. Hem de reorganitzar la xarxa ferroviària i dotar-nos de vies modernes d’ample convencional i d’ample europeu que ens permetin fer arribar i rebre mercaderies arreu d’Europa. Naturalment, també ens ajudarà el corredor mediterrani, que ha de ser la principal alternativa europea a l’hora de transportar mercaderies del nord d’Àfrica i el sud peninsular, al centre i nord d’Europa.

Un comentari especial mereixen els tràfics i el balanç de l’exercici passat, perquè amb tota seguretat el 2009 es recordarà com l’any en què es va viure en la seva integritat la crisi econòmica. Si l’any 2008 parlàvem d’un primer semestre que encara mantenia la inèrcia positiva del 2007, l’exercici 2009 l’hem viscut immersos en plena crisi, fet que ens permetrà avaluar els seus resultats de forma diferent a l’hora  de comparar-lo amb exercicis futurs.

Ara ja podem dir que durant els primers mesos de l’any, les coses

no pintaven massa bé i la baixada de l’activitat se situava a

l’entorn del 30%. (2009 , Catalunya, les exportacions de bens i serveis varen caure  un 21,4%,)

 No fou fins a mitjans d’any que les coses es van redreçar, fins a obtenir aquest resultat final del -4,8%, percentatge que ens situa en el segon lloc dels deu primers ports espanyols que han obtingut un millor resultat, darrera del port de València. En xifres absolutes hem passat d’un tràfic de 33,3 milions de tones el 2008 als 31,7 del 2009.

Si analitzem aquestes xifres, constatem que els comportaments han estat desiguals. Han baixat els tràfics dels productes afectats en gran manera per la crisi, com els que estan relacionats amb els sectors de la construcció (10,3% PIB)  i l’automòbil. D’altra banda, la importació dels sòlids energètics ha minvat. Per contra, els agroalimentaris, la fruita refrigerada, la càrrega general amb contenidor i els productes forestals han crescut, compensant en bona mesura les baixes. Tampoc, en la pràctica i malgrat la crisi, s’ha vist afectat el tràfic d’hidrocarburs. Tinc el convenciment que el fet de tenir una refineria a ple rendiment, ha contribuït en bona mesura al bon comportament en aquest sector i, al mateix temps, demostra que la refineria de Tarragona és una de les més competitives d’Espanya.

Un factor que explica el descens moderat de l’activitat cal atribuir-lo, en bona mesura, al començament de l’explotació de la terminal de contenidors del moll d’Andalusia; i parlant de contenidors, si calculem de mitjana que cada Teu pesa unes deu tones, podem afirmar que l’augment de prop de 200.000 contenidors ha representat un augment d’uns dos milions de tones. Però el contenidor també ha repercutit molt positivament en la feina de l’estiba, mantenint i augmentant el nivell d’activitat.

En definitiva, la conclusió sembla clara: vivim en un context general de crisi i el Port de Tarragona no n’és aliè. Però no és menys cert que si es prenen les mesures adequades, les coses poden millorar i una mostra és aquesta xifra del -4,8%. No estem parlant de bons resultats, sinó de xifres menys dolentes, cosa que ens ha de fer reflexionar i esperonar per a continuar treballant. Estic convençut que si ho seguim fent com ara, podem anar millor, però per assolir els objectius cal esforç, unitat, encert i voluntat, valors que cal tenir presents ara i en el futur.

Las exportaciones catalanas de bienes en la zona euro han registrado un ligero crecimiento en noviembre (0,5% interanual), impulsado sobre todo por las ventas a Francia, que han aumentado por primera vez desde finales del 2008 (13,7% interanual).

Com es pot constatar en aquest balanç no parlem de passatgers i tots sabem que els ports es poden dedicar a les dues coses, al transport de mercaderies i al de passatgers. El Port de Tarragona, tradicionalment, ha estat un port especialitzat en l’activitat comercial i el volum del transport de viatgers a Tarragona ha estat de sempre testimonial o inexistent. D’altra banda, hem de considerar les possibilitats que ofereix la popularització, dins del transport de viatgers, del tràfic de creuers., que augmenta any rere any, i ha possibilitat que alguns ports, com ara el de Barcelona, n’hagin vist pujar de manera espectacular el nombre de viatgers.

Dins d’aquesta activitat, cal diferenciar els ports d’escala dels ports de sortida i d’arribada. Els ports d’escala formen part d’un itinerari i l’atracada és de curta durada, sovint de tan sols unes hores i, per contra, els ports d’origen generen una varietat d’ofertes i demandes molt amplia , amb el que això representa en l’àmbit econòmic. A més a més, quan parlem de creuers, al marge dels beneficis que representen per a l’Autoritat Portuària, que no són els més importants, s’ha de valorar molt l’altra part beneficiada, que és la ciutat.

Possiblement una pregunta que alguns de vostès s‘han pogut fer en algun moment és: Són compatibles els tràfics de creuers amb el conjunt de l’operativa comercial dels grans ports? La resposta és afirmativa i ho demostra dia a dia el port de Barcelona. Per tant, si acceptem aquest principi, veurem que la presència d’aquest tipus de vaixell és bona, sobretot per l’autoexigència que comporta en la millora de l’activitat comercial per evitar que hi impacti negativament. Només per això ja hauríem de ser defensors de creuers i si els creueristes impacten positivament en la ciutat i en l’entorn, aportant un major valor afegit, doblement hauríem d’avalar l’impuls d’aquesta activitat.

Tot i que el Port de Tarragona no tingui una tradició de recepció de creuers, cal dir que la ciutat i el seu entorn gaudeixen de suficients i potents actius turístics per a intentar la captació d’aquest segment de l’activitat portuària. La Tàrraco romana, la ruta del Cister amb els monestirs de Poblet i Santes Creus, el turisme enològic a les comarques del Priorat, la Terra Alta i la Conca, els parcs naturals del Montsant i del Delta de l’Ebre o les rutes modernistes, són arguments i atractius suficients a l’hora d’intentar captar aquests tràfics. Si paral·lelament constatem que aquest turisme ha de continuar creixent, queda clar que l’aposta per aquest nou tràfic està justificada i pot complementar la nostra activitat, a més de fomentar la imatge turística del nostre país i més concretament de la suma de les singularitats de les ciutats de Barcelona i Tarragona.

Però per oferir un servei, necessitem instal·lacions, una terminal de creuers dotada d’uns equipaments que garanteixin la correcta atenció als clients. Per aquesta raó el Port de Tarragona ha programat la construcció d’unes noves instal·lacions que han de permetre l’arribada d’un nombre important de creuers. La nova terminal projectada al final del dic de Llevant, tocant la bocana del port, tindrà una línia d’atracada que superarà els vuit-cents metres, fet que permetria d’amarrar al mateix temps dos creuers de grans dimensions. A tot plegat cal afegir la construcció d’unes modernes dependències per l’atenció als clients i altres serveis complementaris per tal de donar resposta a la demanda de les empreses especialitzades.

El Port de Tarragona ha acceptat el repte i demanda la plena col·laboració de la resta d’actors afectats. És un treball de tots, de l’Ajuntament, de la Cambra de Comerç, de la Diputació i de les empreses privades relacionades amb aquest tipus de turisme. Per tant, estic convençut que sabrem captar el turisme de creuers, un turisme de qualitat i d’alt poder adquisitiu que sens dubte generarà riquesa al territori.

Com poden veure, volem ser presents en tots els segments de l’activitat portuària, participar del negoci del transport marítim i estar connectats al món a través de les línies regulars. Avui el Port de Tarragona té connexions periòdiques amb Europa i Àfrica Atlàntica i Mediterrània, amb Orient Mitjà, Amèrica de l’Atlàntic i del Pacífic, Centre Amèrica, el Carib i el continent Asiàtic. La connexió amb la resta del món està avui ja garantida per mitjà de més de trenta línies regulars.

Hem parlat dels nostres orígens, de la història, de la localització, de les infraestructures pròpies i de l’hinterland, dels tràfics, dels projectes, de les estratègies, però darrera d’aquesta empresa col·lectiva, darrera de tot això hi han homes i dones que treballen a les diverses empreses, en els diversos operadors portuàries que hi inverteixen, des de l’empresa de l’estiba i els propis estibadors, fins a les administracions que gestionen el port, la Duana, l’Autoritat Portuària o Sanitat Exterior, passant pels transitaris, transportistes, consignataris, agents de duanes, cossos de seguretat, vigilància, etc. Tot un conjunt de persones que formen la comunitat portuària de Tarragona i que sense tots ells aquesta realitat no seria possible. El Port de Tarragona dóna feina directa avui a prop de dues mil persones i, a grans trets, a més de cinc mil de manera indirecta. Més de mil cinc-cents camions diaris entren i surten de les nostres instal·lacions i, per tant, l’activitat del Port de Tarragona incideix positivament en l’economia de la ciutat i dels seus voltants.

Sempre hem dit que el port és un instrument al servei de l’economia. Tenim una clara vocació de servei i si existim i funcionem és perquè darrera hi ha una societat dinàmica que treballa i progressa. Algú s’imagina un port ben equipat, una gran infraestructura al costat d’un gran desert, al costat del no res? Som un reflex de l’economia de la regió, mantenim i volem seguir mantenint un estret lligam amb les nostres comarques i una estreta relació amb les empreses de casa nostra que produeixen, compren  i venen productes. El Port de Tarragona no produeix, no transforma, tan sols transporta, trasllada, carrega, descarrega mercaderies i procura fer-ho de la millor manera possible.

Precisament per fer-ho cada dia millor i ajudar a tirar endavant i potenciar a les empreses que treballen al Port de Tarragona, aquests dos darrers anys hem aprovat una política tarifària de contenció, i els anys 2009 i 2010 pràcticament s’han congelat les tarifes i els serveis, un fet que ha d’ajudar a les empreses que operen al Port de Tarragona a ser una mica més competitives i a combatre la crisi de la millor manera possible, tot i que som conscients que amb això no n’hi ha prou i que per guanyar competitivitat cal fer més coses, prendre més mesures, com ara invertir en la millora de les infraestructures. Per tant, com es pot constatar, baixem tarifes, podem facturar menys, però, alhora, mantenim les inversions. A primera vista pot semblar contradictori baixar tarifes i augmentar les inversions, però a la pràctica ho estem fent, possiblement perquè fins ara hem estat prudents i el nostre endeutament és relativament petit i suportable, fet que permet abordar les inversions actuals i futures previstes amb garanties. En aquest sentit, hem de dir que les inversions que s’estan portant a terme tenen una relació directa en la millora de la productivitat. Per exemple, l’ampliació de la terminal de contenidors (moll d’Andalusia) passarà de tenir una línia d’atracada de 600 a 1.050 metres i duplicarà ela seva superfície. Aquesta és una mostra de cap on van les inversions, a augmentar la capacitat operativa i la modernització de les instal·lacions. L’augment del calat de diferents molls és una altra de les nostres prioritats, una actuació que ha de permetre l’atrac  de vaixells més grans, una obra que podem qualificar de pionera, degut a què aconseguir un major calat sense afectar l’activitat del moll, és un fet meritori que hem d’atribuir al director i als tècnics de l’Autoritat Portuària. En definitiva, portem a terme inversions d’acord amb el que estableix el Pla Estratègic 2008-2020 i abastem tots els àmbits que incideixin en una major eficiència de les nostres instal·lacions.

Fer arribar la fibra òptica a tots els espais portuaris, millorar la xarxa d’abastament d’aigua o el subministrament elèctric com ho demostra la construcció de noves estacions transformadores, millorar la xarxa viària i ferroviària, l’ampliació i consolidació d’espais, la construcció d’una nova Zona d’Activitats Logístiques, la construcció d’un nou Punt d’Inspecció Fronterera o la nova caserna del Cos Nacional de Policia, són uns bons exemple del que estem fent i de quines són les nostres prioritats quan parlem d’inversions.

Però no oblidem que les empreses  privades son el veritable motor del Port de Tarragona, actualment molts del nostres operadors, malgrat les condicions adverses i les dificultats econòmiques, inverteixen en la millora dels seus equipaments i les seves instal·lacions, com ho demostren, entre d’altres, les obres de mecanització de cereals en diferents molls, la construcció de naus o l’adequació dels nous espais creats en els darrers mesos per càrrega general.

Si parlem de diners, podem dir que entre el 2009 i el 2010 l’Autoritat Portuària de Tarragona haurem invertit més de 120 milions d’Euros, una quantitat que no podem menysprear si tenim en compte els temps que corren i la política tarifària. Però això també vol dir una cosa, el Port de Tarragona i el conjunt de la seva comunitat portuària té confiança en el present i en el futur, malgrat les dificultats. Els responsables del port estem convençuts que superarem aquesta crisi i que en sortirem reforçats. Ho fem per nosaltres, no cal dir-ho, però també ho fem perquè és la nostra responsabilitat, perquè som uns ens públic al servei de les empreses i del conjunt de l’economia i de la societat en general.

Volem reforçar la cultura d’empresa orientada al client, el client és el nostre objectiu, aquest ha de ser la nostra obsessió, oferir-li tot el que necessita, fer tot el possible perquè s’hi trobi bé, en definitiva, volem fidelitzar els nostres clients i que el Port de Tarragona es consolidi com un bon referent portuari. Les darreres enquestes de valoració que s’han realitzat, així ho reflecteixen, valoren positivament els serveis, l’atenció i els costos del nostre port i si aquestes dades les comparem amb les anteriors, utilitzant la mateixa metodologia, demostren que el port millora i aquest ha de ser el nostre objectiu irrenunciable. Tenim una bona infraestructura, empreses i persones que treballen molt bé. De tots nosaltres depèn en bona part que les coses funcionin i aquest és el missatge que he volgut transmetre al llarg de la meva intervenció.

El Port de Tarragona no és un element aïllat del món, estem compromesos amb la societat i en formem part. Precisament per aquesta consciència de pertànyer a una comunitat, el port manté uns estrets lligams amb la ciutat i vol contribuir en la mesura de les possibilitats, a fer-la créixer, en els àmbits que sigui possible.

Permeteu-me doncs, aquí, que repassi l’aportació que hem fet i fem a la societat que ens acull. Als inicis dels anys vuitanta quan el port va destinar el moll de Costa per a usos lúdics i culturals. Era aquella dàrsena interior que històricament havia mantingut tanta activitat comercial, i que degut als majors volums de mercaderies i la voluntat d’allunyar del nucli urbà les activitats que podien impactar negativament, es van traslladar als nous molls exteriors i de ribera. Avui els Tinglados i Refugis del moll de Costa són uns edificis on hi trobem una àmplia oferta cultural, des de sales d’exposicions, sales polivalents, el Museu del Port, etc. que estan obertes  i al servei de la ciutat. Aquell binomi port/ciutat encara es visualitza més al barri pescador i mariner del Serrallo, on les darreres obres d’urbanització de la façana portuària, la construcció de l’aparcament subterrani, la nova llotja del peix o l’avinguda de Marejants del moll de Costa, ho posen de manifest.

Aquest any 2010, el Museu del Port i l’Arxiu, celebren els seus 10è i 20è aniversari, respectivament. Són dos exemples clars de la feina i la contribució que fa el Port en aquest àmbit divulgatiu i cultural. Al mateix temps es treballa amb els col·lectius del nostre entorn més immediat, com ara les entitats socials, amb les que tenim constituït un Consell Cívic que ens ajuda a entendre millor les seves preocupacions.

El Servei de Publicacions del Port de Tarragona, especialitzat en l’edició de llibres vinculats amb la temàtica portuària, pescadora i marinera, és una expressió clara de la voluntat de donar a conèixer la nostra història, amb publicacions de prestigi com ara “El derecho portuario en la historia” del professor Anton Jordà o “Els agents portuaris de Tarragona” del Joan Alió Ferrer. Projectar el port a la ciutat, apropar-lo, donar-lo a conèixer, contribuir en la mesura de les nostres possibilitats a la vida social, cultural i educativa, són objectius presents en el dia a dia del Port de Tarragona. De la mateixa manera també treballem per la projecció externa dels nostre port, amb mitjans i accions pròpies o bé col·laborant activament amb APPORTT, l’Associació per a la Promoció del Port de Tarragona, una entitat formada per més de 160 socis vinculats al món portuari, al món econòmic i a les institucions. La nostra presència en fires i trobades del sector, les visites periòdiques als agents econòmics dels nostre hinterland, la publicació de la revista Al Port, són bons exemples de les coses que es porten a terme.

Tal com han pogut constatar, el nostre port és un ens viu, complex i dinàmic, fidel als valors del respecte a la persona, conciliador, compromès, amb ganes de liderar donat exemple i essent un referent. Volem tenir present la responsabilitat social corporativa en la seves vessants econòmica, social i mediambiental. Treballem per la transparència, cerquem l’excel·lència i tenim una vocació inequívoca orientada al client. Però, en definitiva, volem un port sostenible, que tingui projecció en el temps i que pugui conviure amb la ciutat i l’entorn. Som ambiciosos, però pensem que només amb aquest esperit arribarem a bon port.

Som una infraestructura estratègica a Catalunya i Espanya, volem col·laborar amb la resta dels ports catalans, sobretot amb el Port de Barcelona, un exemple clar de port mediterrani líder, integral, clau i ben gestionat. Volem reforçar el sistema portuari català mantenint la personalitat pròpia de cadascú, fet que ens permetrà enfortir la nostra posició a Europa i a la Mediterrània. Som ja una part important en el conjunt de les infraestructures de Catalunya, com es posa de manifest a l’exposició Xarxes, inaugurada fa un parell de mesos pel Molt Honorable President de la Generalitat al Palau Robert de Barcelona. El transport i la logística són dos aspectes complementaris i claus en una societat moderna, cal fer arribar els bens i les mercaderies als seus destinataris, als respectius mercats i això només ho podem fer  amb agilitat i eficiència, això és el que procurem fer.

Finalment i abans d’acabar, voldria agrair a Nueva Economía Fórum la seva gentilesa, l’oportunitat que ens ha donat de parlar en aquest marc magnífic, d’exposar aquestes pinzellades que espero hagin contribuït per apropar el Port de Tarragona a tots Vostès. Si poc o molt ho he aconseguit de n’estaré més que content, i els prego disculpes si en algun moment hagi estat massa feixuga la meva exposició, que en tot cas no ha estat en cap moment la meva intenció. Moltes gràcies i resto a la seva disposició per si tenen alguna qüestió que els hi pugui ampliar i que faré amb molt de gust, si està al meu abast.

Josep Anton Burgasé

Hola a todos,

Estoy un poco aturdida, cansada y triste pero voy a intentar escribir algo porque sois tantos los que me estáis apoyando en este momento que es lo menos que puedo hacer...

Hemos vuelto a Gros Morne a descansar..porque estamos muy cansadas...creo que cada vez aguantamos menos.. Bueno, yo menos que Jackie y Britany me parece.Todo esto es tan dantesco que se que tardaré años en digerirlo... pero pido que algo bueno salga de esta catástrofe, no sé qué, no entiendo por qué...pero necesito tener un agujerito de esperanza para poder seguir viviendo después de todo lo pasado hasta ahora...

Al principio fue el encuentro con la muerte cruda y dura, después los heridos, ahora somos los supervivientes refugiados....y todas las consecuencias que va trayendo un terremoto. Nunca se piensa en ello hasta que te toca en tu carne.

Necesito seguir vislumbrando por donde seguir...estoy perdida, como tanta gente, sin casa, sin comunidad...eso es lo que me hace sentir mas cerca de ellos, que estoy pasando lo mismo..aunque sin que me hayan cortado una pierna, y sin haber perdido a nadie de mi propia comunidad.

Hay comunidades religiosas que han sido golpeadas duramente. Las Hijas de Maria han perdido a 26 hermanas, incluido el Consejo General, los salesianos a 3, las Hijas de la Caridad a 1, los monfortianos a 11 seminaristas y 1 sacerdote... No sigo...

Después de colaborar en el Hospital Sacre Coeur, como vinieron muchos equipos médicos potentes y bien organizados, de estados Unidos, Francia, Jamaica...y dado que donde estoy alojada con mi tienda de campana hay un grupo de religiosos que han venido de R. Dominicana a colaborar, me integre en su grupo que trataba de llegar donde nadie había llegado... decidimos llegar a la parte de la ciudad que sube por la montana en una zona llamada Martisan. Es una zona de chabolas de bloques que forran la montana de una forma increíble... No hay acceso con coche, solo hasta cierto punto, luego toca a pie...  Nos dijeron que había muchos heridos arriba que no podían bajar al hospital por la dificultad de la bajada. Y que llevaban dos semanas así... empezamos el ascenso y yo me quede aterrada. (mandaré fotos cuando las tenga..) Todas las casas están destruidas y hay que escalar entre bloques para subir. Pero la gente sigue ahí, encima de sus casas, muchos de ellos porque nos decían que debajo de las ruinas estaba su mujer, o sus hijos o su hermana.. Y no querían dejarlos..

Empezaron a salir heridos por todas partes, sobre todo niños... cabezas con brechas sin curar, piernas rotas sin entablillar, brazos rotos o dislocados, heridas infectadas abiertas... eso de cerca. Si levantabas la vista ves dos colinas totalmente destruídas, como si una batidora las hubiera revuelto. Me quedé sin respiración. Bajé la mirada y solo vi miradas tristes de niños heridos que seguían haciendo su vida como podían con esa brecha abierta o esa herida infectada... Bajamos a un hombre con la pierna gangrenada. Amputación segura, pensé yo, ya me lo sé... Un hombre paralitico, una mujer con la pelvis rota, una mujer embarazada de seis meses con amenaza de aborto y con el brazo roto. Creo que estuvimos mas de cuatro horas pasando por las casas haciendo curas... vimos a bastantes que necesitaban ir al hospital y bajamos a los que pudimos y que nos parecían más urgente. No todos...Era demasiado difícil moverlos y no teníamos los medios para hacerlo bien...

Pedí ayuda a las Hijas de la Caridad y ellas llamaron a un grupo de bomberos españoles que vinieron para rescates difíciles y bajaron a otros tantos. No me acostumbro a ver tantas casas destruidas, tanta gente durmiendo en la calle y en tiendas improvisadas con telas y palos.

Cuando me encuentro en mi tienda de campaña durmiendo sola, me digo a mi misma: Vaya cambio, Isa, antes vivías con tres personas en una casa tan linda, y estábamos tan a gusto las cuatro, y ahora estás sola en una tienda de campaña. Vivian a punto de ser operada del brazo, Middia recuperándose en su casa de su fisura de fémur y de todas las magulladuras tras estar cuatro horas bajo los escombros, Gardine superando la muerte de su hermano en la comunidad de Gros Morne... y yo aquí. ¿Cómo puede cambiar la vida en cuestión de un minuto? Solo Dios  sabe.

Las calles a partir de las seis de la tarde se cierran y se vuelven dormitorio.

La mayoría de edificios, escuelas e iglesias todavía tienen los cadáveres debajo y toda la ciudad sigue oliendo a muerte, aun después de tres semanas.

Las filas de gente para recoger la alimentación del WFP con ayuda de los camiones de la ONU pueden ser de varias horas de espera o de varios Km. Pero quiero que se diga que aunque lentamente y aunque aún no se llega a todas las zonas, se está haciendo bien y con orden. O por lo menos eso es lo que yo he visto. Puede haber algún disturbio, pero no fuera de la normalidad en estas situaciones. La gente está nerviosa y hambrienta, triste y desorientada.  Pero aún faltan muchas zonas por repartir alimentación. Puerto Príncipe es tan grande...

Porque la segunda parte del terremoto es el hambre. La gente empieza a ponerse  a veces violenta porque tiene hambre. A mi ya no me extraña nada, he experimentado que el hambre te puede empujar a hacer cualquier cosa.

La otra parte es la búsqueda de cadáveres y levantamiento de edificios, aunque es muy lento, es horriblemente doloroso. El que tiene suerte llega a localizar a su familiar muerto. La mayoría   no se reconocerán o ni siquiera se descubrirán porque son demasiados los días que han pasado y ya están descompuestos e irán a las fosas comunes o se mezclarán con la basura.

Mi casa está demasiado agrietada para entrar, está torcida, se han roto las tuberías y se ha hundido  algo de forma que las puertas ya no cierran. Fue suficientemente fuerte para salvarme la vida. Pero no podría seguir viviendo en ella para agradecérselo ni aunque me dijeran de arreglarla... tengo el miedo muy dentro. Aún escucho el crujir de ese momento.

Mi parroquia, Sacre Coeur tiene 30 personas muertas debajo, que tenían una reunión. Aún están ahí a día de hoy (3 de febrero). Conocía a bastantes de ellos.

Los alumnos que dejé debajo de la escuela a la que acudí primero también siguen ahí. El olor se siente en toda mi calle y en mi casa. No puedo mirar esa escuela sin que se me parta el alma. Creo que algo de mi se murió con ellos. Y no hay noche que no vea sus manos pidiéndome ayuda y gritándome... No hay noche que no vuelva a sentir el terror que sentí cuando se repetían las réplicas y luchaba entre mi seguridad y las súplicas de ayuda de los chicos de la escuela.

No quedan escuelas en Puerto Príncipe. Yo diría que se han derrumbado todas... al menos las más importantes, las de religiosos todas, si queda una no la conozco. Se han derrumbado todos los ministerios, el palacio nacional y la catedral. También el Obispo ha muerto... con su pueblo. Todo eso ya lo sabéis por los medios de comunicación y mejor que yo. Pero descubrirlo conduciendo por las calles es otra cosa. Se descubren mejor las consecuencias de todo ello. Se piensan tantas cosas...

¿Qué futuro nos espera??? ¿Qué siente esta gente que lo ha perdido todo??? Ahora lo sé mejor que antes porque yo misma he perdido no todo, pero si mucho. Nada se sabe mejor que cuando se vive en carne propia.

Y siento una tristeza inmensa. Aún no me siento con fuerzas para hacer nada. Me refiero a tomar decisiones. Es muy pronto. Me siento muy débil y poca cosa. No haría más que llorar... Me gustaría deciros que estoy animada, que adelante, hay que seguir, que la vida sigue y hay que luchar... y todo eso... pero no puedo mentiros. Estoy derrumbada.

Me decís demasiadas cosas bonitas en vuestros correos que no solo no me definen sino que hasta me duele leerlo porque no soy así. Y en medio de este desastre no me siento digna de recibir ni medio elogio.

Os agradezco vuestro apoyo y cercanía, vuestra solidaridad y cariño. Pero no se si podéis comprender lo que me cuesta recibir esto en medio de tanto sufrimiento. Es como si yo recibiera un regalo mientras todo el mundo aquí sufre miseria, hambre y dolor... No puedo. Yo solo veo mi cobardía y mi debilidad. Y esa es la realidad.

También os tengo que reconocer que me cuesta rezar... me quedo callada delante de Dios y no sé qué decir... Espero lo hagáis por mi.. Porque a mi no me salen las palabras. Lo único que he sido capaz de repetir alguna vez es:  ¡¡ SALVANOS, SEÑOR,!... ¡¡ SALVA A TU PUEBLO!!

Gracias por todo. Un abrazo a cada uno

Isa Solá rjm

PORT AU PRINCE

HAITI

Cell: + 509 37 71 69 79

isasolam@yahoo.es

http://fundacionjuntosmejor.com/

Article publicat avui 8 de febrer del 2010 al diari El Punt 

El volem, però després d'acordar el tancament de les nuclears. O el volem, però lluny de Catalunya. O el volem perquè el considerem una oportunitat econòmica, però amb moltes condicions.

El govern de Zapatero ha estat valent i ha agafat el toro per les banyes. Perquè els residus nuclears van incrementant el seu volum i no poden ser durant més temps –a Ascó i Vandellòs en el cas català– en magatzems inadequats. Però hem acabat decidint que no es faci a Catalunya. De manera que serem l'únic país del món que dependrà d'un altre en aquesta matèria tan sensible. És una opció, sempre que trobem algú que els vulgui i que paguem.

No sé si hi hem reflexionat prou sobre això. He lluitat sempre perquè els catalans depenguem el menys possible de ningú. Però en les darreres dècades Catalunya afegeix dependència rere dependència. I no parlo de dependències polítiques que, com els ha passat a tots els països, àdhuc als més poderosos, hem augmentat respecte d'Europa o d'organismes internacionals. Sinó d'altres de més decisives com les dependències econòmiques, culturals, del consum, farmacèutiques, energètiques, financeres, de les assegurances i tantes altres que ens condicionen cada cop més. Només per citar algun d'aquests sectors, Catalunya no té bancs ni companyies d'assegurances ni d'electricitat –adéu FECSA enyorada–; ni companyia d'aigües des de la venda recent d'AGBAR.

Fa pocs dies escoltava amb perplexitat com una senyora, propietària d’una casa rural a Ascó, exclamava afligida i consternada, que si finalment s’instal·lava un magatzem de residus nuclears al poble, repercutiria negativament sobre l’activitat turística; les reserves es reduirien dràsticament, fins al punt que ningú voldria anar a Ascó; no podrien amortitzar les inversions efectuades a l’establiment i potser, fins i tot, haurien de tancar. 

• La paradoxa d’aquesta afirmació, és que actualment l’establiment gaudeix de plena ocupació, malgrat estar ubicat en un terme municipal en el qual hi ha instal·lats dos reactors nuclears! Què era el que volia dir-nos aquella senyora, empresària hostelera? Molt probablement, el que pretenia expressar és que les mobilitzacions, manifestacions, la crispació i algunes de les afirmacions efectuades aquestes darreres setmanes sobre la ubicació d’un MTC que emmagatzemi els residus nuclears, ha acabat per estigmatitzar un territori i una població. Un territori que ja tenia interioritzada i assumida l’energia nuclear. No és l’MTC en si mateix el que “espantaria” els potencials turistes, sinó assenyalar Ascó i la Ribera d’Ebre com un territori irradiat.
• Poso aquesta anècdota com a exemple que, segurament, algunes accions i comportaments, poden acabar girant-se contra nosaltres mateixos. Crec sincerament que el Govern central ha estat encertat quan ha decidit iniciar el procediment per la construcció d’un magatzem centralitzat de residus nuclears. Mai cap govern anterior no s’havia atrevit a fer-ho. Estem, per tant, davant d’un govern valent i responsable. Responsable perquè des que l’any 1.968 es va decidir construïr la primera central nuclear a Espanya, la José Cabrera a Almonacid de Zorita (Guadalajara), teníem pendent solucionar definitivament el tema dels residus. No n’hi ha prou amb emmagatzemar-los a l’exterior de cadascuna de les centrals. És antieconòmic i es diversifiquen els costos i se’n ressent la seguretat. Com tampoc sembla raonable, ni responsable, enviar-los a França, com vàrem fer amb els de Vandellós I, que per cert, han de tornar d’aqui exactament 11 mesos. 
• Iniciar el procés per a la construcció d’un MTC no significa apostar per l’energia nuclear, com alguns han volgut fer-nos creure. I molt menys en un moment en el que tenim el President del Govern més antinuclear de la història d’Espanya, que ha fixat en 40 anys la vida útil de les centrals nuclears en el nostre país, tal i com recull l’avantprojecte de llei d’economia sostenible. Un MTC és la resposta responsable d’un govern als nostres propis residus nuclears, que donarà resposta al problema dels residus nuclears d’una vegada per sempre. És la millor de les solucions possibles perquè ofereix la màxima seguretat física i tecnològica. I això ha de ser objecte de reconeixement. 
• Estic convençut que l’Alcalde i els regidors d’Ascó que varen votar a favor de presentar-se com a candidats per ser emplaçament d’aquest magatzem, creuen veritablement que aquest equipament, juntament amb el Centre Tecnològic associat el talent i capital humà que atraurà, el parc empresarial i les inversions econòmiques directes i indirectes que el municipi i la zona rebran, són bons pels seus ciutadans, per la seva dinamització i alhora és una bona opció de futur. Valoro i respecto la seva decisió. 
• Però és veritat que l’inici d’aquest procés ha generat alguna oposició. Dic alguna perquè darrerament només s’han sentit els partidaris del NO. I tot i que a la vida qualsevol veu, raonament, organització, plataforma o associació s’ha d’escoltar -més que res perquè podria ser que tinguessin raó-, al final tot s’ha de posar en els seus justos termes. I els governs han de prendre decisions. 
• Les veus del NO, s’han fet sentir. Però no han aportat solucions. La decisió del govern és necessària i responsable. Però no ha aconseguit el consens necessari. És per tant, evident que cal un MTC però que aquest no es pot construir sense consens. I aquesta és, segurament, la darrera lliçó que hem d’extreure de l’episodi d’Ascó: fa falta més pedagogia i, sobretot, més consens. Territorial i social. Perquè el polític, majoritàriament, ja hi és. Un consens sense el qual el President Zapatero ja ha dit que no es prendrà cap decisió. Ara per ara hi ha 11 municipis candidats a tota Espanya. El procés s’ha iniciat. I acabarà bé. Posem-nos a treballar.

   

  Article publicat al Diari de Tarragona el diumenge 31 de gener de 2010 

   

   

  Francesc Vallès

  Diputat del PSC al Congrès per la província de Tarragona

Resolució aprovada pel Consell de la Federació XVII del PSC - Camp de Tarragona - el 29 de gener de 2010

Aquest serà un dels anys més complicats de la nostra història que transcorrerà en el marc d’una de les pitjors crisis econòmiques que, de tota manera, sembla que està tocant fons. Però encara la pateix la gent més vulnerable amb la qual ens uneixen més anhels. Portem set anys de canvi i s’han fet moltes coses. I cal que defensem amb vehemència que el fil conductor de totes elles ha estat l’assoliment d’una societat més lliure, més cohesionada i més justa. Des d’aquest punt de vista valorem molt positivament l’acció de Govern:

La resposta a la greu crisi econòmica pren un nou impuls amb els “30 compromisos per a l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social de Catalunya” que es desplegaran també al Camp de Tarragona. A més, la nova Llei de Desenvolupament Rural Sostenible aportarà més de 12 MEUR fins el 2014 per projectes que generin nova ocupació a les comarques de l’interior.

L’aprovació del Pla Territorial del Camp de Tarragona és un fet esperat des de fa 27 anys durant els quals, el territori ha continuat desenvolupant-se de forma desordenada. Ara disposem d’una eina que ordena els nostres espais oberts, els assentaments urbans i les infraestructures. Una ordenació imprescindible que servirà per fixar el desenvolupament de les nostres comarques.

Es redactarà l’estudi informatiu de la línia d’alta velocitat Tarragona- Castelló que facilitarà la connexió de la costa mediterrània amb el sud d’Europa, i s’avança en la construcció de la nova estació del TGV al sud de l’aeroport de Reus on Ryanair mantindrà els vols nacionals i internacionals. Sens dubte, aquest fet contribuirà a posicionar-nos com a destí turístic de primer ordre i actuarà com a motor de l’activitat econòmica. 

El consens institucional per impulsar la Candidatura Tarragona 2017 als Jocs del Mediterrani i l’elaboració del portal “Camp de Tarragona” per reforçar la nostra identitat col·lectiva i promocionar-la, demostren que, quan volem, sabem treballar en equip. Un territori d’oportunitats i qualitat de vida.

Ens queda la feina d’avançar en la governança i la gestió compartida del nostre territori. I per això necessitem la Llei d’Ordenació Territorial que ha d’establir l’organització del país en vegueries sense incrementar ni burocràcia ni més despesa. Per això, haurem de perseguir un ampli acord i aplicar totes les nostres energies en la resposta als reptes comuns. Perquè per separat no tenim cap possibilitat d’èxit davant els monumentals reptes del futur. Junts podrem encarar-los amb garanties.

Altres acords que ja tenen i tindran molta repercussió al nostre territori són el Pacte Nacional per a les Infraestructures que preveu destinar més de 4.000 MEUR al Camp de Tarragona; l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, i el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. Dotaran el territori de millors eines per sortir reforçats de la crisi i generar nous llocs de treball.

Per tot això volem continuar donant resposta als problemes de la ciutadania des del govern de la Generalitat els propers quatre anys. És en la solució dels problemes socials que trobem la nostra raó de ser. Treballem perquè les ciutats i viles del Camp de Tarragona siguin municipis cohesionats, on hi càpiga tothom i pugui desenvolupar plenament el seu potencial i el seu projecte de vida. El nostre projecte suma, crea xarxa, federa, és solidari. No volem pel nostre territori futurs incerts, patriotismes que s’obliden de la gent ni localismes estèrils.

Donem suport al Govern de l’Estat per abordar i donar resposta definitiva al problema de l’emmagatzematge de residus de les centrals nuclears; apostant per una solució sobre la base del consens social i territorial i que garanteixi la solidaritat entre territoris.    

El dèficit de confiança i la desafecció ha de ser combatut amb la contundència de l’obra de govern feta i amb la trajectòria de milers d’homes i dones socialistes que treballen amb rigor i honestedat en tots els àmbits de govern.

Millorem també la nostra proximitat i capacitat de comunicar. Fer visible als ulls de la gent l’obra de govern d’aquests darrers anys i explicar el nostre full de ruta per construir el Camp de Tarragona del futur. Ens hi juguem molt com a catalans i com a ciutadans i ciutadanes del Camp de Tarragona.

Tot sembla indicar, i així ho va anunciar ahir l'Ajuntament, que la corporació municipal ha trobat finançament per la nova Escola Oficial d'Idiomes de la ciutat . L'actual de Tarragona és, en el conjunt d'Escoles d'Idiomes de Catalunya, una de les pitjors pel que fa a l'edifici quan hauria hagut de ser una de les primeres en el temps i en les seves condicions tenint en compte el seu lideratge turístic i territorial.

La història arriba al seu final desprès de molts anys de tràmits que s'eternitzaven, d'oferiments de l'Ajuntament de terrenys no adequats o encara en mans privades que no eren aprofitables. En fi, desprès de molts, infinits anar i tornar, el Departament d'Educació de la Generalitat va decidir que es fes, de forma totalment inusual, renunciant al solar que han posat els Ajuntaments en altres indrets de Catalunya i oferint l'antic edifici de la fàbrica de licors Chartreuse de la seva propietat.

Després ens vàrem trobar amb una allau de noves matriculacions infantils a les escoles de primària i centres de secundària que ens van obligar a construir noves escoles i instituts i a deixar de moment l'EOI de Tarragona per falta de pressupost. I quan ja teníem decidit escometre aquesta, va venir la greu crisi econòmica i la consegüent davallada d'ingressos de la Generalitat que també feien impossible i injustificable la cosntrucció d'una nova EOÇI mentre encara tenéim - i encara en tenim - nens i nenes en aules prefabricades.

De forma que l'Ajuntament es va oferir a finançar-la recuperant la inversió d'aquí a uns anys. L'Ajuntament ni hi perd ni un euro com ha dit algú erròniamnet. Ben al contrari, serà l'únic de Catalunya que no haurà posat ni el terreny i des d'aquest punt de vista en surt beneficiat encara que és veritat que ara fa l'esforç de finançar-la.

De rebot, encara que també aquesta és la intenció, la Plaça dels Infants i tota la part Baixa de Tarragona tindran una nova fesomia que es completa amb les escales mecàniques. Un nou aspecte per a una zona de la nostra Tarragona que amb el nou Serrallo guanya molt des de tots els punts de vista. 

Enhorabona i felicitats a la ciutat de Tarragona, als alumnes i al professorat de l'EOI per haver aguantat tantes incomoditats durant tants anys i a l'Ajuntament que presideix l'alcalde Ballesteros i al regidor d'Educació Joan Sanahujes en particular i asl veïns i veïnes de la Part Baixa.

Aquesta notícia em fa molt però que molt feliç.

CATALANISME SOCIAL I SEGUR 

Intervenció al Consell Nacional del PSC el dissabte 16 de gener de 2010

Aquest serà un dels anys més complicats de la nostra història. Acabem de veure unes imatges en què acabava de triomfar no el primer sinó un altre esportista que va al darrera. Però amics i amigues per guanyar hem de ser a  la cursa o no ser invisibles als ulls de la gent.

Accentuar el perfil propi del PSC per ser més visibles

Si no som visibles, podem arribar primers però no sortir a la foto finish. És a dir, podem tenir la majoria social però pot ser que aquesta no s’acabi de materialitzar a les urnes. Perquè és cert que els nostres principals adversaris van passats de revolucions i poden cremar el radiador o estan forçant massa el cavall que pot arribar a la recta final sense bufera. Però de vegades, quan penso en les coses que podem millorar al nostre PSC, arribo a la conclusió que

• En termes empresarials podem millorar molt la nostra productivitat i competitivitat si tenim en compte els excel·lents i quantiosos recursos humans de què disposem 

• Que la desafecció de què tant es parla és conseqüència  del deficient funcionament de la política i dels polítics però també de forma molt determinant d’altres agents socials molt importants, dels mitjans de comunicació, del sistema escolar i universitari, dels empresaris i sindicats principalment. Pel que fa a la política, la corrupció és un element també determinant; per cert, fins i tot quan afecta la dreta – gairebé sempre afecta la dreta- qui rep les conseqüències principals en forma de desafecció és l’electorat més sensible que és el d’esquerra, és a dir, el nostre. De forma que prego cada dia que ni la dreta tingui casos de corrupció. Però per mirar encara més on podem millorar des del PSC penso que també la desafecció ve del fet que no som prou visibles perquè no expliquem prou bé el nostre projecte o tenim algun complex que ens impedeix explicar-lo amb suficient passió i afany de convicció i, per tant, no accentuem el nostre perfil. En altres paraules, no estem prou presents. O com a mínim no de la manera que els ciutadans i les ciutadanes voldrien en el sentit que puguin percebre millor què som i on anem.

El nostre catalanisme és el catalanisme social i segur

Catalanisme social

Acabem de vere un vídeo amb paraules de Jordi Solé Tura dient que el catalanisme ha de tenir en compte el fet nacional però també ha de donar resposta als problemes dels ciutadans que en alguns casos són antics i en altres nous. I és en aquesta resolució dels problemes de la societat, és a dir dels problemas socials, que trobem també la nostra raó de ser. Aquesta és la nostra èpica, la nostra passió. De vegades es diu que les banderes més cridaneres, les independentistes per exemple, tenen molta èpica i que per això tenen una certa capacitat d’enganxar. Nosaltres no som independentistes i ho hem de dir clarament perquè si no ens definim nítidament, la gent no ens veu, som invisibles. En canvi hi ha milions de catalans que esperen que defensem les nostres posicions. L’independentisme no és res, és quelcom buit o massa ple on hi cap des del feixisme fins qualsevol altra ideología més o menys intervencionista, des del liberalisme més extrem fins la intolerància o la xenofòbia.. I no uneix ni agrega, provoca aïllament, resta i no suma

El catalanisme social que propugnem suma, crea xarxa, federa, és solidari. I té molta més èpica, genera més passió. Nosaltres flipem amb els grans avenços socials. La Carme Chacón es va passar la campanya dient que darrere de les grans transformacions socials de les pensions, la salut, l’educació, de la dependència, sempre hem estat l’esquerra. Això ens apassiona. Com també trempem amb les petites: amb un institut nou, amb un hospital, amb un nou servei públic de transport. O quan avancem contra el canvi climàtic i per un món més sostenible mediambientalment.

Aquest catalanisme social que no oblida la pàtria sinó que treballa perquè sigui integradora, on hi càpiga tothom, que és l’única manera que sigui una veritable pàtria. Perquè la nació catalana o ho és de tothom, o tothom se la sent seva o no serà digna de ser-ho. Per això també hem de continuar perseverant en la relació federal amb Espanya, perquè si la resta de l’Estat no actua en conseqüència tampoc aquells que l’entenem com de tots no la podrem presentar i oferir prou digna.

Catalanisme segur

I aquest catalanisme, amigues i amics, el podem presentar com un catalanisme segur, que no ofereix dubres, que no vol córrer riscos d’aventures bucòliques o èpiques, amb futurs incerts des de l’economia fins a l’esport o la cultura. És un catalanisme apassionant i a la vegada segur que poden entendre la majoria de catalanes i catalans. Aquest catalanisme segur té futur, cohesiona, suma, dialoga, consensua, fa pàtria, no ofereix dubtes, tothom sap de què va.

Un gran esforç comunicatiu

I tot això requereix un gran esforç comunicatiu. És l’esforç que ens ha demanat avui el Primer Secretari i President de la Generalitat. Hi estic d’acord.

Carme Chacón em va dir l’última vegada que va ser a Tarragona: “Hem de matxacar, matxacar i matxacar el nostre discurs”. Si fes poc que jo milités al PSC no l’hauria entès. Però la vaig comprendre immediatament. Ens cal un sprint difusor, de presència, de comunicació.

 El President ens acaba de dir que està convençut que el nostre catalanisme pot ser majoritari. Jo també ho crec. És més, crec que ja ho és. El que cal és que treballem a tope perquè s’acabi expressant a les urnes. Som en un temps decisiu i clau per a les properes decàdes. Ens hi juguem molt, no només com a partit, que això seria el de menys. Sinó com a catalans i com a socialistes, que nosaltres no ho separem –no ho podem fer ni ens surt fer-ho.

Moltes gràcies.