Xavier Sabaté

 Pregó de Setmana Santa de Tarragona de Jordi López Camps

Il•lustríssim Senyor Alcalde de la ciutat de Tarragona, Excel•lentíssim i Reverendíssim Senyor Arquebisbe de Tarragona - metropolità i primat de les Espanyes -, Senyor Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya, Senyor President de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona, Regidors i regidores, digníssimes autoritats, presidents de les diferents associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis de l’esmentada associació, tarragonins i tarragonines, amics i amigues.

Permeti’m en primer lloc manifestar el meu agraïment per l’honor d’haver estat escollit com a pregoner de la Setmana Santa en aquest acte tradicional i integrat en la memòria col•lectiva dels tarragonins. De manera especial vull fer palès el meu agraïment al senyor Joaquim Julià i al senyor Josep Maria Sabaté que molt amablement m’han introduït en el significat de la Setmana Santa tarragonina.

En moltes ocasions, els pregoners tenen una forta relació amb l’entitat amfitriona o amb la ciutat que l’acull. No és el meu cas. Les meves relacions són molt personals. Són relacions passionals, emotives i afectives. Les tinc gràcies a Pep Fèlix Ballesteros, magnífica persona i excel•lent alcalde. En Pep Fèlix m’honora amb la seva amistat des de fa temps. A través d’ell he conegut l’esforç i la il•lusió d’una ciutat que vol unir passat, present i futur en un projecte ple d’identitat i de sentit.

Gràcies a l’arquebisbe Jaume Pujol, pastor i amic. Gràcies a ell he conegut a fons l’església tarragonina. Comunitat eclesial viva, acollidora i pastoralment atenta a les persones. Església fidel a l’herència dels seus màrtirs fundadors. Gràcies al bon amic Josep Maria Sala infatigable company d’esperançes polítiques. Gràcies a ell he descobert les múltiples facetes de la política popular, aquella que es viu i es fa en les confraries, penyes flamenques, castellers i trabucaires, associacions d’immigrants o en una cafè de poble. En tots aquests llocs hi ha una Catalunya desperta amb ganes de construir un país diferent.

Gràcies al pare Ignasi M. Fossas, monjo de Montserrat i bon amic. Home de seny, reposat i temorós de Déu; que sempre té una bona paraula per resposta. Els consells del pare Ignasi m’han ajudat a donar densitat a aquest pregó. També vull agrair, com no podria ser d’altra manera a la Lluïsa; persona amb la qual comparteixo les mirades plenes de futur. Gràcies a ella vaig descobrí Tarragona com a ciutat monumental amb un passat que superava el que em podia imaginar.

Les llargues passejades m’ajudaren a apamar la riquesa d’aquesta ciutat. El meu darrer agraïment és més col•lectiu. Gràcies Tarragona per haver estat primer Tàrraco. Recordo l’emoció que vaig sentir a Roma, quan després d’una llarga passejada pel Foro Romà, quasi bé al final, al tocar del Coliseu, vaig adonar-me que en un immens mural hi havia dibuixat l’abast de l’imperi romà. En un extrem, en un racó del món romà anomenat Hispania, en bona part de la seva extensa superfície, sobresortia el nom de Tàrraco com a capital de la Tarraconensis. Al seu costat hi havien les petites províncies de Lusitania i Baetica.

Mentre les altres ciutats i pobles d’aquest gran país nostre encara no existien o estaven en el seus inicis, Tàrraco era porta de civilització. Aquest és un dels grans patrimonis de Tarragona. Gràcies a tots vosaltres: Pep Fèlix, arquebisbe Jaume, Joaquim Julià, Josep Maria, pare Ignasi M, Lluïsa i Tarragona per haver-me aportat algunes de les petites raons que em permeten avui estar aquí llegint el pregó sense sentir-me foraster en aquesta ciutat. Creient esperançat Qui sóc per estar aquí ara amb vostès? Sóc una persona creient .

Crec que crec. La meva fe és el resultat d’experiències de trobament continu amb persones amb molta fe i d’altres sense cap fe confessada en divinitats. Sóc una persona de pràctiques religioses integrades en la vida quotidiana. Practico amb rigor inestable, però amb molta voluntat. No sóc cap aferrissat pietista, però reconec que les pràctiques religioses estables m’ajuden a situar-me.

Confio en la fe viva més que en la dogmàtica desmesurada. M’he acostumat a viure la fe en la intempèrie i algun cop en la diàspora. Comparteixo l’esperança i els trets de l’arameu errant del Deuteronomi. Em confesso devot apassionat de la Mare de Déu de Montserrat. La seva presència és costant en la meva vida. Mai podré agrair prou al Molt Honorable President de la Generalitat la seva confiança al nomenar-me president de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat.

La meva feina permet unir la devoció personal amb una activitat professional lligada a la defensa i promoció d’aquest patrimoni espiritual i simbòlic de Catalunya. Setmana Santa, un anunci humanitzador Vull adreçar una part del meu pregó a la societat secular, allí on els cristians vivim, celebrem i proclamem la fe sense més seguretat que les nostres creences i conviccions. Això és una oportunitat per viure sincerament l’herència que hem rebut dels primers cristians al contemplar el misteri de la fe. Avui, més que mai, hem de viure la fe en mig de la plaça pública.

És allí on cal explicar de forma entenedora el sentit que té la Setmana Santa pels cristians. Un cop abandonades les seguretats proporcionades per una fe emparada per una societat cristianitzada des de les institucions públiques, ara ens toca viure la fe amb molta més intempèrie. La fe es purifica i esdevé senzilla. És una fe construïda també sobre devocions, creences populars, sentiments i emocions. La nuesa de la fe. Vet aquí el repte. Què és la Setmana Santa? Per algunes persones són unes simples vacances de primavera. Pels creients, a més d’un petit parèntesi en les ocupacions, és un moment per viure la profunditat d’aquest temps litúrgic.

La Setmana Santa és un moment àlgid en les tradicions cristianes. Es recorda la passió, mort i resurrecció de Jesús el Crist. La contemplació d’aquest misteri, que no ens deixa indiferents com a cristians, és una bona nova a proclamar a la societat no religiosa. Cal saber explicar la força de la Pasqua; la certesa de que amb la resurrecció la vida venç la mort a través de l’amor del Pare revelat per Jesucrist penjat en l’arbre de la creu. Que aquesta creu, en la mesura que la compartim, ens orienta cap a la joia de la resurrecció. Els cristians hem d’oferir a la societat secularitzada la possibilitat de viure aquests dies de forma humanitzadora. El seu sentit allibera. Què proposem?

Moltes persones, nosaltres mateixos, cerquem en el fet religiós les seguretats indispensables per viure. La religió que contemplem durant la Setmana Santa no dóna falses seguretats. Déu “no es complau en la força dels cavalls, ni en els peus lleugers del guerrer. El Senyor es complau en els qui el veneren, en els qui confien en el seu amor” (Sl 147). Certament, l’amor tot ho canvia, tot ho transforma. L’amor, l’estimació, la compassió, la misericòrdia, la caritat estan en el nucli de la nostra fe. La litúrgia de Dijous Sant ens ho recorda quan diu “us dono un manament nou, diu el Senyor, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jo 13:34).

L’amor tot ho transforma, fins i tot la mort. La nostra societat està necessitada de la força transformadora de l’amor per vèncer les xacres físiques o morals. La crisi econòmica i els seus efectes; l’atur i les noves exclusions socials; la precarietat laboral; les persistents injustícies estan arrabassant l’esperança de les persones. La societat, al marge de les seves creences, cerca motius d’esperança. El missatge del Concili Provincial Tarraconense, proclamat a l’Església Catedral Metropolitana de Tarragona el dia de Pentecosta de 1995, convidava als catòlics catalans a anunciar des de la plaça pública que hi ha esperança perquè l’amor de Déu és universal i ens ha fet a tots germans. Hem de seguir proclamant aquesta bona nova.. La catequesi al carrer La processó és una bona metàfora del caminar dels cristians en el món.

Sovint cantem “som poble de Déu, poble en marxa, junts fem camí. Poble de Déu, església que avança”. Certament, som individus que ens reunim per viure comunitàriament la recerca de Déu que dóna sentit i densitat a la vida. Avencem junts, i com a persones, en un peregrinatge en recerca de la font d’aigua viva. No ho fem sols, som comunitat eclesial i estem en el món compartint esperances amb altres persones que també esperen. Som peregrins en la terra perquè tenim set de Déu, del Déu que és vida. El tema central Concili Provincial fou anunciar el Crist a aquells que el desconeixen. En el seu moment s’indicà que per fer-ho calia desenvolupar una nova pastoral, amb exigència i creativitat. Les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis formen part d’aquesta demanda conciliar, perquè vostès són instruments d’evangelització. L’Església, els cristians, hem d’entendre i valorar el paper de vostès dins dels complexos processos de transmissió de la fe.

L’Església ha de tenir entitats com les seves perquè aporten una catequesi viva al carrer i a les places. Vostès saben explicar a través dels sentiments i emocions el misteri de la fe. Vostès han sabut treure la fe fora del temples i fer-la entenedora a la gent. Quan els primers cristians de la Vall de Boí feien els pantocràtors estaven fent catequesi a partir de la bellesa de l’art, vostès fan el mateix a través de la capacitat innata del poble d’entendre el sentit de les imatges. Les persones necessitem imatges, igual que situem les paraules dintre de frases i aquestes s’articulen per formar les paràboles, contes i metàfores que fem servir per explicar la fe. Les imatges ens permeten lligar el món dels somnis amb la realitat. Al darrera de cada una de les imatges de les processons hi ha l’experiència del misteri de la fe. La seva teologia és lloable. Vostès acosten el misteri de Déu a la comprensió de la mirada nua de la fe. Al contemplar les processons les persones ens veiem a nosaltres mateixos com a peregrins.

Som pelegrins i contemplatius. Les processons de Setmana Santa conviden al silenci per contemplar el dolor i el sofriment de la humanitat. La contemplació de la passió que ens proposen plàsticament els passos de Tarragona ens permeten comprendre que tant el dolor com el sofriment colpidors de cors i consciències es poden assumir des de l’experiència de la mort i resurrecció de Jesucrist. Contemplant la imatgeria dels seus passos entenem que el sofriment de Jesús no fou en va. Quietud, imatges, soledat, colors, aromes, símbols, ciris cremant i el fregament del lent caminar dels passos són invitacions a la contemplació del misteri de la Passió. Però els cristians d’avui tenim molta avantatge respecte els primers seguidors de Jesús. Ells, davant la seva mort en creu no entengueren res. Restaren perplexos i en un profund silenci d’incomprensió. L’Stabat Mater reflexa perfectament els sentiments d’aquells moments. Res semblava tenir sentit. Els Improperis, profundes recriminacions de Déu al seu poble, presagiaven la possibilitat del triomf del no res després de la mort de Jesús.

En aquells moments hi havia un to de desesperança i por. Però no. Després d’un temps de nit, de foscor, l’arbre de la creu donà la llum al món. Aquesta és la novetat que cal proclamar avui: la resurrecció ha vençut tota mort. Els cristians sabem que després de la creu sempre hi ha la resurrecció. En un dels textos més primitius del Nou Testament es diu simplement “creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell” (1Te 4,14). Així ens ho ha indicat molt bé l’arquebisbe Jaume en el llibre programa de la Setmana Santa “tota la nostra fe està centrada en el fet de la resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. Sense Diumenge de Pasqua, el Divendres Sant no té sentit”. Per això, sempre he trobat a faltar en la imatgeria de Setmana Santa la representació del Crist ressuscitat. Necessito viure la passió des de la seguretat de la resurrecció. Perquè això és el que sabem i ens dóna vigor. Això és el que experimentaren els deixebles d’Emaús.

L’anunci joiós de la Pasqua és el que els cristians hem de transmetre a les persones que cerquen el sentit de la vida. Necessitem explicar amb joia el sentit de l’encontre de Maria amb el fill vivent. És el nostre punt de partida com a creients. Crist ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Aquesta vivència personal que la mort és vençuda per l’amor és la catequesi que les seves entitats poden fer al món d’avui. És un sí rotund: la mort pot ser vençuda per l’amor. “Ell, que havia estimat als seus que eren en al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn 13,1). L’amor infinit de Déu allibera. “Ningú té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,13). No es tracta de crear nous màrtirs, però sí testimoniar la magnificència de l’amor.

Però això l’associacionisme cristià, el que vostès representen amb les seves entitats, ha de saber proclamar la força de l’amor. Cal testimoniar la preeminència de l’estimar perquè l’amor redimeix la soledat de l’abandó. L’amor obre les portes a la solidaritat. La solidaritat ens allibera de l’egoisme que ens fa indiferents al sofriment del proïsme. Testimonis de solidaritat Abans he parlat de la força catequètica de les seves entitats, ara voldria referir-me a la seva capacitat d’aportar calidesa humana, justícia i solidaritat. He quedat admirat de descobrir com aquests valors estan escrits en la pròpia història de la seves entitats.

Naixeren per la pietat, la formació dels laics, i les obres de caritat. Per això la seva vida no fou efímera. Tenen una tradició centenària que troba sentit més enllà dels dies concrets de la Setmana Santa. La societat està necessitada d’associacions com les seves. Davant del sofriment i el dolor cal crear espais de solidaritat activa. Vostès poden ser espais de fraternitat perquè la germanor forma part de la seva identitat. Vivim en temps de canvi, de profundes crisi i turbulències. Ens interroguem si els nostres valors i principis encara interessen a la societat. Però no poden instal•lar-nos en el dubte. Cal mirar fora dels nostres temples i adonar-nos que evangelitzar comporta també la solidaritat amb els que pateixen els efectes de la crisi econòmica. L’Església catòlica, els creients i les institucions religioses han de construir la justícia en aquest món. “Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel?”(Ac 1:11), cantarem en l’antífona del dia de l’Ascensió.

El mateix ens podem preguntar davant l’afebliment de la cohesió de la societat com a resultat de les noves exclusions socials. ¿On cal mirar?. “Tenia fam, i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m” (Mt 25,35-36). Les paraules de l’evangelista Mateu no són cap eufemisme. És tot un programa d’acció per les entitats d’arrels cristians. En temps de riscos impensables; de tragèdies i catàstrofes; d’injustícies; d’enfrontaments tribals o d’infermetats de patiment prolongat, la humanitat sempre fa sempre la mateixa pregunta: on està Déu?. En la plaça pública més d’una veu ens interroga: “On és el teu Déu?” (Sl 42:11).

Per respondre a la pregunta retorno a un dels temes centrals de la Setmana Santa que vostès veneren: la soledat. Les persones podem experimentar la soledat davant del dolor o la incomprensió de tant mal desaforat que afecta als més febles. Però no podem culpar a Déu d’això. Podem abatre’ns, sentir-nos abandonats. Podem exclamar com el salmista: “Per què aquesta tristor, ànima meva?, Per què aquest torbament?” (Sl 42:12). Fins i tot, podem encarar-nos a Déu pel seu aparent silenci. Però la teologia del carrer, la que es commemora en les processons de Setmana Santa, ens mostra que Déu no està absent. Déu ens ha donat a nosaltres la responsabilitat de la nostra història. Déu no està amagat, està al costat dels que estan patint. Déu es fa present en l’amor al proïsme, en l’acolliment al necessitat i en l’acompanyament al solitari.

L’associacionisme cristià ha d’aportar respostes esperançades a la desesperança de moltes persones. Les seves entitats han de ser testimonis de la presència de Déu en el món. Les seves associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis són espais privilegiats per viure la fraternitat humana a través de la solidaritat amb els atrapats per les múltiples injustícies social. La germandat garantía antigament la protecció davant de la feblesa assistencial de les institucions públiques. La germandat donava acolliment càlid i protecció social. Avui, cal fer el mateix tot i que la caritat política ha transformat una part del sentit immediat de l’amor al proïsme donant-li l’estatut de bé públic. Aquest és l’origen del nostre Estat del Benestar.

Una proposta Abans d’acabar, permeti’m una proposta. Les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis són espais càlids d’acolliment de les persones. La societat necessita d’aquests espais. Les seves entitats han de ser nuclis vius dins d’una àmplia xarxa d’integració social. Vostès són entitats associatives on les persones es troben, es relacionen i es comprometen en un projecte comú. Aquests valors tenen una profunda vàlua social. Les seves entitats són escoles de convivència i de civilitat. No perdin aquests esperit de relació humana. La societat catalana necessita d’entitats com les seves per integrar a moltes persones que han vingut a casa nostre i que cerquen àmbits d’arrelament. El sentit de pertinença a la nova societat d’acollida es construeix de moltes maneres; però es segur que en aquest camp les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis poden desenvolupar un paper actiu. Molts dels nous catalans provenen de països amb una tradició religiosa similar a la nostre. Molts d’ells tenen una fe viscuda i expressada a través de la simbologia popular. És una fe senzilla i sincera.

Aquestes persones, sense renunciar a les seves senyes d’identitat particulars, aquelles en les quals varen aprendre a dirigir-se a Déu, poden incorporar també noves formes d’expressió cultural de la fe a través de la trobada amb entitats com les seves. Llavors, les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis, seran també, espais destinats a mantenir viva una fe i per altra, llocs on els nous catalans poden sentir-se acollits per la nova societat. Hi ha una part d’aquests nous catalans que poden ser indiferents al fet religiós. D’altres, entre els quals hi ha els musulmans, tenen una fe identificada amb altres creences i referents culturals diferents als nostres. Penso que la pietat de Setmana Santa també és una proposta dirigida a ells.

És molt humà, al marge de les creences particulars, sentir-se commogut davant del dolor d’una mare al peu de la creu on han executat injustament al seu fill. El sofriment de Maria expressat en molts passos de Setmana Santa ha de ser un valor compartit perquè ens agermana en el sofriment de la humanitat davant de qualsevol injustícia. Les seves processons han d’ajudar al diàleg intercultural que ens ha de permetre conviure, aquí i avui, a homes i dones amb diferents sensibilitats i orígens, però amb la voluntat compartida de fer de Catalunya el nostre país. Cloenda Les seves associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis administren part del patrimoni sentimental dels tarragonins. Però les seves entitats van més enllà de les emocions que evoquen les imatges dels passos. Les seves entitats tenen un valor cívic i eclesial que cal preservar. L’ànima de la societat necessita de la religiositat popular. La pietat popular forma part de les arrels de la nostre societat.

Prové d’una tradició arrelada i avui s’expressa amb noves formes. No m’imagino una societat sense religió. La humanitat necessita de la religió per enlairar-se en la recerca d’un referent transcendent a la finitud. Vostès han heretat una tradició cristiana que cal reivindicar i preservar perquè els valors sòlits que vostès viuen ajuden a la construcció de l’ànima de la societat. En el centre de la religió hi ha la necessitat de transcendència de les persones. Els homes i dones d’avui es segueixen interrogant sobre el sentit de la vida i cerquen respostes que vagin més enllà de les limitacions reals del propi coneixement humà. Quan les persones s’interroguen és quan Déu es deixa trobar.

La seva proposta és una resposta plausible més enllà de la finitud de la raó humana. La necessitat del transcendent està inscrita en la condició humana. És més, demano que els creients afirmem a la plaça pública, allí on les persones hem aprés a expressar-nos per entendre’s amb convivència i harmonia, que els creients donem les raons de la nostre esperança. Sense por. Sense amagar quina és la font de les nostres conviccions. “Com la cérvola es deleix per les fonts d’aigua, també em deleixo jo per tu, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida” (Sl 42,1-3). Afirmar aquesta necessitat de Déu no ens fa ni millors ni pitjors que altres ciutadans. Simplement, els catòlics, som uns ciutadans creients que no amaguem les raons de la nostra esperança. Com associacions religioses les associacions, confraries, congregacions, germandats i gremis han alimentat la fe de moltes persones i han ajudat a madurar aquesta fe. Les processons són un patrimoni d’una fe viscuda des d’antic a través de les generacions que els han precedit.

Tal com he esmentat abans, vostès ajuden a contemplar el misteri de la passió i resurrecció de Jesucrist. Les seves processons expressen la manera de ser del poble de Tarragona. Com entitats cíviques, a més de tenir un valor social lligat a la cohesió social, vostès formen part de la tradició cultural de Catalunya. Les seves processons estan integrades en el saber tradicional del poble català. Vostès han aconseguit que la seva estimació per les processons de Setmana Santa sigui cada cop més compartida a tot Catalunya. No es pot oblidar el valor cultural de les seves processons. Els seus passos amb les imatges i música són part valuosa de l’art sacre català. Comparteixo la idea de que cal protegir amb més atenció el valor cultural de les imatges dels seus passos. Tarragona, ciutat patrimoni de la humanitat, té unes processons de Setmana Santa que són un bé cultural indiscutible de Catalunya.

En aquest sentit, i per acabar, permeti’m esmentar unes paraules de l’Abat de Montserrat, Josep Mª Soler, pronunciades en una ocasió similar a la que ara celebrem: “Serà bo que també tots, si cal, augmentem el nostre esforç per fer que l’amor que nosaltres sentim per les processons de Setmana Santa sigui cada vegada més compartit. Així contribuirem a fer que el llegat dels nostres avantpassats doni ànima a la nostra identitat i ens ajudi a sentir-nos més ben arrelats en el nostre patrimoni cultural i religiós”. Moltes gràcies per la seva atenció. Els animo a no defallir. A créixer i renovar aquest camí de testimoniatge de la fe, de solidaritat i de compromís cívic de les seves entitats. Els desitjo una Santa Pasqua.