Xavier Sabaté

Article de Carles Castillo:

Mirin, srs i sres, tenim una ciutat, perdonin-me l’expressió (no trobo altra que ho expressi millor), de puta mare. Combina una gloriosa història, de la què tenim vestigis autèntics per ensenyar, amb una posició geogràfica i climàtica privilegiada. Disposa d’una llum i d’uns colors tals, que només fixan-te una mica, aconsegueixen alegrar al més deprimit. La nostra vista del Mar Mediterrani, amb l’amfiteatre de fons és difícilment igualable. Només mirar el color d’aquest mar, amb el sol reflectint-se, pot fer-te aixecar l’ànim. I la seva gent. Gent lluitadora. Molts, nascuts a Tarragona, tarragonins de tota la vida, els TTV, que es diuen, que s’estimen la ciutat quasi per damunt de tot, i que es col·loquen la majoria de vegades, a construir la ciutat al costat d’aquella altra gent, que ha vingut d’altres indrets, i s’ha fet un lloc, sentint-se ja per sempre, ells i les seves següents families, també com tarragonins. Tots, persones orgulloses amb el present de la ciutat, i desitjoses d’estar també il·lusionades amb el seu futur.

Per què doncs, des de la mal dita (je... aviso, dues paraules separades...)“classe politica” (odio aquesta expressió, que sembla que ens col·loca a banda de la societat, als que estem en càrrecs públics) ens obstinem en posar trabes a aquestes ganes?...

Per què no sabem llançar un missatge positiu, i de tranquilitat?... per què en qüestions de fons, entrem només en qüestions de forma?... i no dic que aquesta no sigui important, que consti, perque és la garantia del fons, però no ens podem quedar només en la superfície.

Ja està bé de plorar, i de reivindicar una capitalitat que ja gaudim, i tenim garantida. Ens col·loca en una posició de debilitat. El primer mai ha de recordar que ho és. S’exerceix el lideratge, no es revindica.

I això no significa tampoc que no reaccionem a qüestions que ens afecten negativament als nostres interessos de ciutat, sinó que ho fem d’una manera calmada, i sobretot, no caient en el desànim.

Tenim, (ho sento de nou!) una ciutat de puta mare. I hem de confiar en les seves possibilitats. Vull creure que tots estem junts en aquest vaixell, i que tots juguem al mateix, però de vegades veig indicadors lluminosos que s’encenen, dintre del terreny de joc.

Em sembla perillòs que s’assenyali amb el dit a qui no combrega amb les idees pròpies, i que es pretenguin donar pedigrees de tarragonisme en funció de les idees alienes. Així no se suma, s’aparta, se segrega, es resta.

Em resulta exasperant que es jugui a exigir metes importants i necesàries per la ciutat, i a pactar-les, i que massa aviat, mentre s’està treballant, a la primera de canvi, caiguem en el desànim, i el transmetem.

Hem de ser pacients, i astuts, i sobretot anar tots a una, fins i tot, repartint-nos els papers, segons qui vagi governant a les diferents institucions. Com deia fa poc en un dinar, un conegut meu, molt intel·ligent, i que per cert és de Reus, això és una carrera de fons.

I dit sigui també de pas, en referència a la ciutat germana, la carrera no és entre les dues ciutats, ni la lluita la podrem fer per separat.

Només quan ens adonguem d’això, serem capaços de col·locar-nos convenientment al tabler d’escacs de Catalunya, i de la resta d’Espanya i d’Europa.

Ens hem de complementar, i hem de ser la locomotora del territori. I al capdavant, és clar, la meva humil opinió personal és que hauriem d’aprofitar el capital de Tarragona, que resulta que és casualment la meva ciutat.

És lògic, se’m dirà, que jo esculli la meva per exercir el lideratge. Però és que jo crec que a Reus i a tota la resta dels nostres pobles i ciutats, els interessa que sigui Tarragona. Per posició i col·locació estratègica crec que podrem aprofitar-ho més. Per possibilitats. I això no nega que Reus en tingui. Ni de bon tros. Els triomfs d’un han de ser els de l’altre. Com deia un articulista local en un article, que jo considero brillant, això no ho podem convertir en un joc de suma zero en el que un guanya quan perd l’altre. Està estudiat a la teoria matemàtica de jocs, i demostrada la seva validesa. Suma més el conjunt si cadascú no mira només per treure el màxim profit particular. Es reparteixen les “pèrdues”, i s’amortitzen i s’incrementen els beneficis. Així és.

I ens n’hem d’adonar. A la vegada que responem, amb contundència, als que considerem atacs injustos o injustificats als interessos particulars, per les formes fetes servir (cas del tema del bucodental de la Laboral) o pel fons, hem de sortir del cercle de basar la nostra política només en això, o només en això a la curta; ha de  ser un cami a seguir, no com un moment que s’acaba i no torna mai. Repeteixo, una carrera de fons.

Tenim moltíssim potencial, i tenim la gent adequada per a desenvolupar-ho. Podem tenir Amics dels voltants en el nostre cami. Per què no aprofitem l’oportunitat que ens estan posant damunt la taula instruments com el que explicava l’altre dia l’Oriol Nel·lo, el Pla Territorial, i per què posem nosaltres mateixos en qüestió les possibilitats que té la nostra ciutat, Tarragona, per liderar tot el nostre territori?. El territori de tots els que estem en aquesta regió, que pot convertir-se, així hem de fer que sigui, en tot cas, en la autèntica segona àrea metropolitana de Catalunya.

Ens ho hem de creure. Hem d’aixecar la vista, de la horitzontal dels ulls, cap amunt, i portar el cap ben alt, per la ciutat que tenim. I no podem seguir deixant que el desànim ens pugui, en cap moment. Contents i a la batalla. Però pel posicionament del conjunt, no buscant una competició amb el del costat. Que ha de ser un al·liat, obligatòriament, fins i tot per pura estratègia egoïsta. I naturalment, ja ho dic, per mi, part d’aquest pensar en el conjunt, està en el fet que Tarragona es mantingui com a cap de locomotora potent. Insisteixo, sense minvar les possibilitats de crèixer del veï, que també com nosaltres ha de ser motor. I quants més motors, més segurs i ràpids anirem.

Per parlar de coses concretes recents, i per què no, pol·lèmiques... El tema ferroviari. Dades objectives. Al Pla territorial està dibuixat el famós by pass, que tots desitjem, i pel que tots hem de treballar conjuntament. La Generalitat prepara la reserva de terrenys, i inicia els tràmits per fer-ho, “pintant” en aquest document tan important, que serà el full de ruta del futur de la regió, la infraestructura en qüestió. I de pas s’obre la via a un futur tramcamp, que obre les possibilitats a disposar de parades estratègiques en diferents barris de la nostra ciutat, amb el que això pot suposar.

L’altre dia, a Madrid, quedem amb ADIF, gent important de la capital, si, però no que impliquin, ni de bon tros, dit sigui amb total respecte, l’últim telèfon a trucar. És cert que la seva reacció a priori no és favorable, i que al·leguen dubtes econòmics, segurament que també hem de posar damunt la taula, encara que sigui a simple titol informatiu de la ciutadania: <<Mirin, srs i sres, volem això, creiem que hem d’arribar aquí, i comporta aquest cost.>>.

 Això seria tenir maduresa com a territori. Perquè si arribem a la conclusió, com així és, que malgrat els arguments en contra, mereix la pena la lluita, pels beneficis que podem treure, llavors no podem desanimar-nos a la primera de canvi. És una carrera de fons, i d’obstacles. Potser. Però tenim la potència necessària per afrontar-la. A veure si ens n’adonem del tot, i d’una vegada.

La conclusió que hem de treure de Madrid, a dia d’avui és que queda molt de treball per fer, i que si no el fem junts, insisteixo una vegada més, com se sol dir, pot no sortir-nos tot el bé que podria. Com a dany mínim, que ja no és poc important, en una ciutat que ha d’aspirar, no a la normalitat com estem fent, sinó a l’excel·lència.

Queden molts telèfons on trucar, i tenim ni més ni menys que la Generalitat al nostre costat, que ha deixat pal·lessa la seva aposta, per la idea del by pass, en un document de tanta importància com el nostre Pla Territorial.

 I vàrem aconseguir coses importants, que són les que ens hauríem d’haver emportat  amb carinyo a la ciutat, del nostre viatge a Madrid, i de les que ni parlem.

D’una banda que s’inclogui en l’estudi, que està ja en marxa, sobre la ubicació de la futura estació de tren, la possibilitat de l’Horta Gran, fet que ens permetria treballar amb major profunditat, com el tramcamp, però aquesta vegada per la seva col·locació urbanística estratègica, la major unió entre els nostres barris, aconseguint una relació més estreta, senzilla i ràpida.

Això en paral·lel a la possibilitat de la Plaça Imperial Tarraco, al costat d’una altra infrastuctura, l’estació d’autobusos (en la què no per casualitat l’ajuntament hi està fent una tasca profunda de millora), amb la què es relaciona directament, no sumant, sinó multiplicant els beneficis de diferents transports públics que funcionen complementant-se entre ells, i pensant-se com un tot.

D’altra banda, el compromís què el tram que entra a Tarragona estarà fet simultàniament a l’estació intermodal. No per parlar per parlar, sinò bàsicament perquè s’adjudicarà a la vegada, i els terminis de finalització seran els mateixos. Cosa que vol dir que quan l’estació intermodal estigui feta, cap tarragoní no s’haurà de desplaçar fins a ella, sinó que podrà agafar l’AVE a la ciutat.

Que això no suposa haver acabat el treball és obvi. Que com a pas endavant, disposar de la possibilitat que l’AVE entri i surti de Tarragona, és de gegant, també.

I per últim, ni més ni menys que, la pròpia consideració del by pass. Es va tenir en compte de manera seriosa dins d’un dels esglaons importants de l’estat, perquè no es va descartar en absolut.

Es van posar alguns dubtes sobre la taula, i es va manifestar el compromís de considerar-los.

I al nostre costat, recordem-ho, hi tenim la Generalitat, amb el seu instrument de planificació, que és el nostre Pla Territorial, on ja hi consta.

No és suficient per sortir contents?... potser no eufòrics, ens han posat pegues i han donat contraarguments. Però sí satisfets, i disposats a saltar la següent tanca o, més concretament, trucar al següent telèfon, més amunt dels senyors que ens vàren rebre tan amablement.

És moment de seguir tirant-nos retrets, o d’analitzar i planificar l’estratègia?...

És moment de confiar en el nostre potencial present i futur, o de lamentacions perquè ens acabem de trobar una tanca, i no sabem cóm saltar-la?...

Reflexionem-hi si us plau. Corre pressa.