Xavier Sabaté

1 - Agraïment

• Il·lma. sr. Alcaldessa, pubilles i hereus, membres del consistori, ex-alcaldes, vice-president de la Diputació, President del Consell Comarcal, mossèn, sres i srs. No puc començar d’altra manera que agraint a l’alcaldessa l’encàrrec de pregonar la festa major dels Pallaresos. Els he de confessar que tinc un sentiment ambivalent amb els pregons: per una banda els temo perquè fins al darrer moment no els acabo. De fet aquest no l’he acabat fins aquesta mateixa tarda. Però per una altra banda m’encanten, considero un honor que se m’encomani pregonar la festa major d’un poble perquè sé que aquesta és una data molt assenyalada en el calendari d’un municipi i més encara en un poble. Sempre ho he considerat una responsabilitat i enguany als Pallaresos especialment perquè com molts de vostès deuen saber - i si no ho sabien ja ho han sentit que ho ha dit el regidor en presentar-me - , sóc veí del municipi des de fa uns mesos i avui mateix davant de tots vostès formalitzo el meu empadronament lliurant-li a l’alcaldessa la sol.licitud d’empadronament. Així que també és un dia important per a mi. En fi, moltes gràcies per la confiança i a veure què sortirà i si els agradarà

2 . Parlava de la importància de la festa

• i de pregonar la festa. Sempre que faig un pregó em congratulo que es conservi aquest costum i avui ho torno a fer, us felicito pel fet que insistiu amb aquesta tradició del pregó de les Festes. Ja sé que un pregó de festes no seria necessari si aquest es circumscrivís estrictament al que s'entén per un pregó, és a dir, l'anunci d'una notícia que convé difondre abastament. De fet, molts dels qui sou avui aquí deveu encara recordar com recordo jo del meu poble, el pregoner que quan hi havia notícies recorria els carrers i feia públics els objectes que s'havien trobat i els que s'havien perdut o que comunicava els impostos, ai¡ que s’havien de pagar, o els bans de l'Ajuntament que ordenaven la vida quotidiana. Aquells pregons posaven de manifest la història diària de la nostra forma de vida. I potser més veritable que no pas l'oficial o la que els experts massa sovint ens han volgut transmetre quan ens han explicat només les intervencions dels personatges que han quedat als textos escrits, deixant de banda en canvi el relat de les formes de vida autèntiques del poble.
• Hi havia d’altres pregoners que passaven pels carrers. Els qui cridaven que arranjaven paraigües, els qui compraven plata i or, o pells i tants d'altres. I no pregonaven només, sinó que ens feien conscients de les dificultats de comunicació per adquirir o vendre uns determinats productes cada dia en aquella època.

• De fet, fa pocs anys només que hi ha un corrent d'historiadors que es comença a preocupar pel que anomenen la HISTORIA DE LES MENTALITATS i basen les seves anàlisis en l'estudi de la família, de les relacions pares-fills, home-dona, matrimoni i sexualitat; en l'estudi de les actituds davant la mort, de la religiositat popular, de la Inquisició, de la bruixeria, de les manifestacions festives com la que avui inicieu als Pallaresos.

I és que, com diu un poema de Bertold Brecht:

" Qui va construir Tebes, la de les set portes ?

Als llibres figuren només noms de reis.

Potser van arrossegar ells els blocs de pedra ?

------------------------------------------------

i més endavant:

El jove Alexandre conquerí l'Índia

Ell sol ?

Cèsar va vèncer els gals

No portava al menys un cuiner ? 

• Reivindico, doncs, la història que anem i aneu fent entre tots cada dia i demano que també els investigadors esmercin els seus esforços estudiant els pregons com a mostra de la nostra quotidianitat, d'allò que al llarg del temps ha conformat la nostra manera de ser, les nostres vivències, les nostres emocions. les nostres relacions socials. 
• La història, per tant, dels pregons municipals dels que abans us parlava, de les festes i dels pregons de Festes que cada any contribueixen a aquesta història quotidiana de les manifestacions més planeres, més senzilles, més tendres de la nostra vida.
• Aquells pregons van passar i avui n'hi hauria prou i més que suficient amb d'altres sistemes potser més efectius: la ràdio, els mitjans escrits, els programes o els cartells. O, com diem ara, penjar-ho a Internet o comunicar-ho als nostres amics de les xarxes cibernètics com el facebook o el twiter. Jo ho acabo de fer fa mitja hora i més de 1000 persones ja saben que sóc als Pallaresos a pregonar la festa major. Però un pregó és molt més que un simple anunci. És un motiu més de trobada, és un acte senzill, íntim i càlid, una tradició de festa major i un component important de la festa.  

3 - La festa dels Pallaresos

• Perquè les festes són importants. Històricament, els rituals festius han reflectit en ocasions l'estructura social. Però també a vegades han intentat des-estructurar-la dissolent les diferències, relativitzant o ridiculitzant el poder i la societat de l'època. I en aquestes ocasions han proclamat la igualtat, la llibertat i la solidaritat entre tots. Al nostre país la tradició religiosa que al seu torn en moltes ocasions ha subsumit les festes paganes s’ha imposat amb els segles.  
• I avui celebreu la festa de Sant Salvador i de la Transfiguració del Senyor. De fet, honoreu dos moments o dues reflexions del cristianisme: el propi fet de la salvació que va aportar Jesucrist i la Transfiguració que és un passatge de l’evangeli poc conegut, injustament poc conegut si se’m permet l’expressió. Perquè aquest estat físic, considerat miraculós, és citat en tres dels quatre evangelis ( Mateu, Marc, i Lluc). En canvi a mi sempre de petit sempre m’ha impressionat aquest fet que se situa al mont Tabor prop del llac de Tiberíades. I és que a mi me la van explicar posant molt èmfasi en el final del relat, quan Sant Pere li pregunta a Jesucrist si no seria bo en pensar en fer tres tendes, una per a ell, l’altra per a Elies i la tercera per Moisés. El capellà que m’ho explicava afegia; “ mira tu si n’havien d’estar de bé allí que Sant Pere no va pensar en ell mateix. Ja en tenia prou amb el fet de la transfiguració que ni tan sols pensà que també hauria necessitat una tenda per a ell mateix i per als altres dos apòstols – Joan i Jaume – . així que sempre he pensat que un quan està feliç és perquè veu la felicitat dels altres més que no pas la pròpia i ja hi tornaré sobre aquesta qüestió perquè crec que val la pena que hi pensem una mica.
• En fi, i la festa dels Pallaresos es fa a l’agost. Al meu poble de naixement – Flix – les festes també són a l’agost i sempre he pensat que les veritables festes troben el seu ple sentit aquest mes de calor, un cop acabades de veritat les tasques agrícoles. En un estiu que ha seguit a una primavera que enguany ha estat particularment generosa i fèrtil amb tanta aigua com vàrem tenir a l’inici d’aquesta estació i a l’hivern. Mai no havia vist tanta ginesta. El seu groc cridaner ha omplert els marges dels nostres camins, com també el romaní i la farigola, l’espígol, la menta, l’orenga, el poniol, la lavanda. Totes les herbes aromàtiques han proliferat i abundat com mai  a tota Catalunya.
• Ja sabeu que es diu que el nom del poble al·ludeix al comtat de Pallars, perquè els habitants originaris d’aquest poble, del meu poble si m’ho permeteu perquè ja me’l considero també meu, haurien vingut d'aquella zona pirinenca i pe això l'escut dels Pallaresos presenta un element manllevat de les armes parlants del comtat, tres palles d'or. Com també sabeu que la creu de tau, o creu de Santa Tecla, és l'atribut de la patrona de Tarragona, ja que el poble va pertànyer fins no fa tants anys al territori de la ciutat veïna.
• En fi, les festes a casa nostra van molt lligades ala tradició cristiana i per això n’hem de parlar, siguem creients o no perquè aquestes són les nostres arrels. Com els cristians van manllevar les seves festes de les tradicions antigues que les lligaven al cicle de l’any agrícola.
• D’aquí que els nostres artistes, tant músics com plàstics com arquitectes també han tingut molta relació en el passat amb la religió. És el cas de Jujol, que enguany ha fet 60 anys de la seva mort. Aquest deixeble de Gaudí també va intervenir en reformes dels altars laterals (1945-47) de l'església parroquial de Sant Salvador dels Pallaresos així com en les escoles i la casa del comú (1920), la Casa Andreu de la Plaça de l'Església, la reixa de la Casa Solé (1927) i la reforma de la casa d'Emília Fortuny (1944). Però la mostra arquitectònica més valuosa és,  sens dubte, la Casa Bofarull, amb una interessant façana, una bellíssima galeria posterior que conserva, encara que deteriorades, pintures al.legòriques de les estacions,  realitzades pel mateix Jujol. L'element més important de la casa és l'escala interior i la torratxa que la cobreix, coronada per un parallamps en forma d'àngel.   També és de destacar la reixa que protegeix l'obertura triangular de la paret del jardí, que està feta amb eines velles de la feina de pagès.

4 - ELS PALLARESOS

• Però parlem una mica més dels Pallaresos perquè s’ha multiplicat per 10 – està aviat dit – el nº d’habitants en pocs anys. L’any 79 – s’ha esmentat abans en l’acte d’homenatge als alcaldes l regidors d’aquests 30 anys - eren menys de 400 i  ara ja som 4.100 – 4101 si m’ho permet l’alcaldessa. Amb la particularitat que gairebé tots els nous i noves habitants ho som per elecció. Hem elegit venir aquí per la tranquil·litat, pels preus més assequibles de la vivenda, perquè volem recuperar la vida de poble o per altres raons però ho hem fet voluntàriament i això té moltes connotacions positives.

• Però quan això passa, quan es produeix aquest creixement tan sobtat a un poble o a un país, fins i tot a qualsevol grup humà ja sigui una associació veïnal o esportiva o una comunitat educativa oi una empresa, la cohesió social no s’aconsegueix d’avui per demà. Per això és tan important que s’afavoreixi aquesta integració amb bons serveis i , el que és més important, amb bones iniciatives que han de comptar també amb la participació dels ciutadans i ciutadanes, gent motivada que pot col·laborar i seguir aquell pensament de JF Kennedy “ pregunta’t què pots fer tu pel teu país i no només el que pot fer el teu país per tu” . Aquí als Pallaresos és necessari el concurs de tothom que s’hi vulgui implicar. No sobra ningú, tots som necessaris.
• Per això és tan important, deia, disposar de bons serveis educatius i sanitaris, de transport, esportius, culturals, i d’entitats potents que facilitin l’intercanvia i la tolerància, el respecte mutu i la valoració positiva del veí. De tot això als Pallaresos n’hi ha però sempre podem millorar i en aquesta tasca que ha de ser de tots i no només d’uns quants, em teniu a la vostra disposició pel que convingui. 
• Com també per assentar un bion teixit associatiu que ja és considerable als Pallaresos però que podem també engrandir perquè tots sabem que als nostres temps s’ha imposat la cultura del  sofà i de la passivitat i una excessiva comoditat.

5 – Moment de crisi

• Que és d’aquí, entre altres coses, d’on ens venen els mals dels que patim darrerament i als quals sembla que hem de dir-li crisi econòmica. Però jo crec que és molt més que una crisi econòmica. Ho és de civilització. I en aquests moments tothom busca revisar, investigar perquè no ens torni a passar, no caure en els excessos... Des d’Obama a Sarkozy, Zapatero, el Papa de l’Església Catòlica o el cardenal de Munich que té idees molt interessants, fins a cadascú de nosaltres. I tothom parla amb un mateix denominador comú: hem de canviar el que teníem i encara tenim.
• I és cert, hem de canviar tots però aquí molta gent que ha manat més que els propis governs i que utilitzaven recursos que no eren ben bé seus (com el nostre treball o els bancs que guarden els nostres estalvis o tenen en realitat les nostres cases que els anem pagant a poc a poc i com podem) els han malbaratat i s’han enriquit en excés i sense miraments. O han engreixat comptes fabulosos a paradisos fiscals 
• El primer món ha fet fallida i el segon i tercer han continuat patint un sistema que mai ha servit per treure’ls de la pobresa, de les malalties, de la falta d’educació i, en definitiva, de la injustícia i de la manca d’oportunitats perquè si les tinguessin ja us asseguro que ganes de millorar no els falten.
• Aquests dies he estat a Nicaragua i ho he vist amb els meus propis ulls i m’he preguntat a cada instant quina culpa tenen aquella gent d’haver nascut allà i què pensaríem i sentiríem nosaltres si haguéssim nascut allà i no disposéssim de les oportunitats que hem tingut i tenim nosaltres. I ens diguessin, per exemple, que viurem 16 anys menys que és el que viuen aquella gent menys que nosaltres
• Aquestes reflexions m’ha semblat oportú abocar-les avui aquí als Pallaresos en aquest inici de Festa Major perquè també la festa als països mediterranis i Catalunya no és una excepció, ha estat sempre una ocasió per posar en comú les nostres preocupacions i tot allò que ens passa i que pensem que podem millorar i canviar. 
• I avui, en aquest món global en què tots sabem a l’instant allò que passa a qualsevol punt del planeta, no podem restar impassibles davant les dificultats dels altres perquè tots tenim i tots volem que se’ns  ajudi quan tenim problemes de salut o un accident o quan ens fem grans o quan ens quedem sense feina o quan tenim a la família – i tots en tenim – algú que no pot valdre’s per si mateix com la resta
• De manera, amigues i amics, que aquest món que en les darreres dècades només s’havia fet per als qui podien consumir, haurà de canviar i tots haurem de participar-hi per retornar als vells valors que teníem massa abandonats. Perquè ens adonem ara, en plena crisi, que potser hem cregut i perseguit massa el posseir i el tenir en lloc del ser, la immediatesa i la pressa en lloc de la mirada alta i el repòs, l’egoisme en lloc de la generositat. Hem de recuperar els vells valors que ens fa més dignes, més humans i que són els únics que ens poden donar més sentit a la vida-
• Així que l’haurem de canviar però això vol dir que haurem de canviar també nosaltres en els nostres costums, en els nostres hàbits, en els nostres objectius de vida.
• Ens haurem de replantejar si el consumisme, la pressa, voler sempre rebre , la indiferència, la irreflexió , l’individualisme, la superficialitat, la incultura, polir-nos tots els recursos naturals i els combustibles fòssils en poques dècades – tants milions d’anys que van tardar en formar-se ¡¡ -, acumular armes que ja no es poden fer servir perquè les guerres es lliuren i es guanyen i es perden a la televisió i a internet, les agressions al medi ambient... si tot això, si tantes coses i despeses inútils  que  són les millors actituds vitals i si amb aquestes podem obtenir un bon balanç del que fem quan acaba el dia o amb el curs dels anys.
• I si no són infinitament millors, ens omplirien més i ens sentiríem molt més satisfets amb l’adquisició de les coses necessàries, amb el consum responsable i respectuós amb el medi i amb les generacions futures perquè no els podem esgotar els recursos naturals del planeta. Ens haurem de plantejar si no serien millor la calma, la donació i el compromís vers els altres, sobretot amb els més necessitats perquè ho han estat des de sempre o perquè s’hi han tornat amb el temps per qualsevol causa; que podem ser feliços si veiem que també ho estan aquells als quals ajudem; si aprofundim en la raó i en el per què de les coses, en usar la curiositat intel·lectual i poder així acumular cultura i ètica i estètica, única acumulació que té sentit. 
• I per això vull fer un cant al voluntariat, a l’altruisme, a la donació. Em sembla molt bé que l’alcaldessa escrigui al pregó que invita a donar sang dissabte abans dels castells. Espero que siguem molts els qui ens trobem per fer això dissabte. Desprès ja berenarem . si no, no hi haurà manera que ¡fem bons castells i saben que la meva colla dels xiquets de Tarragona sempre fem bon paper als Pallaresos. Però hi ha temps per tot, per ballar i vetllar, per xerrar i jeure, però també hi ha d’haver temps per  donar sang o per ajudar a posar les cadires o arranjar un arbre o una paperera o un banc del nostre carrer. Perquè la satisfacció és superior a moltes altres d’individuals.
• En fi, és possible que a algú li pugui sonar a “moralina” o “moraleta” però saben què ? penso que sí la nostra societat no es rearma moralment, la qual cosa vol dir amb valors que donin sentit a la nostra vida, la nostra civilització està llesta i finiquitada com van acabar tantes altres cultures al llarg de la història que els seus propis vicis i errors van acomodar en excés fins quan van ser esborrades del mapa i substituïdes per altres. Hom diria que varen ser elles mateixes les que van desaparèixer  per la seva pròpia culpa. 

6 - Futur

• Sé que hauria d’anar acabant. Permeti’m-me encara que faci referència a dues qüestions:

• La primera que no voldria oblidar, fa referència als 30 anys d’ajuntaments democràtics que s'ha celebrat abans d'aquest pregó. Molt sovint diem que no valorem allò que ja tenim encara que ens hagi costat molt obtenir-ho. És el cas de la democràcia. Fa 30 anys iniciaven el seu recorregut els primers ajuntaments democràtics. Vagi el meu homenatge als homes i poquetes dones que van començar aquella singladura que ara ja trobem normal sortosament. Però llavors no ho era tant i només cal recordar que hi ha més persones al planeta terra que no tenen democràcia que no pas els qui la tenim. I encara diré més, no és suficient anar a votar amb garanties cada quatre anys per presumir de democràcia. Aquesta té molts graus de qualitat si és que es pot dir d’aquesta manera i haurem d’aspirar a tenir-la de la millor qualitat possible. Per tant, la màxima transparència, la màxima participació, la màxima proximitat, la màxima separació entre interessos públics i privats desitjo per al nostre país i per a tota la Humanitat.
• I per tancar aquest capítol els diré que no pot ser que la democràcia sigui cosa exclusiva de la gent que temporalment ens dediquem a la política, és a dir, dels polítics. Primer perquè som humans i tenim molts defectes i segon perquè la democràcia és de tots o no és de ningú. I aquí hi ha molts altres sectors que se l’han de sentir pròpia, ne `rimer lloc els mitjans de comunicació, les organitzacions econòmiques i socials, l’escola i la Universitat, la família i les associacions... no deixem la democràcia en mans d’uns pocs metre la resta s’ho mira des de fora perquè no funcionarà
• I segon i ara sí que final, hem de canviar el món i hem de començar per fer-ho nosaltres mateixos però paral·lelament, simultàniament, hem de treballar en allò que tenim entre mans als Pallaresos. El que fa l’ajuntament en solitari o allò que des del Govern de la Generalitat estem ajudant com els vestidors, pistes de tenis i grades del poliesportiu, l’Escola Bressol, el pavelló poliesportiu, la construcció de l'IES Els Pallaresos que espero que es posi en marxa el curs 2010-2011 i posteriorment entrarà en funcionament el nou edifici del CEIP Sant Sebastià. O les obres del CAP Sant Salvador que també ens afecten i que estaven endarrerides com a conseqüència de la suspensió de pagaments de l'empresa adjudicatària; o el nou edifici de l’ ajuntament que es va inaugurar l’any passat un nou accés a l'estació del TGV que la connecti amb les carreteres TP-2031 (carretera dels Pallaresos a Nulles) i la T-203 (carretera del Catllar). O el Pla pilot per informatitzar els jutjats de pau del qual els Pallaresos va ser un dels 23 jutjats participants en aquest Pla pilot o com hem concertat més de 100 places a la residència Nostrallar dels Pallaresos.
• I esperem sortir de la crisi  econòmica el més aviat possible. Això i el nou finançament, amb més recursos de la Generalitat esperem acomplir millor tot allò que els ciutadans ens han encomanat i que puguin encomanar en el futur als governs que vinguin siguin del color que siguin

7 - Invitació final a la festa

• Amigues i amics, quina paciència que teniu ¡¡ Us invito a celebrar la festa i pleguem i anem a l’aperitiu. Doncs que inicieu la Festa amb aquest esperit jove i progressista d'un poble que, com deia Gramsci, sap combinar el pessimisme de la intel·ligència amb la voluntat o l'optimisme del cor i que sigui aquest darrer el que primi durant aquests dies.Des d'aquesta consideració global de tots els homes i dones dels PALLARESOS sense excepció, amb l'esperança d'un esdevenidor més pròsper, més just i amb majors oportunitats per a tothom en aquest racó concret dels PALLARESOS, aquest municipi del Tarragonès i del Camp de Tarragona que ja és un a nova realitat i identitat que té un bon futur. No podem deixar de ser de cada poble i de cada ciutat però el Camp de Tarragona és una realitat imparable i més val que hi juguem tots perquè serem més forts, més competitius, més respectats, tindrem més possibilitats de desenvolupar els nostres projectes individuals i col·lectius.
• I voldria, fent honor a la paraula pregoner, aixecar la veu i que aquesta arribés a tots els racons. SÓN LES FESTES DELS PALLARESOS . Ha de sonar la música, que el cel i el silenci es trenquin amb el tronar dels coets, que s’omplin de colors i de rialles els carrers. 
• He de dir-vos a tots i a  totes, als nens i als joves, als no tan joves i als nostres grans: viviu amb intensitat la festa cadascú a la seva manera. Bones festes per a tothom. Que siguin dies de veritable alegria, de disfrutar, i d’aprofitar el moment, de fer realitat aquell pensament clàssic que, per ser-ho és universal i s’ha conservat viu en les trajectòries festives de la Humanitat:

1. NO ÉS PROPI DEL SAVI DIR: VIURÉ. VIURE DEMÀ ÉS MASSA TARD. VIU AVUI
2. NO ÉS QUE TINGUEM POC TEMPS SINÓ QUE EN PERDEM MOLT.
3. “ CARPE DIEM “ ( aprofita el dia, el moment present )

Així doncs us invito:

• que avui us apliqueu a un gaudi sa de la festa, a fruir del retrobament amb amics i familiars i també, per què no, a fruir d’aquestes petites transgressions que tota festa comporta de les tasques i rutines de la vida que portem al llarg de tot l’any.
• que feu que la festa sigui per a tots i totes i que tinguem un lloc o al menys un record sentit per a totes aquelles persones que per una o altra raó tenen algun impediment perquè la festa entri a casa seva.

I us desitjo:

• que tingueu sort els organitzadors, que  tot us surti bé com heu previst, i que els vostres somnis es facin realitat
• que ELS PALLARESOS continuï oferint proves d’acollida cap a la gent nouvinguda sigui d’on sigui i d’obertura per rebre persones i famílies d’altres indrets del país i del món;
• que sigueu capaços de projectar-vos amb força cap al futur, amb impuls jove suficient, amb capacitat de desenvolupament, amb cura i tendresa cap a les persones grans.

VISCA LES FESTES dels PALLARESOS, visca ELS PALLARESOS i visca CATALUNYA ¡¡¡

Els Pallaresos 5 d’agost de 2009

Quan vaig començar a estudiar llengua catalana – ni me’n recordo dels anys que fa -, em va quedar l’expressió que encapçala aquest article. Es tractava de recordar que, malgrat que ja s’estava perdent, encara la “v” inicial es pronunciava com a “f” en català en molts casos. D’aquí que “vi” i “Valls” es pronunciaven de forma molt diferent a “bo”. Més endavant, a la Universitat ja vaig saber que era més fàcil d’explicar amb l’alfabet fonètic  – sí, el que usen els sants pares per llegir en tots els idiomes del món i sembla que siguin més políglotes que ningú - .

Aquests caldos, inclosos a la DO Tarragona – a veure si ens ajudeu a ser 500 al facebook  – són ja una esplèndida realitat i de molt bona qualitat. Ahir es va inaugurar la “ XII setmana de promoció de vins i caves de l’Alt Camp amb DO “ a Valls amb un Showroom i degustació dels productes i novetats dels embotelladors de la comarca.

La presentació va anar a càrrec d’Elisa Ribé, enòloga de la DO Tarragona  que ens va descobrir les particularitats de cada vi i cava i durant la Firagost, a l’estand del Consell Comarcal es podran continuar apreciant i degustant aquests vins i caves de la comarca de l’Alt Camp amb DO

Estic convençut que aquests vins i caves, molt ajustats de preu, tenen un bon futur. En els darrers anys han millorat molt notablement  -en les instal.lacions, en els experts enòlegs, en la determinació de la producció i de la collita, moment i procès clau. Ara tenen un recorregut encara a fer en la promoció i, tal com vaig dir en el moment de donarse a conèixer el veredicte, això és cosa de tots, dels elaboradors i embotelladors però també de les Administracions – el consell Comarcal fa molt bona tasca en aquest sentit i la Generalitat a través de l'Institut Català del Vi penso que també -, però cal la implicació d’altres entitats econòmiques i socials, empreses i restauradors principalment i del conjunt de la població. El vi de Valls és bo ... i de l’Alt Camp en el seu conjunt, encara que la fricativa “ v baixa” vagi de cap a caiguda en català-

I aquí va el consell de l’expert Isaac Albesa : Pots tastar, per exemple, els vins premiats en el concurs que s'ha fet avui – per ahir 3 d’aghost de 2009 - a Valls. Els vins del Celler Mas Vicenç de Cabra, els Adernats de la Vinícola de Nulles, els Ipsis de Vins Padró o d'altres com ara Vinya Janine de Rodonyà, la cooperativa de Vila-rodona o la de Bràfim. Tot això sense sortir de l'Alt Camp. N'hi ha de tots els gustos i preus. Blancs joves i amab fusta, negres joves i amb fusta, rosats i generosos. Animeu-vos

 De nou Aloma a Tarragona, l'obra de Mercè Rodoreda que no perd vigència malgrat els seus més de 70 anys, o m´s de 40 si es té en compte la revisió que en va fer l'autora l'any 67-

La representació s'esdevingué al Camp de Mart tarragoní - algun dia es llevarà la carpa i recuperarem la visió neta - des del propi teatre des de tots els indrets on es veu i són molts - de la muralla sense ferros ni lona per cert cada cop més deteriorada, aquest dijous 30 de juliol de 2009.

Mancada de ritme en alguns moments - semblava com si per aprofitar l'orquestra s'haguessin introduit tantes peces musicals que al capdavall han resultat excessives -, la direcció de Bozzo i la interpretació de Dagoll Dagom ha estat, com sempre, de gran qualitat en una adaptació que, a més de presentar-se com a musical tenia també l'originalitat de fusionar dos personatges d'Aloma - la jove i la madura -.

Però Mercè Rodoreda no la va escriure per al teatre sinó com a novel.la i la tenia en tanta consideració que acostumava a citar-la com la seva obra preferida. Potser per això la va revisar 30 anys després d'haver-la escrit essent molt jove. Per això, entre la disjuntiva que sempre es planteja un director quan fa una adaptació, creiem que Bozzo ha preferit qe el resultat respongui més a les seves indiscutibles qualitats de creador o re-creador abans que restar fidel a l'autora.

I com que qui subscriu prefereix sempre en el cas d'autors consagrats i reconeguts en el campo de la literatura, que les adaptacions responguin més a la fidelitat i esperit de qui en va ser creador - en aquest cas creadora -, el resultat final no ens ha acabat de fer el pes. 

Aquí teniu un excel.ent video de mñes d'una hora de durada que inclou una joia: l'entrevista que el gran periodista i expertíssim en el gènere de l'entrevista Joaquín Soler Serrano li va fer a Mercè Rodoreda.

La condemna més contudent contra la barbàrie, contra la des/in-humanitat, contra el no res, contra l'absurd, contra els professionals del terror, contra l'absència total de raonament, contra la mort de veritables i totalment innocents, contra el crim organitzat, predeterminat, fred, contra la part més bèstia de les persones, contra la por, contra la vida feta malbé per sempre dels familiars dels assassinats, contra la imposició per les armes de qualsevol grup petit o gran, contra la dictadura de les bombes.

A favor de la vida, de la llibertat, de la democràcia, de la tolerància, de la consideració de les persones com iguals i inviolables, a favor de la pau, a favor de poder-se expressar tothom com li sembli, a favor del respecte, a favor d'Euskadi, de ses Illes, de Catalunya, d'Espanya i de qualsevol país democràtic i també dels que encara no ho són perquè ho puguin ser aviat, a favor dels qui han mort prestant un servei a la col.lectivitat.

Els de la lleva del biberó - pràcticament només organitzats a Catalunya - , s'han trobat avui de nou a Gandesa en un ambient poc festiu degut a la mort de 5 bombers a Horta de Sant Joan aquesta setmana.

Nascuts al 1920 i 1919 - els biberons són de les quintes del 40 i del 41 -, no només van viure i partcipar directament en la Guerra Civil sinò que després van ser mobilitzats encara durant més de tres anys fent el servei militar. Són gent admirable que van arribar a pensar que viurien sempre vestits de caqui. El 1983 es van agrupar en una Agrupació que ara coordina el tarragoní Pere Godall, a qui el Govern de la Generalitat va concedir la medalla Macià el 2005, avui, abans de dinar, als afores del restaurant Piqué de Gandesa i gràcies a les gestions del pilot comercial flixanco Antonio Calvo, han rebut la salutació d'un F 18 de l'exèrcit que ha sobrevolat l'indret a uns 400 metres. Ha fet un 360 i en marxar unes acrobàcies saludant la concurrència.

Pere Godall  i, en segon terme, Antonio Calvo, avui 25 de juliol de 2009 a Gandesa

Ha estat un gest institucional que han agrait. A mi m'ha semblat que era el  mateix reconeixement que al 1981, quan va morir el regidor del PSC de l'Ajuntament de Tarragona Carles Pujol, antic miitant del POUM i que havia patit guerra i presó molts anys, li va retre la Guàrdia Urbana tarragonina vestida de gala i que em va emocionar com avui. Perquè els nostres herois - aquests ho són sense cap mena de dubte - requereixen una salutació adequada i representativa de tot el poble.

Mai no seran suficients els agraiments a aquesta generació d'homes privats de joventut. A Nicaragua també diuen que la revolució sandinista de 1979 va ser " la revolución de los adolescentes ". Vaig veure fa poques setmanes a Managua tombes de joves homenatjats pels seus pares i amics  que tampoc volen oblidar-los. I és que la petja dels qui ja se n'han anat i dels qui encara ens queden, ens marca també a nosaltres que. vulguem o no - i molts volem - conforma la nostra manera de ser i de veure el món.

Quan veuen aquests gestos pensen que no va ser en va el seu sacrifici. Així que vagi per ells el nostre homenatge fins i tot des d'aquest humil bloc

La impressió del viatge a Nicaragua que encara dura malgrat que han transcorregut prop de quinze dies m'impulsa a escriure la segona part de les reflexions que vaig iniciar el dia 10 amb l'article Nicaragua primer apunt..

Impressió per un doble motiu: perquè la Coral de la URV és una passada pel que fa a la qualitat humana del grup i dels i les seves composants – ha estat el millor viatge de tota la seva història segons diuen els veterans de la Coral – i perquè la realitat de la pobresa és molt dura i no et deixa indiferent

Una Coral extraordinària

Pel que fa al primer aspecte, al del grup de 30 que vàrem poder desplaçar-nos, he de dir que  és difícil explicar-ho a l’exterior: el rigor en l’estudi i en la interpretació musical, l’interès per fer la feina ben feta, la calidesa humana en l’interès pels altres, la disposició a l’intercanvi, la comprensió  de la diversitat o tolerància i el respecte de les idees i de la forma de ser de cadascú i al mateix temps la consciència que el grup ha de funcionar també com a tal i per tant, la disposició a la renúncia, estan a l’ordre del dia.

Sense oblidar ni un instant que cada moment és bo per riure, per buscar l’angle curiós de cada situació, per comparar i ironitzar amb altres situacions o amb els propis companys del grup sabent sempre,on són els límits  tant si ets a un autobús, com fent els llarguíssims tràmits a un aeroport USA com si camines per la selva i has d’esperar a qui va més lent amb la seguretat que a la pròxima la situació es pot invertir i saps que tothom serà solidari amb tu com a l’hora de fer una broma o muntar una festa desprès de sopar. Hom diria també que la Coral de la URV sabem sintonitzar bé, aconseguir una bona comunicació amb la gent que trobem pel camí. És així com per exemple en sortir de la visita a la casa de Ruben Dario trobem una professora d’ensenyament mitjà que ens explica vida i obra i fins i tot ens recita un parell de poesies i nosaltres li regalem una cançó davant l’admiració de la concurrència. O ens surt espontàniament quan aterra l’avió simplement perquè comença una soprà i els altres seguim mentre tot el passatge fa silenci respectuosament.

En fi, sóc conscient que des de fora poden semblar aquests uns comentaris massa ensucrats o que tot això és ben normal. Fins i tot que això passa a moltes corals i és cert, he cantat en diversos grups – més de mitja dotzena - i en una coral s’acostuma a trobar un clima favorable a la convivència.Tanmateix, puc assegurar que a la coral de la URV un viu intensament la música i s’assoleixen moments veritablement màgics en la interpretació del cant. Però al mateix temps hi ha l’alicient afegit de saber que el contacte amb els companys serà també molt plaent i gratificant. S’aconsegueix així una sinèrgia a partir de la qual tothom desitja que arribin els assajos setmanals, els concerts o els viatges. A ningú li fa mandra i tothom s’ho col.loca com una prioritat a la seva agenda. És per això que n’hi ha que fan quilòmetres per acudir-hi faci fred o calor.

La pobresa no deixa indiferent: un major compromis és indispensable

Submergir-te en la realitat centreamericana, saber que ha estat un denominador comú a molts dels països de l’àrea, si no a tots, la dominació, l’expoli, les dictadures sagnants i, en definitiva, l’opressió, no et deixa indiferent. Ben al contrari, et revoltes contra tants anys i anys de tantes injustícies i de tanta falta d’oportunitats; oportunitats que els del primer món hem tingut i tindrem fins al final dels nostres dies que, per cert, seran molts més que els seus perquè vivim una mitja de 16 o 17 anys més qe ells.

Davant d’això no hi ha resposta possible a unes quantes preguntes que espontàniament et venen al cap: La primera és quina culpa tenen aquella gent d’haver nascut en aquella terra que al llarg de segles han estat privats de tantes i tantes oportunitats, que se’ls ha expoliat la terra, els seus productes i els minerals que contenia. La segona és per què la condició humana és tan insensible davant aquesta injusta realitat i no hi posem remei ni se n’hi ha posat abans. La tercera es refereix a l’egoisme; perquè no és possible que  hi hagi qui tingui com a unic objectiu vital l’acumulació de riquesa i contempli impassible la misèria, les malalties que se’n deriven i el patiment de milions i milions petits i grans éssers humans al llarg de la història. La quarta que a un agnòstic com el qui subscriu sempre m’acaba fent recular de les ganes de creure en algun ésser superior és preguntar-se per què si hi ha un ésser omnipotent i misericordiós consenteix en no usar el  seu immens poder i no s’apiada en la seva infinita misericòrdia de milions d’éssers humans que pateixen aquestes injustícies i la insolidaritat de déus i humans. Per si no n'hi hagués prou, de tant en tant pateixen una altra injustícia per part de la naturalesa en forma de terratrèmols i altres desastres naturals com les epidèmies per a les quals des del primer món els neguem els remeis perquè són cars i aquí ens regim pel principi de l’economia de mercat.

En fi, em faig encara algunes preguntes més però siguin quines siguin les causes, fins i tot encara que aquestes, com sostenen alguns, fossin responsabilitat d’ells que no han sabut trobar la forma d’organitzar-se ni la d’adquirir hàbits democràtics ni de treball – és cert que hi ha gent que pensa d’aquesta manera i la respecto encara que no la comparteixo en absolut -, ja no importa. La crua realitat és la pobresa, la manca d’instruments per sortir-ne i la urgència del suport que hem de prestar des del primer món.

I aquí no valen excuses. No és cert que davant la magnitud de la tragèdia – i en altres zones del globus terraqui encara és pitjor – cadascú de nosaltres no puguem fer res o molt poquet. Aquests dies allà hem vist que amb poc es pot fer molt i hem vist també en milers de persones que dediquen un temps de la seva vida a ajudar – des del mes de vacances fins a uns anys i fins a tota la vida – que l’acte de la donació individual, de temps o de béns materials és molt útil.

I també deu ser molt gratificant i espero amb delit les explicacions d’alguns companys que es van quedar uns dies més a col.laborar amb els nicaragüencs i nicaragüenques per copsar millor la gratificació o compensació personal de la tasca altruista i gratuïta simplement per l’íntima satisfacció de sentir com has pogut ajudar amb un petit esforç. En el cas dels qui ho fan durant anys s’acaba convertint en una gran obra de solidaritat i de justícia perquè ajudant no es fa més que reparar una injustícia de la que som còmplices si no en prenem consciència i no ajudem a compensar. Perquè en treballar per eliminar injustícies i el patiment dels nostres iguals que haurien de tenir els mateixos drets i deures que nosaltres, també passem a formar part de la legió d’homes i dones que han lluitat a lllarg de molts anys i lluiten per les causes més importantsde la humanitat. I això també produeix la satisfacció de sentir-te part d’un col.lectiu que es proposa objectius d’altura de mires, els objectius més nobles.

Ajudar-se a si mateix tota la vida és avorrit de monòton que arriba a ésser i suposa tenir poc sentit de pertinença a la raça humana mentre que ajudar els altres és variat, constructiu, imaginatiu, és estètic i produeix la satisfcció de veure els resultats de la pròpia obra ben feta. De manera que hi ha múltiples raons per no restar impassibles: des de les simplement humanitàries o des de les creences religioses o simplement per estètica. Fins i tot diria que també per raons egoistes perquè, com deia François Mitterand “ Hem dajudar-los ni que sigui per egoïsme” parlant del Magrib quan argumentava que tampoc no era bo córrer el risc de la disgregació social que porta sempre a les revoltes violentes i que havíem de fer que ells també tinguessin capacitat adquisitiva per fer funcionar millor l’economia.

• COSA DE TOTS

Per tant, és COSA DE TOTS i ho pot fer tothom. De vegades sense esforç, fent el que sabem fer o el que ens agrada i/o diverteix, Per tothom hi ha lloc. Una sola persona que rebi el nostre escalf, un nen que afegeixi un somriure o disposi de més mitjans per a la seva formació, un hospital que tingui més instruments per guarir o disminuir el dolor és MOLT

A l’inrevés, si no hi ha acció positiva continuarà la seva situació. És a dir, sense ajuda externa és impossible que puguin millorar i sortir de la pobresa. Que hi hagi casos en què no s’ha encertat o persones que no està clar quin paper juguen en alguns casos, tampoc no és excusa. Cal una acció organitzada i col.lectiva, intel.ligent i eficaç. I la majoria d’ajuts que hem vist aquests dies allà són eficaços i aconsegueixen treure de la pobresa a moltes famílies.

Com a conseqüència, amigues i amics, invito tots els lectors i lectores a la incorporació a tasques de suport a aquestes persones que necessiten la nostra solidaritat. Al mes de setembre som uns quants que ens hi afegirem perquè a Tarragona, a Reus, a Cambrils... ja hi ha gent que fa temps que hi treballa. Específivament per aquella zona de Nnicaragua i Guatemala, els Comités Oscar Romero Tarragona  Reus  que posen en marxa projectes solidaris que es poden consultar aqui . També editen la revista Quetzal que es pot descarregar aquí  i recomanen  comprar productes a les botigues de comerç just que es poden trobar aquí  

Aquesta organiutzació, nascuda arran de l’assassinat de monsenyor Romero a El Salvadior l'any 80, té tasques centrades en la zona però hi ha molta altra gent que treballa a les postres comarques de forma eficaç. La pròpia fundació URV Solidària també ho fa de forma admirable i és la que va impulsar l'alberg al municipi de San Ramon al dsitricte de Matagalpa on vàrem estar allotjats els primers dies. Així que no serà per falta d’oportunitats. Ànim que aquella gent ens espera ¡¡ Aquests dies tan extraordinaris han estat una gran lliçó i, com deia la nostra directora Montse Rios, hi haurà un abans i un desprès de la nostra estada a Nicaragua

Addenda d’agraiment :

Cito textualment alguns dels missatges que em deixaven els amics que des d’aquesta banda de l’Atlàntic seguien amb atenció el nostre periple aquests dies: “ cuando vuelvas nada serà igual “, “ tornaràs més savi “, “I nosaltres preocupant-nos de la crisi i aquesta gent l’han tingut sempre “ , “ I el poder aprendre de l'experiència de ser-hi, tb és preciós! “, “ quina enveja, fer alguna cosa que transcendeixi el nostre dia a dia, envejeta sana! “ , “ Això que nosaltres hem tingut la sort de nèixer aquí i que ells no tenen la culpa d’haver-ho fet allà no hi pensem prou “, “ Suposo que una experiència com aquesta deu tenir un abans i un després, per tot el que vas explicant! fas denteta,..saps? “, “ encara ens queda molt camí per fer! tots plegats...”, “No sabia que anaves al Sueño de la Campana!! el bon amic Fernando va tenir una il·lusió i la construcció està sent un somni, ja en parlarem. És el meu raconet de món, allí hi tinc un tros del meu cor :) salut!!!! “, “ EEUU compra la materia prima de los paises pobres y luego la revende “

Agraeixo molt aquests missatges dels qui eren aquí i que llegien els meus comentaris a la xarxa. D’aquesta manera han fet possible que aquesta experiència tan extraordinària hagi estat també molt compartida.