12 Maig, 2007 09:38
Publicat per aladern,
tal com surt
Olivera, arbre
de l’oliva. Olea glauca,
exuberància d’or líquid. Avui he quedat amb la que serà la dona de la meva
vida. Esperaré aquesta noia assegut en un bar i comptant els minuts amb
culleradetes de cafè mentre els que m’envolten xerren tranquil·lament perquè no
saben que jo he quedat amb la dona de la meva vida. Olivarda,
adventícia olorosa que avui et disfresses de groc llampant. A fora el martell
del sol colpeja l’asfalt i els cotxes s’estressen. Dins el bar el fum del cafè
es va barrejant amb el fum de la meva imaginació i tots van donant forma a les
paraules que et diré. Olivella,
boixerol, garrupa, és ben curiós el teu fruit tricoccon. T’imagino en el
moment que entraràs: somrient, els ulls espurnejants. Em buscaràs amb la mirada
i t’asseuràs al meu costat. El teu cos em regalarà tranquil·litat, una calma
cerimoniosa. De cop em vindrà un estremiment de plaer com quan una gota de
pluja toca l’herba, una fulla, el pètal tes d’una rosella que tot just
s’inflama. No sé si l’amor és una mica de pols accelerat. Llampuga,
lladern, aladern, necessito entrar dins uns ulls i mirar què hi trobo. Hi ha
uns ulls que ens marceixen. En canvi hi ha ulls vivíssims on tastem futur. En
això de mirar els ulls gairebé sempre l’encerto, hi trobo la traducció visible
de la personalitat. Quin avorriment les ulleres de sol. Cada cop hi ha més gent
que parla amb les ulleres de sol posades. M’acosto la tassa als llavis mentre
la porpra de ponent il·lumina tots els camins que hem de passar a partir d’ara
que hem decidit que val la pena tornar a viure. Llampuga
blanca, olivereta, alenya, Alhena, el teu nom
celest és profund. El teu posat de roig atònit ja té la bondat del recer que li
dóna l’ombra d’un núvol baix de cendra d’olivera. És avui que he quedat amb la
dona que m’ha retornat a la vida.
Afegeix un comentari
