Amb la nostra generació o potser una mica abans, es va trencar aquest esquema o estructura familiar. Naltrus quan ens casàvem, gairebé ningú es posava a viure amb els pares i/o sogres. En el millor dels cassos es podia viure a la mateixa casa però en habitacles totalment independents, i en general, en els pisos nous de les cases que s’anaven fent en aquell inici del creixement urbà del nostre poble. Això coincidia en el període de finals dels anys seixanta i començament dels setanta, amb que en moltes cases del poble, ja havien entrat diners per la venda de part de les seves terres, i això naturalment hi va influir de forma determinant.

   Altrament, hi havia feina per a tothom, i ja havíem entrat plenament en el trasbals de pagesos cap a la indústria o el turisme, i per tant, no solament es trencava l’esquema familiar imperant, sinó que també ho feia l’estructura de l’empresa agrària. Els joves deixaven la terra, i en el millor dels cassos, si dedicaven a temps parcial, amb els tractors i maquinària que s’havien comprat feia poc temps, també amb els diners de la venda de les terres. Curiosament teníem menys terres de conreu i més maquinària.

   La generació següent, la dels nostres fills, ha fet un pas més. Seguint l’exemple anglo-saxó, els fills s’emancipen abans, sense necessitat de casar-se o formar vida en comú amb una parella, alliberant-se de la família tot vivint (més aviat dormint, o al llit) en un habitatge diferent. Quan es tractava dels nois, no es desempallegaven del tot de la casa mare, al menys per a dinar i rentar la roba. Això ha estat possible durant els anys de bonança econòmica, quan els nostres fills tenien feina i fins i tot, ben remunerada, que els hi ho permetia, i amb els diners dels pares o mitjançant les maleïdes hipoteques obrien nova llar, molts cops, unipersonal.

   Tant en un com altre cas, hem de dir que avançàvem. Però quan han vingut temps de crisi econòmica, la tendència s’ha capgirat, i les independitzacions paterno-filials s’han fet més escadusseres, tot i que la voluntat de la formació de nou habitatge familiar es manté i en alguns cassos, s’aprofita per habilitar cases o pisos en desús, esperant que vinguin temps més favorables.

   Un altre aspecte a considerar en els moments actuals, és el retorn a la casa dels pares d’un dels membres d’una parella que es separa, mentre l’altre es queda a l’habitatge comú. Aquest fet, impensable uns anys enrere, ara està generalitzat.

   Tampoc podem deixar de banda el fet relativament nou, del nombre considerable de nois i noies, diríem que de l’edat dels nostres fills en endavant, que, per raons de feina han marxat a l’estranger. Aquest és un fet ben diferenciat al que sabíem que havia succeït al nostre poble a finals del segle XIX i començaments del XX de les emigracions a Austràlia o al con sud americà especialment, o les que ja vam veure nosaltres de les emigracions al Regne Unit o al centre d’Europa, tant uns com altres a la recerca de feina que generalment solia ser manual.

   Hi ha una sensible diferència entre aquestes darreres migracions, fetes per necessitats merament econòmiques, mentre que el jovent vila-secà que actualment està escampat per tot el món, en sa majoria son titulats universitaris que troben millors sortides segons els estudis que han fet que no pas si es queden a casa. Gràcies al senyor Erasme de Rotterdam, primer i els masters i post-graus després, els estudiants contacten amb entorns propers als seus estudis, i sovint son convidats a quedar-s’hi. Fet que resulta especialment greu, quan el nostre país els hi ha pagat o subvencionat els estudis i se’n van a altres països a desenvolupar els seus coneixements. Però això ja és un altre tema.