Aquests dies en que per fi a plogut una mica, em vist com les formigues eixamenen, és a dir que veiem com algunes formigues de les grans, els hi han aparegut ales i surten del formiguer tot volant d’una forma maldestre, fent volades curtes, com si no poguessin oblidar que el seu hàbit per a desplaçar-se és el de caminar.

   Nosaltres d’aquesta sortida de les alades del cau, en dèiem eixamenar, que és una paraula vila-secana mal dita, atès que eixamenar és l’acció de les abelles quan s’apleguen a l’entorn de una reina per a formar un eixam, més o menys una acció sinó contraria, ben diferent al que fan les formigues alades, que son unes mascles i altres femelles que surten del formiguer per a aparellar-se, mentre que les dites obreres, es queden sense ales i al cau treballant per l’aprovisionament d’aliments per quan vinguin temps difícils.

   Diuen que després d’aparellar-se el mascles perden les ales i moren. Si m’he de fixar en la meva experiència amb les alades, si això fos cert, la immensa majoria de les alades serien femelles, atès que quan les arreplegàvem, emmagatzemant-les en canuts de canya, no perdien pas les ales, que si hagués sigut així no servirien pas per allò que les volíem, és a dir, sevir d’esquers per anar a “parar”.

(vaig escriure sobre aquest costum en aquest mateix bloc l’1 de setembre de 2012).

   Quan anàvem a l’escola, sent ja grandets, en aquest temps que començava la tardor, o també a la primavera i, sempre després d’una pluja una mica abundant, algú que passava pel terme, cosa bastant sovint aleshores, arribava tot dient: Eixamenen!. I és que havia vist el mateix que jo, aquests dies, formigues alades, que naltrus en dèiem senzillament alades, pul·lulant a redós dels caus.

   Aleshores, al sortir de l’escola s’organitzaven diferents expedicions cap a la caça i captura d’alades, proveïts d’un fes i canuts de canya, o un bon ganivet per fer-ne un, així que passéssim per la vora d’un canyar. El fes era una aixada reforçada, amb la fulla estreta i més gruixuda que els aixades o xapos normals, el que permetia ser emprat per fer clots; tenia un tallantet a l’altra costat de la fulla.

   Les alades es podien agafar de una a una, ja que el seu vol era feixuc, però resultava més pràctic esberlar el formiguer i en poc temps es podien caçar a dotzenes, i amb sort, omplir diversos canuts. A vegades la fal·lera formiguera ens impedia tenir cura de no fer malbé marges o caminals, i sent com érem tots fills de pagesos a vegades fèiem una malmetació, quelcom semblant al que fan els pagesos caçadors, que quan empaiten un conill, van tan encegats que no tenen cap mirament en no aixafar les plantes dels horts oblidant-se del seu ofici.

   Les alades emmagatzemades en canuts de canya, les guardàvem bastant de temps per emprar-les d’esquer per a “parar” lloses, atès que les ales, reflectien els raigs solars, i els pobres ocellets les veien de lluny i si tiraven de cap per la seva desgràcia.