Ha mort el tercer puntal sobre els tres que, segons dita popular, es sustentava el moviment segregacionista de Salou, l’únic que quedava viu. Es deia, que la segregació tenia tres potes: el cor de Paquito Germà, el cap de Julio Vilaplana i els diners de Joan Llauradó. Quelcom hi ha de cert, no pas tot, naturalment, encara que a casa sempre havíem anomenat a l’Estevet Ferran com “el del cavall” per allò del monument a l’alliberador i que potser seria un altre puntal, sense oblidar-nos de Manolo Albinyana.

   En un temps de la meva vida, vam ser contrincants amb un alt grau de tensió en determinats moments,  precisament per això de la segregació de Salou. Amb tots ells, els puntals, hi vaig tenir, malgrat tot, una amistat personal al marge del que uns i altres representàvem. Amb en Julio, molt especialment, potser per la proximitat en l’edat, però segurament, perquè en Julio tenia una personalitat especial, una empatia, que enganxava, tot el contrari del que és la prepotència que crea rebuig.

   Li agradava presumir dels seus orígens humils primer a Ibi, després a Tortosa fins arribar a Salou amb un carretó primer i després amb la paradeta fixe del moll, ajudant al seu pare per qui sentia una reverència molt més enllà de l’amor filial. Amb ell vaig poder conèixer per dins, la tradició dels “moros i cristians” de l’Alcoià, mitjançant la seva comparsa dels “chumberos”.

   Hi vaig tenir pregones discussions, sobre els motius de la seva militància segregacionista, sent com era un home molt arrelat en els seus orígens iberuts, i acabàvem arribant a la conclusió de que un no és d’on va néixer, sinó d’on vol morir. La diferència rau en el lloc on creixen fills i nets en comptes d’on tenim enterrats pares i avis.

   A les primeres eleccions per conformar l’Ajuntament de Salou, es va presentar mitjançant la plataforma Forum Salou en coalició amb el PSC, ell, encapçalava la candidatura. En aquella campanya electoral es va fer un debat a la sala Galas, a la que hi vaig assistir, i allí vaig poder sentir de viva veu, d’un dels líders contrincants, com acusava a Julio, de que en temps passats, les furgonetes de la Ibense feien un caminet cap a la casa de camp on vivia amb la meva família, sent com era aleshores un dels màxims enemics de la segregació, cosa que l’al·ludit va negar. En acabar l’acte vaig anar a trobar al líder acusador, per dir-li que hi va haver una única vegada de venir a casa una furgoneta de la Ibense i fou amb motiu de la visita que va fer a Salou el Secretari d’Estat de Turisme, i que sent com caldria, convenient convidar-lo a sopar, i, atès que la caixa de l’Ajuntament estava més plena de teranyines que de diners, el vaig convidar a sopar a casa, i aleshores, sí que vaig reclamar l’ajut d’en Julio per únic cop a la vida, el qual ens va gentilment ens va socórrer. El líder em va respondre que... ja se sap, en campanya tot si val.

   A casa, a vegades, per anomenar Julio, li dèiem “el cos sense ànima”, perquè ell solia dir sovint, que Salou era un cos sense ànima. Han passat el anys i Julio ha acabat el seu pas per la vida, i ara ens podem preguntar: Salou, ja té ànima?