Aquesta tarda, passant per la plaça de les Creus, amb els nets, es van apropar a l’abeurador, i els hi he preguntat si sabien el que era un abeurador, i naturalment, no sabien el significat d’aquesta paraula i molt menys, quina era la seva funció. Es clar que tampoc es poden imaginar que uns quants anys enrere, als matins i els capvespres, pel poble hi havia un intens tràfec de carros de la pagesia, que marxava o tornava del tros. Per ells, els únics carros que reconeixen son els que veuen desfilar pels carrers, quan fan els tres tombs.

   Està clar que, a Vila-seca com a tots els demés pobles, hi havien abeuradors, per cert que el de la plaça de les Creus va ser el darrer d’entrar en servei. Va ser a principis dels anys cinquanta del segle passat, quan després de la secada, es van fer les obres de proveïment domiciliari d’aigua potable, i es va aprofitar per fer aquest abeurador, que era el menys concorregut pel bestiar que estirava els carros, tret de les temporades del batre o de la verema que venien de passada cap el Sindicat.

   N’hi havien dos més, el de la plaça d’Estudi, tocant a la casa de la Carme Palacio, que anava des de la font, de la qual es proveïa, fins a la cantonada del carrer de Sant Pere, i el de la Riera que s’omplia amb aigua de la Font Vella, igual que els rentadors, i que tenia la mateixa llargària que els safareigs, és a dir, que a les hores punta si podien trobar sis o set carros amb l’animal bevent, i fins i tot algun altre esperant-se.

   A més dels abeuradors urbans se’n podien trobar alguns altres que escampats pel terme donaven el mateix servei com per exemple el rec del final de la Mina del Soldó al camí de la Carreró o a la bassa de la Mina de les Tres Puntes, així com alguns sifons per on passaven aigües de rec, com el que hi havia a la Creueta de Genovès, que era especialment concorregut, sempre que algú estès regant.

   Val a dir que els animals, manifestaven la seva necessitat de beure sigui a l’anar o al tornar del tros, i no calia que el pagès li indiqués el camí. A vegades s’establia un contenciós entre els dos, per exemple, quan havien d’anar a llaurar tot el dia en una finca de secà, el pagès volia que l’animal s’abeurés, però la mula si oposava, perquè en realitat el que volia era anar al regadiu on solia menjar herba verda i, el que era més important, es passava tot el dia a la roba.

   Quan els animals estaven alguns dies sense sortir de casa, era habitual que se’l portés a l’abeurador o en cas contrari calia portar-li l’aigua a domicili.

   L’aigua dels abeuradors, no solia estar mai massa neta A més de l’inevitable llac, si trobaven sovint brutícies deixades per la gent que hi netejava qualsevol mena d’estris. Amb tot rarament els animals resultaven intoxicats, només de tant en tant, no sé perquè, hi feien cap sangoneres i aleshores s’allotjaven a la llengua dels animals i en cosa de segons, es feia una sangada impressionant que rajava a doll de la boca, fins que el pagès li treia el paràsit.

   Els abeuradors, com els rentadors, que tant aparents havien estat al paisatge urbà del poble, quasi que han desaparegut físicament i en el record dels vilatants. Ens queda la mostra del de la plaça de les Creus, encara que la canalla no sàpiga el que és aquell bassiol ni per què servia.