Joan Clave Morell

   Fa uns dies s’anunciava que la Caixa, l’eix vertebrador de l’economia catalana, es venia les seves accions a Port Aventura. Fa unes setmanes s’anunciava que la Caixa estava per vendre tot el seu patrimoni a la resta del que era el Centre Recreatiu i Turístic on si havien de fer àrees comercials, residencials i esportives, per fer-hi Barcelona World: el projecte de futur per excel·lència de tots els projectes que es fan i es desfan i del qual en dependrà la nostra subsistència i benestar, millorant el que ara ja gaudim amb el Port Aventura.

   Com que aquestes actuacions empresarials son concebudes i executades al servei dels ciutadans de les nostres comarques, la res pública, hi té molt a dir, i així, els Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Serveis Territorials de la Generalitat, igual que els representants de la societat civil, Sindicats, Cambres de Comerç, Associacions Hosteleres, Apartamenteres, etc. també hi diuen la seva, naturalment.

   Per això recordo que, quan ara fa tres anys, la Caixa va vendre la meitat de les seves accions de Port Aventura a la financera italiana Investindustrial, a tot aquest entorn públic i privat que vetlla pels interessos del nostre poble i comarca, es veu que no els hi va agradar gaire, però, com que la omnipotent vetlladora del nostre futur, la Caixa, encara se’n reservava la meitat, això era la garantia de que tot ens aniria bé.

   I doncs, ara què?

   La Caixa com a empresa, ens abandona, suposo que, pel seu interès financer, que pel del nostre poble, ja ho va fer temps enrere, encolomant a moltes famílies vila-secanes aquelles participacions preferents que tants beneficis els hi ha donat a guanyar.

   I els nostres representants públics i privats, instal·lats en el cofoisme, en faran lloança i previsions de que, el nostre futur està molt ben encarrilat, i que, gràcies a ells, tenim el pa assegurat de per vida, encara que cada cop més hi ha gent que l’ha d’anar a buscar als contenidors de la tapa marró.

   És el que hem anat veient en tot el procés aventurer des del 1989. Començant que si ens en podíem riure de Disney que els de can Busch eren els millors, i encara més després del viatge pagat a Tampa. No diguem les lloances, fins i tot amb encens que es van fer a De la Rosa, el nostre salvador, només comparables en volum, amb el menyspreu que se li va etzibar en caure del pedestal passant a ser un delinqüent.

   I llavors van aparèixer els anglesos de Tussauds, del grup Pearson, i la primera incursió de la Caixa aquí ens va tocar la grossa, i tot havia d’anar millor després de desempallegar-nos del soci dels Kuwaitís, ja que, tot i quedant en minoria, els americans cervesers, encara mantenien la seva tecnologia i experiència en la matèria. Hi hagué una nit, i hi hagué un dia, i tot anava bé.

   Semblava que tot ja quedava encarrilat pel bon camí, però encara podia anar millor. I així ens ho explicaven els nostres protectors, quan van tenir la sort, la immensa fortuna, de que entres a l’accionariat de Port Aventura, Universal Studios Recreation Grup, que aquests sí que n’eren unes figures mundials de primera magnitud. Tan és així que es va posar el seu nom per tot arreu, com aval, garantia i esquer davant el món del turisme. Llavors, tothom es preguntava, com és que no hi havíem pensat abans, deixant-nos perdre, aquesta meravella de l’Univers?.

   Al cap de pocs anys i sense haver arribat encara als anys de la crisi, negada crisi, amagada crisi i esfereidora crisi, no s’aconseguia augmentar sensiblement el nombre de visitants, malgrat millorar les atraccions. Potser per això, de cop i volta, sense fer soroll, els Universals s’ho van vendre la NBC.

   La filial de General Electric, va ser com un au de pas, un període transitori fins l’arribada de la majoria absoluta del gran guru, la Caixa amb un primer període d’un any, en que encara hi havia una participació minoritària del Busch, fins arribar al 2005 en que la Caixa amb la careta d’Abertis, o de Criteria, o sense, va assumir el poder absolut, i aleshores els millors anys, els de major afluència de visitants, cosa que no va impedir que a finals del 2009, en transferissin la meitat de les accions als italians.

   Conclusions: 1) Les moltes empreses, que en 18 anys ens han honorat amb la seva protecció, fan en cada moment, el que els hi convé pels seus propis interessos. 2) Els nostres dirigents públics i privats, aplaudeixen tot el que fan, s’ho atribueixen com a propi i amb la boca ben plena, ens ho expliquen. I 3) El poble, naturalment s’ho creu i els hi dona les gràcies i, cada, quan toca, torna a votar.

   De fet, però, el més important dels passeigs son els vianants, els passejants, que hi van passant un i altre cop, sense pressa i en companyia, ja que no es normal passejar tot sol, cosa que només ho solen fer les persones grans i encara de forma molt escadussera.

   Quan a Vila-seca es passejava pels carrers, en el temps que recordo, val a dir que el col·lectiu humà més abundant, era el de les noies. Les nenes, ja començaven a passejar els darrers anys d’anar a l’escola, i quan en sortien, solien fer un tomb amb la colla. Més tard, quan ja era fosc, sovint es trobaven amb les amigues per escampar la boira aprofitant alguna comanda que els hi havien fet les mares.

   Així que s’anaven fent més grans, aquest hàbit vespertí es mantenia, ja que per moltes, era l’única hora de trobar-se amb les amigues els dies feiners, i era quan els ganàpies que havíem tornat del tros, ens havien arreglat una mica i fèiem tot el possible per veure-les, especialment si en teníem alguna de filada que ens interessava especialment. Normalment, els nois no passejàvem entre-setmana, solíem plantar-nos en alguna cantonada, o qualsevol portalada per on podíem trobar-les i dir-los-hi alguna cosa. Naturalment, els dies de cada-dia, la gent gran que treballava i la no tant gran que tenia alguna feina a fer, no podia perdre el temps pels carrers fent el banderot.

   Els diumenges i festius, era ben diferent. Moltes xicotes anaven a missa, que venia a ser quelcom mig obligat, d’altres, si afegien al sortir i aleshores, anàven a passejar, carrer amunt, carrer avall. Els fadrins, no eren tant de passejar, només quan tenien interès manifest en apropar-se a alguna noia, i quan era així, la resta de la colla en senyal de suport i solidaritat, passejava tan com convenia, perquè l’amic pogués dir alguna cosa a noia que li agradava.

   També passejaven persones més grans i per descomptat les parelles de nuvis en els seus inicis o ja consolidats. Aquests, quan ja anaven sols, sense que ningú hagués d’aguantar l’espelma, moltes vegades tendien a travessar la via, a la recerca d’un aïllament, o com a mínim per la carretera de l’Hort del Pep. Alguns abans de dinar anaven a fer el vermut a la seva societat o a la Fonda.

   Havent dinat, els diumenges que jugaven a casa, els nens, joves i homes anaven al camp de futbol de l’Ateneu, a l’hora de començar el partit i si estaven fins al final. En canvi les noies hi anaven tot passejant més tard, segurament perquè no els interessava massa el joc, i en canvi, els hi venia bé el passeig d’anada i tornada cap el cine. I encara, al sortir del cine, abans de retirar, es feia una passejada, tant ells com elles, per donar una darrera ullada.

   A l’estiu, passejar per la platja també era un costum ben arrelat, tot i que, ben diferent. Per començar, arribar-hi no era tan fàcil com al carrer. Per una banda, els xicots agafaven les bicicletes primer i anys més avant, les motos i cap a Salou o la Pineda falta gent. Per les noies era més difícil i havien de comptar amb la família, la pròpia o la d’alguna amiga i això era més complicat, però en tot cas, també hi arribaven.

   Elles, com sempre, solien passejar més, per la voreta de l’aigua amunt i avall. Els xicots en canvi estaven aparcats on podien veure-les passar i en tot cas només passejaven per anar a ferumejar a la vora d’on s’intuïa o es sabia que prenia el sol o es banyava la mossa objecte de l’interès, d’algú dels de la colla. L’amistat de grup feia que es triés anar tots , a Salou, a la Pineda, a la Platja Llarga o a qualsevol indret en funció de l’interès d’un dels de la colla. Avui per tu, demà per mi.

   Les hores esmerçades en passejar, eren abans, una part molt important de les nostres vides.