Ara som on tenia intenció de començar aquest bloc, com deia un amic meu al jubilar-se: “Hoy es el primer dia de la otra vida”  però gairebé que és el mateix, no ve d’uns dies. El cas és que el divendres passat dia 19 vaig complir la majoria d’edat i havent renunciat al dret que tenia de seguir treballant uns anys més, per imperatius legals s’iniciava la jubilació forçosa. El dia abans vaig escriure aquest comiat als companys de feina. 

   Benvolguts companys i companyes,  Després de molts anys de venir cada dia a Mas Bové (ara Mas de Bover), m’ha arribat l’hora de dir: “aquí a terra deixo el gec”.  Això vol dir moltes coses, però per mi, n’hi ha dues que destaquen: la primera, és que m’he fet gran, per no dir vell, amb tot el que comporta que és molt; la segona és que us perdré de vista i vosaltres a mi. Totes dues em dolen molt, no us ho podeu imaginar.  

   Davant la jubilació, la gent reacciona de dues maneres contraposades, cosa que he pogut copsar quan he comentat a amics i coneguts que m’havia arribat el moment. Uns et diuen: “enhorabona”, altres confessen: “quina merda”.  Una cosa és la feina, la producció, el rendiment, el ser útil a la societat i, deixar de ser-ho, per convertir-te poc menys que en un paràsit, la veritat és que no em preocupa ni poc ni molt, atès que tinc el convenciment que de feina en seguiré tenint i potser no me la podré acabar. Però una altra ben diferent és el deixar companys i amics amb els que he compartit una part de la vida durant molt temps.  Dir-ho ara, la veritat és que té poc valor, però si ara encara hi fos a temps, voldria esmerçar els majors esforços per a millorar la convivència al centre de treball, ho veig molt important i necessari al nostre. Vosaltres, que encara hi sou a temps, aprofiteu-lo.  

  Encara que aquest comiat arribarà a molts, no pas a tots, voldria aprofitar per convidar-vos a esmorzar plegats el dia 19. Jo hauria volgut convidar-vos a dinar, però no ha pogut ser, per allò de que hi ha el dinar “d’empresa” aquell mateix dia. (Que en sabem de quedar bé els garrepes!).  Ah!, per si teniu una estona morta davant de l’ordinador, al bloc  http://blocs.tinet.cat/bloc/joan-clave-morell hi podreu llegir les “parides” que, si tinc temps i ganes hi aniré penjant. 

  Un mot encara per a dir-vos que no tinc intenció d’assistir a cap altre àpat de comiat per a mi, no solament per mor de la crisi que estem patint, que ja és important, sinó perquè els meus principis m’ho impedeixen.  Això vol dir que tot el que ens hàgim de dir, ens ho direm divendres. 

   Una forta abraçada a tots i a les dones, molts petons!    

   D’això del final els companys em van fer cas a mitges, és a dir, que no hi haurà un altra dia, però ho van fer aquell mateix dia, reunint-se tots els de la casa, els de Torre Marimón i alguns dels que per una o altre raó se n’havien anat. Alguna cosa havien de fer, ja que entre altres coses, feia temps que treballaven en l’edició d’un vídeo dedicat, en el que hi participaven tots els que es trobaven al Centre els dies que hi acudia el càmera. No em van dir qui era el guionista però intueixo que era un jubilat. Els hi agraeixo molt, però que molt, a tots i especialment a la parella que ho va suar més, no s’ho poden imaginar.

   Al vespre a casa, en la intimitat familiar, muller, fills, jove, gendre i néts em varen posar pel davant 65 raons per les quals no em podia jubilar, de feines, tasques, afeccions, il·lusions i afanys.       

   Un final trist i emotiu. Un començament ... incert.